literatura-catalana.Núria

EL MOVIMENT HIPPY

2009-06-08T13:23:00.013+02:00

3. Als anys 60 neix el moviment hippy. Explica què era. Pots consultar aquest vincle i posar fotos.

El moviment hippy s'origina a la dècada dels 60 i és un moviment juvenil caracteritzat per l'anarquia no violenta, la preocupació pel medi ambient i el rebuig del materialisme occidental. Els hippies van crear una contracultura políticament atrevida i en contra de la violència, i artísticament prolífica als Estats Units i a Europa. Els seu estil psicodèlic i ple de colors estava inspirat per drogues alucinògenes que es plasmava a la moda, les arts gràfiques i la música de cantants com Janis Joplin o de bandes com Grateful Dead i Pink Floyd.

En un començament, el moviment es va generar als Estats Units però ràpidament es va estendre per tota Europa i el món. S’originà com una reacció a les alteracions que va desencadenar la 2a Guerra Mundial a la societat i a la cultura.

A partir del conflicte bèl·lic van començar a canviar moltes coses, per exemple, les classes mitjanes i populars van millorar les seves condicions de vida ajudades per la intervenció de l’anomenat “estat del benestar”, que va fer públics serveis com la sanitat, l’educació, el transport...
Aquesta modificació portà darrere una millora econòmica que va fer adormir les lluites obreres.
Però aquesta tranquil·litat no va durar per molt temps i és que el joves es van oposar a aquestes mesures còmodes i burgeses.
A la dècada dels seixanta, aquests joves van iniciar una recerca cap a una vida espiritual i en contacte amb la natura. A totes aquestes iniciatives se l’anomenà “moviment hippi”

Els hippis volien transformar la societat integrament i, a més, cal sumar els canvis en la família i la “revolució sexual”. Aquesta darrera, venia acompanyada de grans variacions en les conductes socials.
Tots els seguidors d’aquest moviment es retiraven en comunes, on convivien lliurement i sense cap tipus de jerarquia, ja que s’oposaven a la societat.
Les seves reunions van anar adquirint fama progressivament, però la que va quedar instaurada a la memòria, va ser la del festival de Woodstock de 1969.

El rock va ser la música predilecta ja que veien en aquest un mètode d’expressió inigualable, els seus valors bàsics foren la tolerància i l’amor.

S’oposaren a la guerra del Vietnam, de fet, foren moltes les mobilitzacions en contra del conflicte i de tot tipus de violència.

POETES MALEÏTS: Maria-Mercè Marçal

2009-06-05T17:44:00.017+02:00

ACTIVITATS

1. Amb quins adjectius qualifiquen els alumnes del Col·legi del Teatre de Barcelona l'obra de la poeta?

Als alumnes del Col·legi del Teatre se'ls proposa el repte de fer una representació adaptant poemes de l'autora Maria-Mercè Marçal, una dona que és deconeguda per a ells.
Després de la lectura dels poemes qualifiquen l'obra de l'autora com una obra molt interessant que està plena de passió, de força i de contundència. La poesia de Maria-Mercè Marçal és clara i reivindicativa, ens transmet a la perfecció el que l'autora pretenia.
Primer els deixà una mica desconcertats, però, ràpidament, van saber adaptar aquesta poesia màgica al teatre.

2. De les declaracions dels testimonis que apareixen en aquest vídeo, quines en destacaries que ajudin a definir la personalitat humana i literària de la Maria-Mercè?

L'autora va deixar aquest món l'any 1998, va ser una dona lluitadora i molt compromesa, podríem dir, que una dona avançada per al seu moment i és que era defensora del feminisme i reivindicava drets per a la classe treballadora.

Els que la conegueren parlen així d'ella:

LLuïsa Julià (assagista) --> "Ella sempre reivindicava ser poeta del poble" , "Maria-Mercè Marçal fa una recerca de mots femenins per a les seves poesies, ella deia que tenia una carpeta que anava omplint" , "La poeta era una dona molt reivindicativa però quan arribava a un lloc era molt observadora i propera".

La seva gran amiga Neus Aguado (poeta), ens parla sobre ella --> "La Maria-Mercè era una dona que tenia una gran passió que abocaba en tot i que tenia l'esperança que algun dia s'aconseguirien les coses. A més, sabia com transmetre tot això."
" Abans de morir va dir que li molestava el no poder llegir cap més llibre, cosa que reforça l'idea d'una autora intel·lectual".

Blanca Serra, militant del PSAN, com també ho era la Maria-Mercè, ens diu d'ella --> "Era una gran autora que defensava l'idea d'alliberament de classe i nacional".

En Salvador Cardús, escriptor i sociòleg, també ens parla d'ella --> "Tornar a llegir la Maria-Mercè caldria fer una petita reelaboració per actualitzar-la amb tota la seva força". "Maria-Marçal es lligà molt als moviments estudiantils a la dècada dels 60, una època de revoltes".

5. Per la Maria-Mercè hi havia tres fronts principals de lluita. Esmenta'ls.

Com ja he esmentat anteriorment, Maria-Mercè Marçal és una dona molt compromesa amb la societat de la seva època, participà en política militant en el PSAN i, a més, va ser una ferme defensora del feminisme.

Els seus tres fronts principals de lluita van ser: primerament el feminisme, ella és una dona i com a tal reivindica la igualtat entre sexes; segonament, lluita per l'alliberament nacional, fet que queda palès amb la seva militància al PSAN. La poeta està cansada de la societat franquista plena de repressions i lluita per aconseguir que la societat espanyola canviï, en contra de l'autoritarisme. Per últim, fa una lluita pels drets de la classe traballadora, a la qual ella perteneixia.

6. Informa't sobre què és el feminisme com a moviment social i fes-ne un breu resum. (No facis un simple copiar-enganxar.)

El feminisme és un corrent de pensament que té per objectiu fonamental aconseguir la igualtat d’oportunitats entre homes i dones als àmbits polítics, social i econòmic.
Al llarg de la història, el feminisme ha fet demanda del control de la propietat privada, del dret al sufragi, de la llibertat sexual i de la igualtat d’oportunitats a l’educació i al treball.
Sorgeix com a moviment social per l’alliberació de la dona a finals del segle XVIII i els seus assoliments són tals com l’obtenció del vot femení, pel que lluitaren les sufragistes.

7. En aquest vídeo apareix molt el verb "reivindicar". Per exemple, reivindicar el dret a estimar lliurement o a ser mare sense la presència de la figura masculina. Reivindicar la llibertat, en definitiva. La pregunta és: Què creus que la teva generació té avui necessitat de reivindicar?

La meva generació té necessitat de reivindicar la igualtat entre sexes, que encara avui dia és un problema al que no s'ha donat una solució satisfactòria. Sí que és cert que les dones comptem amb molts més drets que anys enrere però tot i això, segueix estant present la desigualtat.
També, l'acceptació de les persones homosexuals, ja és hora que tothom pugui parlar de les seves tendències sexuals sense que ningú ho miri amb mala cara.
Els joves, necessitem que els adults ens recolzin més, que no ens considerin a tots com un grup ja que estem tips de les qualificacions grupals, cadascú és independent i no tots els joves ens comportem i pensem de la mateixa manera. Volem que ens donin oportunitats per a poder arribar a les nostres metes i que ens deixin aconseguir l'experiència que tanta falta ens fa.
Nosaltres també hem de reivindicar en favor del medi ambient, ens hem de conscienciar i lluitar per tal de posar fre al canvi climàtic que tant mal ens està fent i, sinó ho aturem, ens farà.

8. Què vol dir que la Maria-Mercè, amb les seves utopies i somnis, anticipa o s'avança al futur i els seus valors?

Maria-Mercè Marçal és una dona, que per les seves idees, podria encaixar perfectament com una dona del segle XXI, i és que el significat de que ella s'anticipa o s'avança al seu futur no és altre que el de que ella és una dona que somia amb una societat en què no hi hagi distinció de sexes, en què no existeixin les descriminacions i on les lleis siguin iguals per a tots, tant per homes com per dones, com també per a la gent obrera.
El fet de mostrar-se així a la seva època fa que sigui una dona moderna que no s'asimila amb la majoria de les altres de la seva època que es ressignaven a acceptar la seva condició.

Àlbum dedicat al festival Woodstock de 1969

2009-06-05T17:31:00.010+02:00

Jimi Hendrix "Purple Haze"

2009-06-05T17:24:00.003+02:00

Purple haze all in my brain
Lately things just dont seem the same
Actin funny, but I dont know why
scuse me while I kiss the sky
Purple haze all around
Dont know if Im comin up or down
Am I happy or in misery?
What ever it is, that girl put a spell on me
Help me
Help me
Oh, no, no
[faint, spoken lyrics...all questionable]
Hammerin
Talkin bout heart n...s-soul
Im talkin about hard stuff
If everbodys still around, fluff and ease, if
So far out my mind
Somethings happening, somethings happening
Ooo, ahhh
Ooo, {click} ahhh,
Ooo, ahhh
Ooo, ahhh, yeah!
Purple haze all in my eyes, uhh
Dont know if its day or night
You got me blowin, blowin my mind
Is it tomorrow, or just the end of time?
Ooo
Help me
Ahh, yea-yeah, purple haze, yeah
Oh, no, oh
Oh, help me
Purple haze, tell me, baby, tell me
I cant go on like this
Purple haze
Youre makin me blow my mind...mama
Purple haze, n-no, nooo
Purple haze, no, its painful, baby

The Who "My Generation"

2009-06-05T17:21:00.002+02:00

People try to put us d-down (Talkin' 'bout my generation)
Just because we get around (Talkin' 'bout my generation)
Things they do look awful c-c-cold (Talkin' 'bout my generation)
I hope I die before I get old (Talkin' 'bout my generation)

This is my generation
This is my generation, baby

Why don't you all f-fade away (Talkin' 'bout my generation)
And don't try to dig what we all s-s-say (Talkin' 'bout my generation)
I'm not trying to cause a big s-s-sensation (Talkin' 'bout my generation)
I'm just talkin' 'bout my g-g-g-generation (Talkin' 'bout my generation)

This is my generation
This is my generation, baby

Why don't you all f-fade away (Talkin' 'bout my generation)
And don't try to d-dig what we all s-s-say (Talkin' 'bout my generation)
I'm not trying to cause a b-big s-s-sensation (Talkin' 'bout my generation)
I'm just talkin' 'bout my g-g-generation (Talkin' 'bout my generation)

This is my generation
This is my generation, baby

People try to put us d-down (Talkin' 'bout my generation)
Just because we g-g-get around (Talkin' 'bout my generation)
Things they do look awful c-c-cold (Talkin' 'bout my generation)
Yeah, I hope I die before I get old (Talkin' 'bout my generation)

This is my generation
This is my generation, baby

Woodstock 1969, TRES DIES DE PAU I MÚSICA

2009-06-05T17:18:00.001+02:00

Santana "Soul Sacrifice"

2009-06-05T17:14:00.002+02:00

Richie Havens "Handsome Johnny"

2009-06-05T17:05:00.003+02:00

Hey, look yonder, tell me what's that you see
Marching to the fields of Concord?
It looks like Handsome Johnny with a musket in his hand,
Marching to the Concord war, hey marching to the Concord war.

Hey, look yonder, tell me what you see
Marching to the fields of Gettysburg?
It looks like Handsome Johnny with a flintlock in his hand,
Marching to the Gettysburg war, hey marching to the Gettysburg war.

Hey, look yonder, tell me what's that you see
Marching to the fields of Dunkirk?
It looks like Handsome Johnny with a carbine in his hand,
Marching to the Dunkirk war, hey marching to the Dunkirk war.

Hey, look yonder, tell me what you see
Marching to the fields of Korea?
It looks like Handsome Johnny with an M1 in his hand,
Marching to the Korean war, hey marching to the Korean war.

Hey, look yonder, tell me what you see
Marching to the fields of Vietnam?
It looks like Handsome Johnny with an M15,
Marching to the Vietnam war, hey marching to the Vietnam war.

Hey, look yonder, tell me what you see
Marching to the fields of Birmingham?
It looks like Handsome Johnny with his hand rolled in a fist,
Marching to the Birmingham war, hey marching to the Birmingham war.

Hey, it's a long hard road, it's a long hard road,
It's a long hard road, before we'll be free.
Hey, what's the use of singing this song, some of you are not even listening.
Tell me what it is we've got to do: wait for our fields to start glistening,
Wait for the bullets to start whistling.
Here comes a hydrogen bomb, here comes a guided missile,
Here comes a hydrogen bomb: I can almost hear its whistle.

Festival de Woodstock

2009-06-05T08:19:00.015+02:00

4. La música, especialment en el camp de rock, va ser en aquella època un fenomen indestriable de conceptes com revolució i canvi. En aquest sentit el festival de Woodstock va ser molt important: busca informació. Ho pots il·lustrar amb youtubes, imatges, arxius de so, lletres de cançons (alguna de Bob Dylan com "Blowin' in the wind", traduïda al català és "La resposta està en el vent"). Centra't sobretot en: The Doors (Jim Morrison), Jimi Hendrix, The Rolling Stones i, el més paradigmàtic, Bob Dylan.

El festival de música i art de Woodstock va ser un dels festivals de rock més famosos de la història. Va tenir lloc en una granja de Bethel, Nova York els dies 15, 16 i 17 d'agost de 1969 . El festival té el nom de Woodstock perquè inicialment estava programat per a desenvoluparse al poble de Woodstock, en Ulster Country. L'oposició local quasi aconseguix que la suspensió de l'esdeveniment, per això, Sam Yasgur va convèncer al seu pare Max Yasgur per a acollir el concert en els terrenys de la família, localitzats en Sullivan County.
El festival, però, va tenir una cara fosca i és que tres persones van perdre la vida, una per sobredosi d'heroïna, una altra pel trencament de l'apèndix i l'última va ser esclafada per un tractor.
Woodstock també va quedar filmat en un documental dirigit pel prestigiós Martin Scorsese. Fou estrenat al 1970 i va rebre l’Óscar al millor documental.
Woodstock ha sigut el major festival de música i art de la història. Va congregar a uns 500.000 espectadors, molts més dels que esperava l'organització, i s'estima que també foren un gran grup els que no van poder arribar. L'entrada costava uns 18$ de l'època.

Woodstock es va convertir en la icona d'una generació de nord-americans farta de les guerres i que pregonava la pau i l'amor com a forma de vida i mostrava el seu rebuig al sistema, és a dir, gent d’ideologia hippie.
El moviment que es va desenvolupar als Estats Units durant la dècada dels 60, es caracteritzava perquè els nois portaven cabellera i amulets, les noies faldilles de colors; els seus símbols eren la bandera de l'arc de Sant Martí i l'anomenat símbol de la pau; estaven en contra de la guerra del Vietnam.
Durant el festival es van viure intenses nits de sexe i drogues, destacant el consum de Marihuana.

Encara que inicialment el concert es va organitzar pensant que comportaria pèrdues per a l'organització, l'èxit del documental sobre l'esdeveniment va fer que finalment resultés un acte rendible.

Posteriorment se celebrarien més festivals de Woodstock.

Al llarg dels tres dies en què es desenvolupà el festival, multitud d’artistes foren els que van pujar-se a l’escenari, com són el grup The Who, Jimi Hendrix que va tancar el festival, Santana
famós per ser un dels grans tocant la guitarra, Sweetwater, John Sebastian...

Àlbum de fotos

2009-05-29T03:07:00.006+02:00

Vincles d'Internet amb pàgines sobre Maria-Mercè Marçal

2009-05-29T03:03:00.002+02:00

http://es.wikipedia.org/wiki/Maria_Merc%C3%A8_Mar%C3%A7al

http://www.fmmm.cat/entrada2.html

http://www.uoc.edu/lletra/noms/mmmarcal/

http://www.escritoras.com/escritoras/escritora.php?i=182

http://www.escriptors.com/autors/marcalmm/index.php

http://www.lletra.com/noms/mmmarcal/index.html

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/marcal/

http://cultura.gencat.net/ILC/qeq/FitxaAutors.asp?nom1=mar%E7al&cerca2=Cercar&quinform=form1&NRegistre=2&idregistre=2083

http://www.uoc.edu/lletra/noms/mmmarcal/pdf/marcal.pdf

http://www.geocities.com/nopotsermentida1/

http://www.barcelonareview.com/46/c_mmm.htm

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Pluricat/ita/marcal.htm

http://www.escritoras.com/escritoras/escritora.php?i=182

http://traces.cbuc.es/cgi-bin/vtls.web.gateway?authority=0050-16680&conf=080000

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0040040&SFR=1

Foguera Joana V

2009-05-29T02:55:00.002+02:00

Foguera Joana V

Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.

I que fos la festa dels dits,

la dansa de l'heura a cau d'orella

,la tendresa de la planta dels peus,

l'or negre de cella i de l'aixella.

Seguiria els camins que el deliri oblida

amb pas molt lent

com el del bou que llaura

aquest paisatge de lluna gitana.

Foguera Joana V

El poema a comentar és el número V de “Foguera Joana”, una de les vuit parts en què es troba dividida l’obra poètica “Bruixa de dol” de Maria-Mercè Marçal, que va ser escrita entre 1977 i 1979. L’obra consta d’una varietat àmplia de poemes en què es barregen aspectes universals, com l’amor i la solitud, i d’altres únicament i exclusiva femenins, com el cas de la maternitat.
Maria-Mercè Marçal neix al novembre de l’any 1952 a Ivars d’Urgell. Procedent de família pagesa, marxarà a Lleida a estudiar el batxillerat i, cap al 1969, fixarà la seva residència a Barcelona on estudiarà a la Universitat i es llicenciarà en Filologia Clàssica.
Exercirà de professora de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Al 1972 contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i amb qui tindrà la seva primera i única filla, Heura.
Es dóna a conèixer com a escriptora l’any 1977 amb “Cau de Llunes” i a partir d’aquesta publicació continuarà escrivint poemes, fent traduccions al català d’obres d’autors de diferents nacionalitats i alguna novel•la.
“Bruixa de dol”(1977-1979) és la obra poètica que la portarà a la fama.
Es comprometrà molt amb la societat de la seva època i és que participarà en política i serà una defensora del feminisme, tot fent múltiples col•laboracions i projectes en revistes relacionades.
A la dècada dels vuitanta iniciarà una relació amb Fina Birulés, professora de Filosofia, amb qui compartirà la resta de la seva vida.
Un càncer li treu la vida l’any 1998.

Aquest poema consta d’una sola estrofa, de 9 versos, els quals no segueixen cap esquema mètric ni tampoc cap esquema de rima, per això, podem dir que es tracten de versos lliures. Trobem, quant a mètrica, versos de 4,6,8,9,10,11 i 13 síl•labes.

El tema del poema és la descripció, en veu pròpia de l’autora, de l’assoliment del plaer físic.
Ja des de l’inici sabem que es tracta d’un desig o intenció que té l’autora el qual li agradaria complir “Avui”, primera paraula del primer vers.
A mesura que van avançant els versos, ens va descrivint pas a pas aquesta recerca del plaer. Tot començaria amb els dos amants tancats en una “gàbia”, podem imaginar que es tracta d’una habitació. I, tot seguit, començaria la “festa dels dits”, on els dos amants recorrerien el cos de l’altre tot coneixent cadascú del seus racons. Després, vindrien els murmuris a cau d’orella, vindria “la dansa de l’heura a cau d’orella”, els seus peus es fregarien en senyal de tendresa i el pèl dels seus cossos entraria en contacte.
Malgrat que el deliri fa oblidar els camins, és a dir, ens fa perdre el cap, ella seguiria aquests camins sense oblidar-se’n, ho faria molt lentament com ho fa “el bou que llaura aquest paisatge de lluna gitana”. L’home és aquest “bou” que “llaura” el cos de la dona, “paisatge de lluna gitana”, recorre el seu cos per tal de fer-la arribar al plaer que ella tan desitja.
És un poema que es desenvolupa en un context eròtic, dos amants tots sols tancats on ningú els vegi mantenint relacions, sense amor, però amb passió.

Pel que fa a recursos literaris, trobem al poema abundants metàfores: “tancaria el llangardaix en una gàbia” (v.2), la pròpia autora és el llangardaix que desitja tancar-se amb la parella per gaudir; “la dansa de l’heura” (v.3) és la melodia de les paraules que són murmurejades; “l’or negre de la cella i de l’aixella” (v.5) fa referència al pèl del cos, a més, trobem també una paronomàsia “cella” i “aixella” . Per finalitzar amb les metàfores, trobem “el bou que llaura el paisatge de lluna gitana”(v.8-9), és a dir, l’home, “bou”, que recorre el cos de la dona, “paisatge de lluna gitana”.
Trobem també una paradoxa al vers 6, ja que ens deixa parats el que diu “Seguiria els camins que el deliri oblida”. Ella, per una banda, ens diu que el deliri fa oblidar els camins, però d’una altra banda ens està dient que ella seguiria aquest camins.
El paral•lelisme també està present a la composició i és que els versos 3 i 4 tenen una estructura sintàctica molt similar.
Per últim, tenim dels versos 6 al 9 una comparació, ja que ens està fent un símil entre els camins que el deliri oblida i que ella seguiria molt a poc a poc amb el bou que llaura el paisatge de lluna gitana.

El lèxic que s’empra a la composició està carregat de connotacions eròtiques i, com és freqüent a la poesia de Maria-Mercè Marçal, trobem paraules plenes de simbolisme, com és el cas de “bou”, que s’identifica amb l’home i aquest “paisatge de lluna gitana”, que es tracta del cos de la dona.

En conclusió, podem parlar d’aquest V poema de “Foguera Joana” com una meravellosa composició que deixa entreveure la passió i el desig sexual entre dos amants. És una mostra més de l’excel•lent poesia que l’autora d’Ivars d’Urgell ens ha deixat.

Tombant XII

2009-05-29T02:53:00.003+02:00

Tombant XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,

el catipàs vençut, la tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d'alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Tombant XII

El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la XII de “Tombant” , el tercer dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel•la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.

És una poesia composta per dues estrofes, la primera amb cinc versos i l’altre amb un sol vers. Son versos lliures, sense rima.

El títol Tombant, és refereix a girar, això vol dir que la seva vida pren un tomb, ella esta identificada en aquesta poesia com a la tristesa, ha d’amagar sota una màscara tots els sentiments que sent.
Aquest apartat del llibre l’autora ens parla sobre la definició de la seva orientació sexual, i clarament en ho deixa reflectit a la introducció dient: “una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta”, ens vol donar a entendre que les dones no necessiten els homes per a res, que som suficients sàvies i independents.
El tema principal és la tristesa que l’autora vol deixar de costat.

En general aquesta poesia esta escrita en futur ”Pujaré, Baixaré i haurà”, això vol dir que és un propòsit que té Marçal per a complir.

Aquesta la podem dividir en dues parts, els cinc primers versos per una banda i l’últim per una altra.
Des d’un principi l’autora ja anomena la tristesa “pujaré la tristesa dalt les golfes”, però aquest cop la vol apartar de la seva vida ja que ho està passant malament acumulant tots els records. Pujarà a les golfes, allà on es guarden tots les coses que ja no s’utilitzen per a deixar els seus records, “tartalana vella”, que l’únic que fan es ferir-la. Més tard, baixarà plena d’alegria perquè ja s’haurà oblidat del passat. Però diu que només oblidarà aquells moments si quan baixi d’allà no pensa en allò, ja que l’alegria només s’assoleix amb l’abandonament del seny “vestit d’alegria / que hauran teixit aranyes sense seny”.
Finalment com a conclusió ens diu que encara que baixi plena d’alegria quedarà algun record inoblidable per a ella “Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques”. No es desfarà de tot sinó que deixarà petites engrunes dels amors que ja ha viscut i els que estan per arribar.

La figura retòrica més rellevant en aquest poema és l’encavalcament, que fa que les oracions quedin fragmentades en dos o més versos.

Un altre cop Marçal torna a parlar de la tristesa relacionada amb l’amor, a aquesta poesia sembla que està molt afectada encara que se n’adona que ha de parar de sentir això ja que només li fa mal. Sabem que està relacionat amb l’àmbit amorós ja que a la conclusió apareix la mateixa paraula amor. És una de les més belles composicions de l’obra poètica que ens fa pensar en què les emocions que nosaltres experimentem depenen de les nostres pròpies decisions.

Tombant II

2009-05-29T02:51:00.004+02:00

Tombant II

Bon dia, tristesa.

Vesteix-te de setí!

Pinta't al front

els núvols i la lluna

i anem al ball

que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes

de colors a la galta

Tombant II

El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la II de “Tombant” , el tercer dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel•la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.

El títol Tombant, fa referència a girar, això vol dir que la seva vida pren un tomb, ella està identificada en aquesta poesia com la tristesa, ha d’amagar sota una màscara tots els sentiments que sent.
En aquest apartat del llibre l’autora ens parla sobre la definició de la seva orientació sexual, i clarament en ho deixa reflectit a la introducció dient: “una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta”, ens vol donar a entendre que les dones no necessiten els homes per a res, que som suficients sàvies i independents.

El poema consta de dues estrofes, una primera de sis versos i la segona de dos, tan sols, és una tornada. En aquestes dues estrofes predominen els versos heptasíl•labs, malgrat que també podem trobar versos de pentasíl•labs i hexasíl•labs.

El tema principal és la tristesa i la gran depressió en què es troba l’autora per no poder mostrar allò que sent.

La poesia ens suggereix, des de bon començament, dolor. Al primer vers, ja ho veiem amb un apòstrof a la tristesa ”Bon dia, tristesa”.
Durant la primera estrofa explica que es disfressada per viure la seva vida ”Pinta’t al front/els núvols i la lluna” ja que no pot mostrar-se com és ella mateixa, i això li provoca una depressió intensa. Aquesta disfressa està relacionada amb el sexe femení, ja que la lluna és l’astre que simbolitza la feminitat. Però no oblida que vida tan sols hi ha una i que aquesta s’ha de gaudir al màxim “anem al ball que ja s’atansa l’hora!”.
A l’última estrofa anomena la festa de Carnestoltes que representa ser ella, està molt trista “Carnestoltes duu llàgrimes” a causa de tenir una vida falsa. El Carnestoltes sempre és una festa alegre, però aquí, és tot el contrari, de fet, el personatge plora.

Les figures literàries més rellevants són la metàfora, com és el cas de la “tristesa”, que s’identifica amb ella mateixa, els “núvols”, que fan referència a la tristesa, la “lluna” i el “ball” que representa la vida. L’apòstrof al primer vers que fa a la tristesa per tal que aquesta l’escolti el que vol transmetre i, la personificació, al segon vers li diu a la tristesa que es vesteixi de setí. Els encavalcaments també estan presents en la composició.

Finalment , veiem que per a ella , no poder mostrar els seus sentiments a causa de que hi ha algú o alguna cosa que li ho impedeix li provoca molt de dolor ja que no és el primer cop que ens parla d’això, fins i tot en la Divisa parla de la seva llibertat, que la pot veure però és incapaç d’accedir-hi a ella.

Foc de pales II

2009-05-29T02:43:00.003+02:00

Foc de pales II

La nit em clava
el seu ullal

i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

Foc de pales II

El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la II de “Foc de Pales” , el segon dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel·la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.

Aquesta és una cançó composta per quatre estrofes de tres versos cadascuna, els versos són tetrasíl·labs amb rima assonant i d’art menor.

El tema principal és el desig eròtic tant intens respecte un home o una dona.

Durant la primera estrofa la autora mostra el jo poètic. Anomena a la nit, ”La nit em clava”, que ens situa en un moment del dia idoni per trobar plaer i sensualitat, però a la vegada por. Ella sent se sent ferida per la nit, que és possible que simbolitzi a l’home, “em clava el seu ullal /i el coll em sagna”.
A la següent estrofa ens cita un moment oníric, un “escorpit”, que representa ser ella, està alterat a causa de l’esdeveniment que pot succeir a continuació, per això no para de ballar, ”l’escorpit/balla que balla”.
A la tercera estrofa és citada la pluja d’una manera molt pausada a causa de les comes intercalades per donar més intensitat a la paraula, ”la pluja, lenta”, que representa aquella persona que s’està apropant cada cop més a la seva cambra.
I finalment, a l’última estrofa ella ens mostra el desig eròtic intens que sent i que sap que alhora pot comportar greus problemes ja que per aquella escala, moment que viu, no té barana.

Les figures retòriques més rellevants són les metàfores, com és el cas de la nit i la pluja, que poden estar representant l’home, i l’escorpít que és ella mateixa, en relació al seu horòscop és Escorpí. Els encavalcaments també són presents a la composició i és que la gran part de les oracions es troben dividides en dos o més versos.

Quant al lèxic, veiem en aquesta composició abundants paraules relacionades amb l’obscuritat (la nit, la pluja, l’escala fosca...) que ens fan pensar en perill, en inseguretat.
En conclusió, trobem en aquests versos una poesia carregada de desig, encara que no ens queda gaire clar si aquest és envers un home o una dona. Tanmateix, suposem que es tracta d’un home. És un poema breu, però tot i això, cadascun dels versos està carregat d’un gran significat.

Relació dels "Comentaris d'obra" amb les poesies d'obra

2009-05-29T02:29:00.022+02:00

Montero i Bosch, Anna. "L'espai d'una llengua abolida". Maria-Mercè Marçal. Escriptor del mes, «Gener 1995» Institució de les Lletres Catalanes.

"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l’afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom», proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...] És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l’empeny, d’una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d’una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d’esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l’antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva.

La poesia de Maria-Mercè Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent universals (l’amor, la solitud), són resseguits amb una veu que expressa la vivència femenina d’una manera que, per personal, esdevé col·lectiva. Al capdavall, la poesia de Maria-Mercè Marçal parla de la Dona, de les seues (a vegades difícils) relacions amb ella mateixa i amb el món, amb l’Altra, amb els/les altres, i de les seues (a vegades, no menys conflictives) relacions amb la paraula. Aquests elements, però, serien insuficients per explicar el sentiment de seducció que captiva el/la lector/a dels poemes de Maria-Mercè Marçal. Cal afegir-hi el domini magistral del vers, l’enorme atractiu de la seua personal simbologia, d’una gran riquesa sensorial que com en el tirs baudelerià, envolta, «amb la sinuositat del verb», la «voluntat recta, ferma i inamovible» de dotar les dones d’una veu poètica on emmirallar-nos. La poesia de Maria-Mercè Marçal, tot convocant els indicis d’una llengua abolida, traça l’espai personal on els mots lliuren la batalla per redreçar-la."

COMENTARI nº1

La poeta Anna Montero fa una crítica a l’obra de Maria-Mercè Marçal. Comenta l’impacte que li va causar la lectura de “Bruixa de dol” ja que aquesta obra és una reivindicació de l’autora que pretén integrar la veu femenina al món de la cultura, però principalment fa la seva afirmació com a dona i tot seguit es centra en el col·lectiu femení.

És molt important que les autores femenines assoleixin la mateixa rellevància amb què compten els homes, per aquesta raó, Maria-Mercè fa traduccions d’autores estrangeres.

La seva poesia té dos fils temàtics que sempre seguirà: uns són temes exclusivament femenins, com és el cas de la maternitat o el part; i els altres, estan relacionats amb l’expressió de la vivència femenina, són temes universals, com l’amor o la solitud.

“Bruixa de dol” segueix aquesta temàtica ja que en aquesta segona obra poètica de l’autora d’Ivers d’Urgell, ella mateixa afirma la seva pròpia identitat com a dona, com ho fa a la divisa "Jo tinc un nom..."; a més, tracta temes de la seva experiència vital com els records de la infantesa, l’amor i la solitud, en una primera part, i dedica poemes a dones que foren importants a la seva vida, en una segona part. L’obra conclou amb una composició que porta per títol “8 de març”, dia de la dona treballadora, és tracta d’un poema dedicat a la festa de les dones que se celebra aquest dia.

Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil.la". Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empúries, 1998

"L'any 1989, per fer de pòrtic al volum de poesia completa Llengua aoblida (1973-1988), Maria-Mercè Marçal va escriure un text de reflexió literària, Sota el signe del drac [...] Segons el mateix paper, es tracta d'un cicle poètic desplegat en dues etapes. La primera, que comprèn de Cau de llunes a Sal oberta, ve presidida per un esquema triangular de tensió entre el jo poètic, la lluna i l'ombra: un triangle que sempre remet, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud. Encarats al jo del poeta, "la lluna" i "l'ombra" metaforitzen l'antítesi de dos pols oposats, llum i foscor. La "lluna", imatge recurrent dels tres primers llibres, es converteix en el símbol d'una feminitat que es reivindica cada cop d'una manera més conscient i assumida. En una lectura inicial, el símbol de la lluna remet a paral.lelismes que descansen en la imatgeria tradicional femenina. Com si fos una dona, la lluna passa per les fases d'un cicle menstrual i se'ns presenta, en la seva plenitud, com un símbol lluminós i rodó de maternitat. Vist en sentit històric, el símbol s'enriqueix amb posat reivindicatiu. La dona, com la lluna, no ha tingut mai llum pròpia dins de l'univers de la cultura i s'ha hagut de compondre amb la que rebia del sol, l'astre masculí. [...] En sentit contrari a la força reivindicativa de la lluna s'aferma "la imatge de l'ombra", el pol oposat que tanca, amb el "jo poètic", el triangle en tensió. [...] L'ombra, doncs, es converteix en una geografia inquieta de neguits i desassossecs, en l'apai del llast, en la zona no explorada, incontrolable, fat, lloc de subjecció i dels fantasmes paralitzadors."

"Aquesta tensió triangular tot just s'insinua als poemes de Cau de llunes, un llibre que es desplega en tres direccions: la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític (la sèrie de poemes dedicats a Layhret, a Salvador Seguí, al cop d'estat xilè i a la mort del dictador) i la condició de la dona (la secció Fregall d'espart, fonamentalment."

"La segona tramesa, Bruixa de dol (1979), intensifica una evolució que ha guanyat intensitat lírica i una poesia que continua movent-se entre les tensions oposades de festa i de lluita, de goig i d'ombra. El llibre torna a asseure's en una cruïlla de tres camins on hi arriben una agudització de la problemàtica de la dona, el descobriment un punt angoixat de la solitud i la reivindicació de l'erotisme com una experiència lúdica. El banquet amorós presideix els apartats Foc de pales i Foguera Joana on es recullen dues experiències que, al costat de l'alegria per l'encontre eròtic, deixen un regust de tristesa als llavis. [...] Les dues experiències amoroses són separades pels poemes d'un compàs d'espera (Tombant), que es giren cap a plecs interiors carregats d'ombres i de solitud. [...] Aquest gest de solitud i de tristesa campa pels sonets de l'apartat Bruixa de dol, on es multipliquen els miralls, les imatges d'aigua i la consciència d'obrir-se a nous camins. [...] La bruixa representa el lpoder femení eliminat de la cultura, la dona forta, amb poders, que els estaments oficials han lligat, tradicionalment, al perill i als maleficis."

COMENTARI nº2

L’editor Isidor Cònsul ens parla de la poeta Maria-Mercè Marçal fent una diferenciació entre les seves obres de la primera etapa (Cau de llunes, Bruixa de dol i Sal Oberta) amb les de la segona.
Comenta el simbolisme que inunda les composicions de l’autora, “...les obres de la primera etapa venen presidides per un esquema triangular de tensió entre el jo poètic,la lluna i l’ombra: un triangle que sempre remet, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud...”
És a dir, trobem la “lluna” que es converteix en el símbol de la feminitat i passa per les fases d’un cicle menstrual i se’ns present, en la seva plenitud, som un símbol lluminós i rodó de maternitat. L’astre però mai ha tingut llum pròpia sinó que sempre rebia la llum del sol, l’astre masculí que simbolitza l’home, com passa amb la dona que mai “ha pogut donar llum per si mateixa” sinó que estava “il·luminada” pels homes.
Altre símbol és l’”ombra” que es converteix en l’espai del llast, en els neguits i els desassossecs, en la zona no explorada.

“Bruixa de dol”, segueix amb la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític i la condició de dona procedents de “Cau de llunes”, és a dir, continua movent-se entre “les tensions oposades de festa i lluita, de goig i d’ombra”.
L’obra poètica es divideix en diferents apartats: a Foc de Pales i Foguera Joana es recullen experiències amoroses on l’erotisme és el protagonista, el qual proporciona alegria. Tombant, a diferència, les composicions estan plenes d’ombres i de solitud.
A Bruixa de dol, la figura de la bruixa guanya una gran importància, com també ho fan les imatges d’aigua i la consciència d’obrir-se a nous camins. La bruixa representa la dona forta, amb poder que lluita per aconseguir el poder que li manca a la societat.

Broch, Àlex. "Maria-Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal, Maria-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.

"Maria-Mercè Marçal no va buscar la diferència ni l'excepcionalitat. Únicament va voler ser, va voler construir la seva identitat a partir de la llibertat d'escollir i de viure la plenitud que sentia. És aquesta llibertat sense traves el que la personalitza i fa de la seva obra el que és. Però un cop escrita, amb l'autenticitat i la sinceritat de qui en escriure aboca tota la intensitat interior, l'obra queda subjecta al coneixement i la descoberta, i aleshores és quan la seva força i transcendència, més enllà d'una veu personal i pròpia, esdevé una veu que es converteix en mirall o referència poètica per a tots els lectors."

"En l'aspecte formal, la seva poesia abraça tant la tradició popular com la culta. La primera, molt present en els primers llibres -Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979) i Sal oberta (1982)- [...] també la tradició culta -el sonet i el preciosisme de la sextina- és present en bona part de la seva poesia amorosa, tant a Sal oberta (1982) com a Terra de mai (1982) i La germana, l'estrangera (1985).

"I quan s'analitzi amb profunditat la seva obra -com ja comença a ser-ho- es farà encara molt més evident aquesta cerca d'identitat personal que significa la seva obra poètica. Una identitat que passa per diferents eixos, tres dels quals -l'experiència de la gestació, de la maternitat i de l'amor lèsbic- tenen, en poesia, una representativitat especial. En aquests espais d'experiència personal i interior Maria-Mercè Marçal no renova cap tradició sinó que més aviat crea -raó de la seva importància- uns referents fins a ella molt poc transitat en la nostra literatura i, val a dir, en altres literatures."

COMENTARI nº3

Segons Àlex Broch, Maria-Mercè Marçal a través de la seva obra literària va voler construir la seva identitat pròpia a partir de dues coses: la llibertat d’escollir, és a dir, que ningú l’hagués de dir el que havia de fer o no en cada moment, i viure la plenitud que sentia, per tant, fer allò que volgués, quan en aquella època no podia mostrar-ho o algú l’impedia.

Quant a la estructura formal destaca la tradició popular i la culta. Per una banda, la primera, molt present en les obres de Cau de llunes(1977), Bruixa de dol(1979) i Sal oberta(1982) i per l’altre banda la tradició culta, utilitza el sonet i el preciosisme de la sextina, present sobretot en la poesia amorosa, per tant, a Sal oberta(1982), Terra de mai(1982) i La germana, l’estrangera(1985).

Per últim aquesta explica que durant totes les obres l’autora passa per diferents eixos: l’experiència de gestació, de la maternitat i de l’amor lèsbic.

Comentaris d'obra

View more OpenOffice presentations from nei_r.

2. Característiques principals de la seva obra

2009-05-28T18:02:00.011+02:00

Maria-Mercè Marçal fou poeta, narradora, traductora i assagista, a més d’una figura cabdal en la literatura catalana contemporània.
Dona catalana nascuda a Ivars d’Urgell l’any 1952. Es llicencia en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona i exerceix com a professora de Llengua i Literatura Catalana.
Contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i tindrà la seva primera i única filla, l’Heura.
D’idees feministes i republicanes, col·labora activament en revistes, exposicions i múltiples projectes de caire independentista, feminista i lèsbic. Així com també, participa en política recolzant al partit Socialista d’Alliberament Nacional en contra del Franquisme.

La poesia fou el gènere literari que més conreà per la qual cosa, l’autora ens ha deixat una extensa obra poètica. Tanmateix, també va crear una novel·la de gran complexitat que la revela com a una gran novel·lista, La passió segons Renée Vivien; i va traduir nombroses obres de Colette, Yourcenar, Leonor Fini i de les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.

Parlar de l’obra poètica de Maria-Mercè Marçal és parlar d’una poesia arriscada que té el traç d’una aventura lliure i apassionada. El tema principal és el de la identitat femenina, la pròpia afirmació com a dona i s’esdevenen subtemes l’amor, l’amistat, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat i la rebel·lió.

Tot i que aquesta serà la temàtica que seguirà al llarg de la seva obra trobem diferències entre les obres de la primera etapa, d’una autora jove amb ganes d’emportar-se el món per davant on l’amor i la solitud són els temes més recurrents, i les obres de la segona etapa, on ja trobem una autora adulta que està a prop de la mort i li manca la salut.
Cau de Llunes(1977) , Bruixa de dol (1977-1979) i Sal Oberta (1982), són les seves primeres obres les quals són, amb paraules de la pròpia Maria-Mercè Marçal: <<una mena d’autobiografia simbòlica i imaginària...Un discurs sobre mi mateixa, complex i sovint oníric – una temptativa d’identitat des del femení i alhora contra el femení, en la mesura que aquest actua com a límit, com a fat>>..
La germana, l’estrangera, (1981-1984) parla de l’experiència de l’embaràs i de la maternitat, de la nova relació entre mare i filla.
Terra de Mai (1982), tracta l’amor lèsbic, entre dones. Trobem poesies plenes de passió i desig que expliquen les vivències de l’autora.
Tot seguit, arribarà Desglaç (1984-1988) dedicada al seu pare, a la seva relació i al dolor per la seva desaparició i Raó del cos (2000), publicat pòstumament, és un llibre dedicat a la seva mare, Maria Serra, a la mort d’aquesta i a la pròpia malaltia de l’autora.
Aquestes dues darreres formen part de la segona etapa, són obres on l’amor i la mort són els temes predominants.

L’autora d’Ivars d’Urgell s’apropia de versos de poetes catalans i algun que altre espanyol (Rosalía de Castro i Lorca) i els utilitza per configurar la seva veu poètica i com a punt de partida en diversos poemes.

Quant a la part formal, Maria-Mercè Marçal fa una barreja d’estrofes clàssiques, com és el cas dels sonets, amb d’altre més populars, com és el cas de la cançó. Però això no acaba aquí, i és que ella utilitza també fa ús d’algunes estrofes d’origen oriental, com el tanka (poesia tradicional japonesa que consta de cinc versos de 5-7-5-7-7 síl·labes) o el haiku (composició japonesa de tres versos de 5-7-5 síl·labes).

La mitologia i la simbologia estan molt presents a la seva obra també, ja que per tal de trobar el lloc de les dones a la història i a la cultura recorre als mites i cada cosa que és mencionada en els seus versos té un significat, és a dir, té un determinat simbolisme que és molt difícil d’esbrinar si no es coneix la trajectòria vital de l’autora.
La lluna simbolitzarà la dona, el drac i l’escorpí són símbols els quals identifiquen la mateixa autora, seguidora de l’astrologia, ja que el seu horòscop és escorpí i l’any que va néixer va ser l’any xinès del drac.

La seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien(1994), està ambientada en el París de finals de segle XIX, principis del XX que és el lloc que va freqüentar la protagonista Renée Vivien, pseudònim de l’autora d’origen anglès Pauline M. Tarn. Maria-Mercè Marçal recrea aquest ambient i tot de dones que giren al voltant de la protagonista apassionada pel seu amor per les dones.

Tota l’obra de la poeta catalana gira al voltant de la figura femenina, i és que no podem oblidar que Marçal pretenia fer una reivindicació col·lectiva de la dona, el seu objectiu era integrar la veu femenina al món de la cultura.

3.Característiques de "Bruixa de dol"

2009-05-26T20:40:00.006+02:00

Bruixa de dol, començada l’any 1977, un any després que s’haguessin celebrat, el Paranimf de la Universitat de Barcelona (lloc on se celebren audicions), és les Primeres Jornades Catalanes de la Dona on el moviment feminista del país va mostrar la seva força i la seva raó per emprendre una transició del franquisme la democràcia, amb el canvi social, polític i econòmic, però sobretot el canvi de mentalitat que feia falta. Aquell any va ser molt important a la seva vida perquè va haver canvis i trasbalsos sentimentals i de tot tipus.

Aquesta és molt significativa com a obra de pas, de ritus d’iniciació. Hi ha, al títol i a l’obra, el ressò dels aspectes amables de la infantesa que són representats per les bruixes, dones sàvies, perseguides i massacrades al llarg de la història, i el dol de sentir-se, ella també , sola i estranya, com a dona jove que busca una alternativa als estereotips de la feminitat tradicional. La cançó infantil Plou i fa sol és de gran rellevància donat que l’autora fa referència a les bruixes, dones independents, autònomes, amb criteri propi disposades a defensar els seus ideals.

En aquesta època comença a participar activament en la vida cultural del país i fa coneixences importants que seran influents en la seva obra, com la dels poetes Joan Brossa i J. V. Foix. El sonet Sol i de dol d’aquest darrer té una gran relació amb el títol de l’obra i és que ambdós poetes fan una recerca de la seva pròpia identitat i pretenen trobar el seu camí entroncant-se al passat. La solitud també està present a les seves vides.

“El meu títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d’unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol.”

Des del punt de vista mètric i estròfic, en aquest llibre comença a treballar amb èxit els sonets, una poesia molt culte, alhora que manté una diversitat evident de formes populars com la cançó i altres.

El llibre el podem dividir en tres parts, de manera que justament la titulada Bruixa de dol sigui la protagonista i quedi al mig com a eix vertebrador de l’obra entre la primera part i la tercera part, encara que sembla que té més sentit veure l’obra en dues parts: la primera, més extensa, i la segona, més reduïda, però que repeteixen el mateix esquema formal: la presència, en primer lloc, dels poemes amb les formes mètriques i estròfiques més fàcils, més populars i, després, el bloc dels sonets que són una fita assolida por Marçal i que, com ella mateixa diu, ja no se’ls va poder treure de sobre.
La primera part del llibre comença amb la Divisa i té Foc de pales amb cinc composicions, Tombant amb dotze i Foguera Joana amb nou i Bruixa de dol amb tretze. La major part dels poemes són amb versos d’art menor i rima assonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars, menys els tretze sonets de Bruixa de dol que són de construcció clàssica amb decasíl·labs.
Els temes semblen seguir una cronologia que comença amb records de la infantesa i de la primera fase amorosa i que continua amb el període de la desfeta de la relació amb vacil·lacions. El conjunt segueix una dinàmica progressiva cap al compromís del que significa ser dona, del jo i de la solitud al nosaltres feminista i solidari.
La segona part consta d’un poema, un sonet, que dóna títol al conjunt que és Avui les fades i les bruixes s’estimen i vuit composicions variades sota el subtítol d’ Els núvols duien confetti a les butxaques; a continuació els sis sonets del subapartat Sense llops ni destrals, per acabar amb un poema que és una espècie d’himne feminista dedicat a la festa de les dones del Vuit de març. Cal destacar que molts poemes d0’aquesta segona part estan dedicats amb el nom inclòs en el text, com a la seva germana Magda, a les amigues i companyes.

“Com he dit en alguna banda, prossegueixo l’intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana –i amb l’experiència quotidiana sense veu- de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una rauca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula, l’aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solitària amb les altres dones i al mateix temps, amb l’assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l’existència com a individu autònom, com a <>...”

Cal destacar, pel que fa a la clara consciència de Maria-Mercè Marçal, la recerca d’una veu pròpia que lligui amb la tradició literària i que expressi l’experiència quotidiana de la diversitat de les dones de manera individual i col·lectiva. Dins d’aquesta temàtica posa l’èmfasi, per una banda, en la solitud, malgrat que hi hagi alguna pinzellada de relació amorosa feliç i, per un altra, en la solidaritat entre dones. Aquest dualisme pren forma en els potents imatges de la bruixa i la lluna.

Estava interessada per l’astrologia, com es trasllueix en la seva poesia on apareix l’escorpí –que era el seu signe del zodíac, ja que va néixer el 13 de novembre-, i també el drac –que era el signe que li corresponia en l’horòscop xinès.

Comentari de text, "FORAVILERS"

2009-05-24T23:36:00.015+02:00

Foravilers

Junts hem menjat

—foravilers de tarda—

ametllons verds

de la branca més alta

robats d'un hort

sense porta ni tanca,

ai, no la mosseguis,

l'ametlla amarga!

Esborràvem lliçons,

darrere els arbres,

de mestres i veïns:

aquesta plana

l'escrivíem ben sols

amb lletra clara;

ai, no la mosseguis,

l'ametlla amarga!

Esquitxada de nit

la bata blanca

i amb els dits entintats

mig oblidàvem

al cor de l'ametlló,

l'ametlla amarga,

ai, no la mosseguis,

amic, encara!

Maria Mercè Marçal

Foravilers és un poema de l’autora Maria-Mercé Marçal el qual es troba inclòs a “Bruixa de dol”, l’obra poètica escrita entre 1977-1979. Aquesta obra barreja les formes cultes, sonets, amb les formes populars, les cançons i els temes que inunden l’obra estan directament relacionats amb la trajectòria vital de l’autora i la seva ideologia. Trobem poemes on es recorda la infantessa viscuda, l’amor de la seva primera etapa, és a dir, l’amor pel seu marit, i el trencament del matrimoni; el compromís de ser dona i el feminisme i per últim, poemes en honor a aquelles dones que ocuparen un lloc important en la seva vida.
Maria-Mercè Marçal neix al novembre de l’any 1952 a Ivars d’Urgell. Procedent de família pagesa, marxarà a Lleida a estudiar el batxillerat i, cap al 1969, fixarà la seva residència a Barcelona on estudiarà a la Universitat i es llicenciarà en Filologia Clàssica.
Exercirà de professora de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Al 1972 contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i amb qui tindrà la seva primera i única filla, Heura.
Es dóna a conèixer com a escriptora l’any 1977 amb “Cau de Llunes” i a partir d’aquesta publicació continuarà escrivint poemes, fent traduccions al català d’obres d’autors de diferents nacionalitats i alguna novel·la.
“Bruixa de dol”(1977-1979) és la obra poètica que la portarà a la fama.
Es comprometrà molt amb la societat de la seva època i és que participarà en política i serà una defensora del feminisme, tot fent múltiples col·laboracions i projectes en revistes relacionades.
A la dècada dels vuitanta iniciarà una relació amb Fina Birulés, professora de Filosofia, amb qui compartirà la resta de la seva vida.
Un càncer li treu la vida l’any 1998.

El poema a comentar, és una cançó que es compon de tres estrofes de quatre versos seguides d’una tornada de dos versos. Els versos tetrasíl·labs i els hexasíl·labs es van alternant a la composició, a més, a les tornades, podem trobar versos pentasíl·labs; per tant, trobem un poema de versos d’art menor.
La rima de la composició és assonant en els versos parells tot quedant els senars sense cap tipus de rima, lliures.

El tema del poema és la innocència de dos nens que s’amaguen dels adults per jugar a coses poc correctes.
Els dos joves, l’autora i el company de classe, roben ametlles que es troben en un arbre d’un hort al qual es pot accedir amb facilitat perquè no té ni porta ni tanca.
Al acabar les lliçons diàries marxen i s’amaguen per tal de jugar junts a coses que no estan gaire ben considerades lluny de la vista de qualsevol adult.
Va entrant la nit i ells estan junts, amb les seves bates blanques de l’escola i els dits tacats de tinta d’escriure.
Hi ha passió, desig, però ella li demana paciència.

Aquesta composició presenta una escena típica de dos adolescents que s’estimen, o s’atrauen simplement, i que volen mostrar-se la seva passió allà en un racó amagats evitant que ningú els pugui enxampar.
L’autora és, junt amb el xicot, la protagonista de la composició. Mitjançant la utilització del jo poètic, ens fa saber qui va ser ella qui anava amb el seu company a un lloc allunyat i allà ambdós s’estimaven.
Els adolescents tenen facilitat per a accedir a l’hort ja que aquest no presenta cap obstacle que s’hagi de superar per entrar, <<no té porta ni tanca>>. L’escena té lloc cap al capvespre, quan ja s’amaga el sol i entra la nit, el moment del dia que simbolitza el desig de les coses prohibides. Tot i això, ells són dues ànimes innocents que duen bata blanca, color representatiu de la puresa.
Sembla ser que ell volia anar massa ràpid, per això, ella li demana que no corri tant que s’esperi i tingui paciència que ja arribarà el moment de mossegar <<l'ametlla amarga>>.

L’autora, doncs, parla d’un record de la seva joventut, de dos nens que jugaven a estimar-se.

Els recursos literaris que estan presents en aquesta composició són: els encavalcaments que es distribueixen al llarg del poema i que divideixen una oració en dos o més versos; trobem també un hipèrbaton a l’última tornada ja que els dos versos no segueixen l’ordre lògic de les paraules ( <<ai, no la mosseguis, amic, encara>> --> <<ai, amic, no la mosseguis encara>>); tenim dues exclamacions retòriques en les dues primeres tornades (<<ai, no la mosseguis l'ametlla amarga!>>); un epítet en “ametllons verds” ja que és el color que aquets presenten quan no estan encara madurs i per últim, trobem un poliptoton entre ametlló, ametlla i ametllons.

El lèxic que utilitza l’autora a la composició és un lèxic relacionat amb el camp i la natura (hort, ametllons, ametller, branca, arbres...) així com també utilitza paraules que pertanyen a l’àmbit de l’ensenyament com és el cas de “lliçons” o “mestres”.

En conclusió, és aquest un poema que transmet el record de l’autora dels temps de la joventut en què es cometen grans bogeries però totes elles tenen una explicació, com seria el cas de l’amor envers una altra persona.
“Foravilers” segueix la temàtica pròpia de “Bruixa de dol” i és, com totes les altres composicions, una gran peça de veritable subjectivisme de l’autora.

Cançó infantil "Plou i fa sol"

2009-05-06T08:59:00.004+02:00

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes porten dol.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes fan un ou.

"Sol i de dol" Josep Vicens Foix

2009-05-06T08:54:00.003+02:00

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

La biografia en Power Point

2009-05-06T08:47:00.005+02:00

Maria-Mercè Marçal

View more presentations from nei_r.

Personatges de l'obra "Ramona, Adéu"

2009-04-17T16:24:00.003+02:00

Personatges

View more presentations from nei_r.

3. REVOLTES EXTERNES

2009-03-26T17:29:00.010+01:00

3.1. El món de l’àvia

1. A Ramona, adéu hi apareixen una sèrie d’esdeveniments històrics importants del segle XX que envolten la vida de cada protagonista. Completeu les dades que falten en la informació següent:

Mundeta àvia:

Guerra de les Colònies (1898)

Setmana Tràgica (1909)

Primera Guerra Mundial (1914)

Mundeta mare:

Proclamació de la Segona República (1931)

Fets d’Octubre (1934)

Guerra Civil Espanyola(1936-1939)

Mundeta filla:

Revoltes universitàries (dècada dels 60) en contra del règim franquista

Caputxinada (1966)

2. Busqueu la informació que us calgui sobre la Primera Guerra Mundial per respondre aquestes preguntes:

· Quins països s’hi van veure implicats?
Hi havia dos bàndols: els Aliats, França, Anglaterra i Rússia; les potències Centrals, Alemanya, Turquia, Itàlia i Àustria.

· Què va desencadenar la guerra?
L’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran de l’imperi austrohongarès a Sarajevo.

· Quins personatges hi van intervenir?
Per part de Rússia, el Sar; per part d’Alemanya, l’emperador Guillem II i per part de França, el general Betany.

· Com es va resoldre la guerra?
Amb la signatura del tractat de Versalles per part dels països implicats.

3. Llegiu aquest fragment de Ramona, adéu i expliqueu de quina manera les conseqüències de la Primera Guerra Mundial afectaven el personatge de l’àvia:

6 de desembre de 1918.

Darrerament hem passat molts disgustos. I la vida se li escola pels ulls. Durant la vaga general se n’anà a l’aigua el negoci de la construcció; la gent ja no se’n fia, dels prestadors particulars. Tot s’ha de fer en companyies, en societats. Amb la guerra, ningú no li demanava crèdits i ell no dissimulava la seva antipatia per Anglaterra. El comerç amb els aliats, deia, no ens pot afavorir gens. A mi, tant me feia que guanyés Anglaterra, França, Alemanya o l’emperador de l’Argentina. Però vaig haver d’empenyorar les joies de casada i no les he vistes més. I em fan llàstima, els meus robins, vermells com la sang. (p. 154)

A l’àvia no l’importa qui sigui el vencedor, la guerra li és indiferent. A ella el que li importa és haver perdut les seves joies i els diners.

4. Seguint el model de l’àvia, escriviu una pàgina de diari explicant un fet important de la vostra vida.

7 d’Abril de 2008

El 2007 havia sigut un any molt dur per a la família, havíem perdut un membre en un fatídic accident. Tot era obscuritat a dins del túnel, semblava que mai arribaria el final. Quan més tristos estàvem va arribar una bona notícia a les nostres oïdes: al cap de nou mesos una nena s’incorporaria a la família. Va ser una fabulosa informació, era com si les coses volguessin tornar a la normalitat. Passaren els mesos i la petita va anar desenvolupant-se al ventre de la seva mare, jo estava contentíssima perquè anava a ser la seva padrina.
Avui a la tarda, mentre estudiava, va sonar el telèfon, era el meu cosí que em comunicava que la petita Irene havia arribat a aquest món. Quan m’ha penjat, he agafat unes quantes coses i m’he dirigit cap a l’hospital, no podia esperar ni un instant més a sostenir aquella petita entre els meus braços. He arribat, he abraçat a tothom que m’he trobat pel camí i m’he apropat al bressol on reposava. Tenia els ullets mig oberts i una careta molt rodoneta, no m’he la podia deixar de mirar ni un instant. Quan la he pogut sostenir entre els meus braços un calfred m’ha entrat pel cos i unes llàgrimes de felicitat m’ompliren els ulls.
Ella, aquella petita que només comptava amb unes hores de vida, era la iniciadora d’un nou període, d’una època en què les coses havien de tornar a la normalitat i l’encarregada de treure’ns un somriure. És indescriptible la sensació de tenir un ésser tan menudet tan a prop teu, sents que tu l’has de protegir que seràs tu qui li haurà d’ensenyar tot per a viure.
I ara que estic aquí, a casa, recordant cada facció de la seva fisonomia m’és inevitable no imaginar-me dintre d’un parell d’anys amb ella de la mà jugant, corrent, ballant...

Sóc tan feliç...

3.2. El món de la mare

1. Busqueu la informació que us calgui sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939) per respondre aquestes preguntes:

a) Qui va desencadenar el conflicte?

L’aixecament militar del general Francisco Franco i dels generals Moles i Sanjurjo.

b) Quines van ser-ne les causes?

Es van aixecar contra les mesures progressistes que estava implantant el govern republicà.

c) Quins personatges hi van intervenir?

El president de la república Azaña, el cap de govern Indalecio Prieto, i els ministres Largo Caballero i Juan Negrin. Per part dels sublevats: Francisco Franco, Antonio Primo de Rivera i el cardenal Segura.

d) Com es va resoldre el conflicte?

Amb la victòria dels sublevats entre els quals es trobava el que fou el dictador des de final de la guerra, 1939, fins a la seva mort, 1975 Francisco Franco.

2. Llegiu aquest fragment de Ramona, adéu i expliqueu quina informació té dels fets que viu de la Guerra Civil la mare:

I ell em va preguntar que què en pensàvem, dels anarquistes, i jo em vaig tornar vermella com un grapat de cireres i li vaig dir que la meva mare sempre havia sentit una secreta simpatia per vostès, perquè creu que en realitat són uns romàntics i uns idealistes i diu que no és dolent això de voler canviar una mica el món, que només li feia ràbia tot el que passava amb la religió. I ell, però tu què en penses, i jo, que hi ha coses d’aquesta guerra que no les acabo d’entendre, que em semblen molt embolicades. I em vaig adonar que era la primera vegada que parlava una estona així de llarga amb un home com aquell i li ho vaig dir, i també que me’ls imaginava més satànics, més diabòlics.
[...] No entenia la seva curiositat, la incisió a preguntar-me coses de la meva vida, coses banals i intranscendents. Vaig pensar que què n’havia de fer. Que la meva història era curta i ensopida al costat de la seva, plena de lluites, de vagues, de soroll i d’aventures. [...] Que jo no em distingia gaire de les nostres amistats, que tot sempre acabava i començava de la mateixa manera. Tret de l’estiu del trenta-quatre, d’aquella tardor en què. (p. 162-163)

Ella, pràcticament, no té informació de la guerra, el que sap és perquè els altres li ho han explicat. Sent vergonya quan el vell li pregunta sobre els anarquistes perquè no en sap res, l’home li cau bé però no entén aquestes preguntes que li fa. Amb aquesta conversa va comprendre que la seva vida era <ensopida> al costat de la vida d’aquell anarquista, una vida <plena> de tot tipus d'experiències.
Ella era una dona molt similar a les dones amb les que tenia amistat, tot era igual però la seva vida va canviar quan va conèixer l’any 1934 a l’Ignasi, el jove amb que va perdre la seva virginitat.

3.3. El món de la filla

Busqueu la informació que us calgui sobre la Caputxinada (revoltes d’estudiants a Barcelona durant els anys seixanta) per respondre aquestes preguntes:

a) Què pretenien els estudiants?

Democratitzar la universitat, que es reconegués el dret a organitzar-se en sindicats ja que en aquella època només existia el sendicat del règim. A partir de la democratització de la Universitat, es volia aconseguir la democratització política del país.

b) Com es van revoltar?
Amb la constitució del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona. Prèviament, però, s'havien reunit en assamblees, s'havien manifestat...

c) Quin és l’acte més significatiu d’aquesta revolta?
La tancada dels estudiants al convent dels Pares Caputxins de Sarrià entre el 9 i l'11 de Març de 1966, fet conegut sota el nom de Caputxinada.

d) Com es va acabar?
La policía va encerclar el convent, fent un setge i els estudiants van haver sortir i foren sancionats.
Aquest fou un fet molt signifiatiu, fins i tot, la premsa estrangera en va parlar.

2. Llegiu aquest fragment de la novel·la i observeu el grau de participació de la Mundeta filla en els fets que l’envolten. Assenyaleu si la seva actitud és semblant o diferent de la de la seva mare.

Fou en aquella assemblea constituent on el sentí parlar [en Jordi] per primera vegada. Era un estudiant de segon curs que ningú no coneixia. La figura s’alçà per damunt de les altres gràcies a la clarividència dels raonaments. El seu parlar era pausat, calmós, com un sedant, la seva veu posseïa allò que apaivaga els dubtes, el confusionisme, la latent inseguretat dels universitaris. Era un líder, malgrat la seva joventut. I ho era perquè no se’n ventava. Convencé molt aviat tothom de quedar-s’hi i resistir. Després, a l’assemblea del vint-i-set d’abril, quan la policia entrà a la universitat i provocà el pànic entre els estudiants, se sentiren una altra vegada per damunt dels crits, dels insults, dels gemecs i de les corredisses, les paraules d’ell que reclamaven assossec.

(p. 34-35)

La Mundeta Claret és una jove molt diferent a la seva mare ja que ella si que s'involucrà en els fets que l'envolten. Estava present a les assamblees que es convocaven a l'Universitat, visqué en primera persona com els policies interromperen una reunió i com aquests començaren a detenir als joves allà congregats...
La seva mare, en canvi, estava molt allunyada dels fets de la seva època i, fins i tot, en ocasions, desconeixia la importància d'aquests.

3. A la Caputxinada, acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (del 9 a l’11 de març de 1966), no només hi van participar els estudiants universitaris. També hi van tenir un fort protagonisme alguns intel·lectuals del país. L’escriptora M. Aurèlia Capmany hi va participar i explica la seva experiència d’aquesta manera:

Recordaré sempre el moment en què, un cop constituït el Sindicat Democràtic, García Calvo ens va fer un discurs insinuant-nos la malfiança que havíem de tenir de cara a una permissibilitat que, segons ell, ens concedia el règim franquista. L’escepticisme de García Calvo i la seva prevenció que poguéssim ser, de fet, manipulats per una certa actitud de canvi del franquisme astut, no va tenir temps d’impressionar l’auditori, una mica sorprès amb aquella intervenció tan inesperada. En aquell mateix instant la policia va localitzar aquell grup que la ciutat li havia escamotejat i va irrompre amb mala cara al pati d’entrada del convent. La petició de la policia sembla que era ben clara: només calia que els organitzadors, en fossin dos, quatre, o una dotzena, sortissin i
lliuressin el carnet d’identitat, i la resta se’n podia anar a casa tranquil·lament. Tots, absolutament tots, sabíem què significava anar a comissaria en aquelles circumstàncies, en aquell moment i amb aquella responsabilitat. L’acord va ser unànime; ningú no es va moure.

M. A. Capmany, «Tres dies de vida conventual», dins J. Creixell, La Caputxinada

— Escriviu un text imitant el de M. Aurèlia Capmany, però descrivint una situació diferent. Per exemple, el segrest d’un avió en el qual viatgeu. Cal que el dramatisme de la situació comporti un sentiment de solidaritat que anul·li les diferències d’edat, raça, sexe o ideologia. Això us ajudarà a entendre la situació en què es trobaven els estudiants i els intel·lectuals catalans en el moment de
la Caputxinada.

Era un matí de dijous d'un hivern fred d'aquells que ja no es recordaven aquí a Catalunya, i com cada jornada em trobava a l'escola impartint un curs Aprendre el català en 3 mesos. Aquest estava dirigit a gent gran que volia ser coneixedora de la llengua i a nouvinguts a la comunitat que havien d'aprendre la llengua per a poder-se comunicar i/o trobar feina.

Aquell dia hi havia moltíssima boira i el vent bufava amb més força de l'habitual, les ràdios anunciaven una nevada a gran escala i recomanaven precaució.

El curs va començar a les 9:00 AM com de costum, però aquell dia només hi havia tres alumnes, em vaig imaginar que les condicions atmosfèriques eren les causants de tanta absència. Tanmateix, vaig anar al despatx del director per a parlar-li de la situació.

A mesura que m'apropava al seu despatx anava fent un cop d'ull per les altres aules però tampoc hi havia ningú.
De sobte, vaig escoltar un crit que deia: <<Deixeu-me anar!>>, em vaig espantar i la meva ment s'omplí ràpid d'idees que em dugueren a pensar que algú retenia a tota la gent.

Vaig respirar profundament per intentar calmar-me, em vaig agenollir i vaig gatejar fins a l'aula d'on provenia el crit. El meu cor bategava tan fort que semblava que anés a sortir-se del cos.

Per un foradet de la porta, vaig poder veure que es tractava d'un parell d'homes amb ganivets que tenien amenaçada la gent.

Vaig agafar el telèfon mòbil i vaig trucar la policia. Quan estaven de camí, vaig notar que algú em tocava per l'esquena, em vaig girar i es tractava d'un dels alumnes de la meva classe.

Quin ensurt em va donar...

PARLEM DE REVOLTES

2009-03-24T21:22:00.006+01:00

Un dels temes de Ramona, adéu és el de la revolta, entesa com la conseqüència d’un conflicte. De conflictes n’hi ha hagut sempre, i de tota mena: generacionals, personals, socials, bèl·lics, etc. Montserrat Roig, a la novel·la que treballeu (i, en general, en tota la seva obra), explica conflictes, lluites, revoltes...

Ramona, adéu gira a l’entorn de dos eixos fonamentals: el context històric del segle XX, marcat per grans canvis, i la lluita interior de les protagonistes per desenvolupar-se en aquest context. L’aprofundiment del context històric el treballarem en l’apartat que anomenem revoltes externes i fa referència als fets històrics més importants d’aquest segle. La lluita interior de les protagonistes, i la seva evolució psicològica, les descobrirem a partir de les revoltes internes.

1. Entre tots ompliu aquest quadre amb els fets més importants que recordeu que han fet canviar la història del segle XX.Fets Any Què en sabeu?

-(1914-1918) Primera Guerra Mundial
Fou un conflicte bèl·lic que enfrontà els Aliats (França, Regne Unit, Rússia...) amb les Potències Centrals (Alemanya, Itàlia, Àustria i Hongria).

-(1917-1922) Revolució Soviètica
La Guerra Civil Russa és el període que es desprèn dels fets de la revolució de 1917, al no triomfar en totes les regions el règim bolxevic. Aquesta acabà amb la victòria de l'exèrcit bolxevic i la futura fundació de la URSS.

-(1922-1943 / 1943-1945) Dictadura de Benito Mussolini i República Social Italiana
Itàlia va estar sota el poder del dictador feixista durant un llarg període. La Itàlia de Mussolini recolza l’Alemanya de Hitler.

-(1923- 1930) Dictadura de Primo de Rivera
Espanya estigué sota el poder del militar Primo de Rivera.

-(1929) Crack del 29
Crisi econòmica a nivell mundial.

-(1931-1936) Segona República Espanyola
Període de la història d’Espanya en què no hi hagué monarquia.

-(1933-1945) Dictadura d’Adolf Hitler
Alemanya estigué sota el comandament de Hitler, feixista que va voler acabar amb la vida de tots els jueus que vivien al país. Fou el creador dels famosos camps de concentració on els presos eren torturats.

-(1936-1939) Guerra Civil Espanyola
Conflicte que s’inicià per un cop d’estat militar a càrrec del general Francisco Franco que desencadenà un conflicte entre republicans i feixistes, sent aquests últims els vencedors.

-(1939-1975) Dictadura Franquista
Espanya estigué sota el comandament del militar Francisco Franco. Fou una època de gran repressió i censura.

-(1939-1945) Segona Guerra Mundial
Conflicte armat en què s’involucraren gran part de països del món. Hagueren dos bàndols: Aliats i Potències de l’Eix. Fou una guerra molt sanguinària que finalitzà amb la rendició del Japó després d’haver sigut aquest atacat amb dues bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki.

-(1954-1975) Guerra del Vietnam
Conflicte que enfrontà Vietnam del Sud i Vietnam del Nord i on també participaren països estrangers.

-(1947-1990) Guerra Freda
Conflicte tàctic entre l’URSS i els EUA.

-(1950-1953) Guerra de Korea
Conflicte que enfrontà Korea del Sud amb Korea del Nord.

-(1975- fins als nostres dies) Democràcia
Espanya instaurà la Democràcia que encarà existeix avui en dia quan el dictador, Francisco Franco, va morir. El 1977 s’aprovà la Constitució Espanyola.

-(1991) Caiguda de la URSS
L’agrupació d’Estats de l’Est d’Europa es trenca.

-(1991) Guerra del Golf
Conflicte bèl·lic entre Iraq i una coalició de forces de 34 estats sota un mandat de les Nacions Unides i liderades per l'exèrcit dels EUA.

-(1991-2001) Guerra dels Balcans
Conflictes violents al territori de l'antiga Iugoslàvia.

BubbleShare: Share photos - Find great Clip Art Images.

2. Busqueu la definició dels mots següents i copieu-la:

· Revolta : Alçament contra l'autoritat establerta, sedició amb agitació, amb avalot.

· Revoltar: Excitar indignació, promoure sentiment de protesta. Alçar-se en revolta.

· Revolució: Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.

· Guerra: Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats.

PROPOSTA DE LECTURA

2009-03-22T19:07:00.008+01:00

1. Ramona, adéu és una novel·la que presenta una complexitat estructural que pot dificultar la comprensió del text. Per aquest motiu us proposem unes activitats prèvies que us facilitaran les claus per a entendre millor aquest llibre. Abans de començar-lo a llegir, fullegeu-lo tot resolent les activitats següents:

a) Sobre l’estructura:

· De quantes pàgines consta aquesta novel·la?
La novel·la consta de 245 pàgines, entre les que trobem 34 pàgines que ens fan una introducció, per tant, la novel·la s'estén al llarg de 211 pàgines.

· Si us és possible, compteu els capítols que té.
L'obra no està estructurada en capítols.

· Localitzeu en quins casos s’utilitza la lletra cursiva al llarg del llibre.
Trobem la lletra cursiva a l'inici i a final de la novel·la quan parla la mare en primera persona.

· Hi ha espais en blanc? Quina funció fan?
Sí que n'hi ha i tenen la funció de separar les diferents veus narratives, les de les tres protagonistes de l'obra, que s'ntercalen al llarg de la novel·la. A més a més, aquests espais també reflecteixen el diferent temps històrics ja que cada protagonista explica els esdeveniments que tingueren lloc a la seva època.

b) Sobre el títol:

· Fixeu-vos en el títol del llibre i digueu què us suggereix.
Que la protagonista és una dona i que probablement morirà.

· Quina història penseu que s’hi explicarà?
Els fets que van tenir lloc a la seva vida

c) Sobre l’argument:

· Amb l’ajut de la coberta posterior del llibre, expliqueu l’argument d’aquesta novel·la.
Explica la història de tres dones de la mateixa família que, en ocasions, comparteixen el mateix sotre. Tres dones que narren els fets de la seva època.

d) Sobre el temps:

· Quines pistes teniu per a saber en quin temps històric se situen els fets
d’aquesta narració?

El diari de l'àvia que ens dóna la data finals del segle XIX moment en què Espanya perd les colónies de Cuba i Filipines, la segona República, la Guerra Civil Espanyola(1936-1939) i la Caputxinada (els estudiants universitaris es fiquen als convents dels Caputxins).

e) Sobre l’argument:

· On us sembla que està situada la novel·la?
A Londres.
A Lleida.
A Barcelona.

f) Sobre els personatges:

· Escriviu el nom de tres personatges que apareixen en el llibre.

- Francisco Ventura: marit de l'àvia.
- Joan Claret: marit de la mare.
- La tieta Sixta: germana de Mundeta Jover.

g) Sobre les veus narratives:

· Llegiu les pàgines 10, 36 i 93, i digueu si els fets ens són narrats, en tots
tres casos, en primera persona.

Quan parla la mare, Mundeta Ventura, ho fa en primera persona. L'àvia, la Mundeta Jover, ho fa en primera persona també. Els fets de la filla, Mundeta Claret, estan narrats en tercerea persona.

2. Una de les claus per a entrar a la novel·la és descobrir com estan narrats els fets.

Feu les activitats següents, que us ajudaran a entendre millor Ramona, adéu des del principi:

a) Localitzeu aquest fragment a la pàgina 25: Estava cansada, les varius em
tibaven la pell de les cames, els peus em feien molt de mal per les durícies [...]
Després, busqueu aquest altre de la pàgina 161: Les cames ja no em feien mal,
com si les varius s’haguessin tornat rajolins de mel.
L'obra comença i acaba amb la mateixa escena.

b) Hi ha alguna semblança entre aquests dos fragments? Quins canvis hi veieu?
Sí, ja que els dos estan narrats en primera persona i la veu narrativa és la de la mare, la Mundeta Ventura. En el primer fragment és una dona bleda, que no és capaç d'anar enlloc sola, no té personalitat, és molt insegura...En el segon fragment això ha canviat una mica, ella ha sigut capaç d'anar per Barcelona tota sola en busca del seu marit.

c) En tots dos casos s’utilitza la primera persona?
Sí, en tots dos fragments els fets es narren en primera persona.

d) Els fets narrats poden fer referència al mateix personatge?
Sí, de fet és la mare qui parla en tots dos casos.

3. A la pàgina 53 hi ha una data que us permetrà saber en quina època se
situen els fets. Localitzeu-la.
17 de Març de 1938, en plena Guerra Civil Espanyola.

4. A la pàgina 63 hi ha una altra data.

a) Quina?
6 de desembre de 1894

b) Es tracta de la mateixa època?
No, una és de finals del segle XIX i l'altra de 1938.

c) S’expliquen els mateixos fets?
No, ja que són dues èpoques diferents en què els fets no foren els mateixos. El 1894 l'àvia explica que es casa i el 1938 és l'any en què és bombardejat el Cóliseum

5. Llegiu de la pàgina 31 a la 49.

a) Quines dates apareixen en el diari de l’àvia?
Les dades que apareixen van del 7 de desembre de 1894 al 2 de gener de 1919.

b) Entre el 7 de desembre de 1894 i el 10 de gener de 1898 hi ha espais en blanc
significatius. Què creieu que separen?

Diferents fets de la vida d'un mateix personatge
Èpoques i personatges diferents.

Activitats preliminars (3)

2009-03-19T21:05:00.002+01:00

2.4. Llegiu les paraules següents de Roig i, després, responeu les qüestions plantejades:

Sobretot hi ha dos pols que han estat el centre de la meva atenció: l’un d’ells és Catalunya [...]; l’altre, l’alliberament de la dona. Pel que fa al tema de Catalunya, m’ha interessat lligar la qüestió nacional amb la qüestió social. [...] Durant força temps creia que escrivint, demostrant que podia fer la mateixa feina que un home, ja era feminista. Ara penso que no.

F. Castells, «Montserrat Roig, escriptora compromesa» (p. 25)

a) A què es refereix Roig quan parla de «l’alliberament de la dona»?

Quan acabà la dictadura franquista, amb la mort de Francisco Franco l’any 1975, la dona començà a adquirir una mica de llibertats, que no tenia fins al moment, va entrar al món laboral, va poder sortir al carrer sense demanar permís al seu marit, va deixar de ser una simple persona que s’havia d’encarregar obligatòriament de les tasques domèstiques i de cuidar dels fills...
D’aquest alliberament parla Montserrat, la dona va passar a ser considerada una persona que podia ser com qualsevol home, però, malauradament, encara al segle XXI existeixen moltes discriminacions.

b) Creieu que té sentit actualment parlar d’aquest tema?

Sí que té sentit parlar d’aquest tema i és que, com ja mencionava a la qüestió anterior, a la nostra societat encara existeix la discriminació a la dona. Molts creuen que les dones no estan capacitades per a realitzar segons quin tipus de feina, com per exemple dirigir una empresa o ser paleta, perquè creuen que això són coses d’homes. Però no ens enganyem, les dones són éssers humans de la mateixa manera que el homes i estan capacitades per a qualsevol feina.
A més, no està ben vist que les dones facin segons quines coses, especialment relacionades amb l’àmbit de les parelles. Tanmateix, si es tracta d’un home, ja la cosa canvia.
Així no arribarem enlloc, ja és hora d’abandonar aquest pensament i de que es consideri a la dona una persona com cal.

c) Quins altres temes o aspectes socials del món actual us preocupen?

Podria emplenar unes quantes pàgines parlant de temes que em preocupen del món actual i és que, vulguem o no, la nostra societat està plena de mancances. Em preocupa que la crisi que afecta a tots els països del món ens impedeixi trobar feina, potser, quan comencem a treballar, no ens vulguin agafar perquè no tenim experiència o perquè no tenen diners per a pagar-nos i això faci que ens veiem obligats a treballar de qualsevol cosa amb la finalitat de poder guanyar-nos el pa que ens mengem. I relacionat amb aquest tema, també és un problema per als joves el no poder independitzar-se perquè no hi ha diners per a comprar un pis.
Parlant en àmbits més generals, la societat s’enfronta a problemes molt greus: la violència de gènere que està acabant amb la vida de milers i milers de dones cada any, els crims, els atracaments, el tràfic humà i el narcotràfic, les guerres, el treball infantil...
S’ha d’intentar trobar solucions a aquests problemes, no es pot permetre que un assassí estigui al carrer perquè a la seva declaració davant del jutge ha dit que pateix trastorns i que el dia del crim anava drogat, tampoc no es pot permetre que hi hagi barris en què la gent forastera no s’atreveixi a entrar per si de cas després no pot sortir o per si els atraquen...
I com aquests, molts més problemes.

Crítica de la visita a la UB

2009-03-18T08:26:00.007+01:00

Ahir, dimarts 17 de Març, vàrem fer una visita a la Universitat de Barcelona.
Tots estàvem emocionats per descobrir el nou món, el dels universitaris, al qual ben aviat molts ens unirem.
Estar tan a prop de la Universitat, veure els joves i una reduïda part de les instal·lacions, fou impressionant.

Ens va impactar molt com un grup de joves ocupaven una sala com a mostra de la seva inconformitat davant del Pla de Bolonya, també com altres, membres del sindicat d'estudiants, repartien fulletons informant de la vaga del proper dia 19 o intentaven vendre diaris...
Realment, és un món molt diferent al que nosaltres estem acostumats a veure.

Començà la xerrada, pujàrem a una classe on un catedràtic ens comentà uns poemes de Vicent Andrés Estellés, un poeta valencià que hem treballat a classe.
Des del punt de vista d'una adolescent de setze anys, la xerrada fou una mica redundant, tot era com molt repetitiu i es feien moltes voltes que defugien del que es volia dir.
Del tema de Vicent Andrés se'n va parlar ben poc, únicament uns breus comentaris sobre el contingut, que em semblaren adequats, però el professor parlà més de mètrica o de paraules que l'autor valencià emprava (com ací o meua), que, sincerament, una alumnes de batxillerat ja coneixem. A més, hi havia gent que no va saber estar-se callada i d'altres que no paraven de demanar silenci, sense adonar-se que ells eren els que més molestaven.
Es va fer una mica pesat, però no tot fou dolent, aquella mena de classe ens apropà una mica, al que en qüestió d'un parell d'anys, haurem d'experimentar nosaltres mateixos.

De les instal·lacions de la Universitat de Filologia vam veure molt poc, ni tan sols ens van deixar visitar la biblioteca. La visita a l'aula Magna o el paranimf hagués sigut francament impressionant, però ens vam haver de limitar a recórrer els passadissos.
Això sí, els patis eren molt bonics, tot i que no ens volien deixar visitar-los perquè hi havien ocupes que tenien per allà matalassos, feien el seu menjar...

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing

Escultura dedicada a Montserrat Roig

2009-03-16T16:08:00.000+01:00

2009-03-16T13:17:00.009+01:00

2.3. Reescriviu el paràgraf següent substituint el barri que Montserrat Roig descriu pel barri o poble on viviu vosaltres, i expliqueu els records que us desvetlla. Canvieu tots els elements del text que us calgui per obtenir un escrit coherent.

Sóc de l'eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb de la picor, que s’esbotzen cada dos per tres. Vivíem voltats defamílies amb quartus, tristes, com cal.

Sóc de Singuerlin, d'un barri de la ciutat barcelonesa de Santa Coloma de Gramenet. Un barri de segona categoria on podem trobar tot de botigues i on les esglésies han passat a un segon pla per a deixar lloc a diumenges prenent el vermut al bar de la cantonada. Un barri on conviuen tot de cultures, de persones que treballen per a poder alimentar a la seva família. Jo, vaig néixer amb les Olimpiades de l'any 1992, una calorosa nit d'Agost, a l'hospital de Germans Tries i Puyol i des de llavors he viscut en un pis amb la meva família i en un veïnat que no canviaria per res del món, aquí ens coneixem la gran majoria i no hi ha res com l’afecció de la teva gent.

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing

UNA PERSONALITAT COMPROMESA (2)

2009-03-13T20:26:00.019+01:00

2.2. Llegiu el text que va escriure Montserrat Roig un any abans de publicar Ramona,Adéu i, després, feu l’exercici que us proposem:

CONFESSIÓ PSEUDO-VERÍDICA D’UNA APRENENT D’ESCRIPTORA (1971)

Tinc vint-i-quatre anys. Ara em fan la gara-gara, els uns, perquè acabo de guanyar un premi. Sic transit gloria mundi; encara no he publicat cap llibre.

Sóc de l´eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or.
Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l’any de la picor, que s’esbotzen cada dos per tres.
Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes, com cal. De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre. Només recordo les llarguíssimes aventures que vivia, inventades per mi, en què jo era l’heroïna.
Barrejava indistintament els dos fronts: tots dos eren bons, tots dos eren dolents. No m’hi vaig morir ni una sola vegada.

Vaig patir deu anys de monges, enmig de nenes boniques, fines, delicades, folch-i-torrianes, dolçament esporuguides del món, d’uniforme polidíssim i d’ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del Señor. Futurs gallimarsots morals de la nostra enllaminadora classe mitjana. Perdoneu, l’educació mongenca em castrà el meu possible sentit de l’humor.

De més petita que ara, me n’anava tot sovint a la plaça de Tetuan. Me n’hi anava xino-xano. Allí imaginava tots els racons del món, totes les persones del món, totes les belleses del món. Vaig ser feliç. I és que pensava que un dia me les camparia per sempre. Però ara, quan surto del niu, hi torno de pet. Torno al born, com diu la dita.

Encara no fa massa temps, vaig anar a raure a aquella santa casa de marfantes que en diuen universitat. Entre crits i aldarulls político-metafísics, vaig saber que el món era un immens bordell i la universitat (beneïda innocència!) el seu melic. Incapaç com em veia de transformar el món —per possibles tares fisiològiques o de classe, segons com t’ho miris—, vaig decidir d’escriure’l. I és així com, de moment, em trobo amb la dèria d’escriure qüentus i altres coses per l’estil. No sé si escric per sobreviure o perquè tinc la maleïda mania de prendre’m el món més seriosament del que aquest es mereix.

Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc entre el caos i la solitud. Però no paga la pena de clamar: d’altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades. Només puc dir que des del meu petit racó de món he vist que l’art és molt complex. Complex com l’home. I per explicar l’home ens cal vorejar els límits més arriscats de la imaginació. Crec, per tant, en la màgia, en el somni, en l’univers més obscur del nostre pensament. Però crec en totes aquestes coses perquè són necessàries a la raó. I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència.

M. Roig, pròleg a Molta roba i poc sabó (p. 5-7)

L’autora utilitza un llenguatge metafòric i poc explícit perquè la censura en els anys 70 encara actuava. Feu les activitats següents:

a) «De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre». A quina guerra es refereix?

Està parlant de la Guerra Civil Espanyola que va tenir lloc entre 1936 i 1939 i que desencadenà la dictadura militar del general Francisco Franco.

b) «Entre crits i aldarulls político-metafísics».1 Expliqueu de quins crits està parlant Roig.

L’autora va veure a la universitat un nou món al que no estava acostumada, i quan parla de crits i aldarulls s’està referint a què les universitats catalanes eren centres on la joventut del moment s’agrupava i defenia els seus ideals, joves que volien transformar el món i que no tenien por d’enfrontar-se amb qui fos necessari per a aconseguir els seus propòsits.

c) Què vol dir «escric en una llengua a mig néixer»?

Montserrat Roig escrivia en català, una llengua per aquells temps marcada per la censura, però que poc a poc va anar naixent.
Per tant, es refereix a que el català encara no era una llengua com la coneixem avui dia, una llengua oficial d’una comunitat autònoma que s’empra en tots els àmbits de la vida sinó que era una llengua d’ús familiar que molt pocs empraven en les seves obres.

d) Informeu-vos de què significa la frase «d’altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades».

Es refereix a la Guerra del Vietnam, una guerra que va tenir una gran repercussió mediàtica i va enfrontar els Estats Units amb el Vietnam.

e) El text acaba dient: «I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència». Escriviu una frase semblant pel que fa al significat.

La raó ens acompanya a cada individu humà al llarg dels nostres dies i és la que ens fa de guia en el camí.

f)Expressions del text:

-Fer la gara-gara: Fer la pilota.

- Sóc d'un barri de senyores pones: Senyores burgeses de la Barcelona Franquista.

- Canonades de l'any de la picor: Molt antigues, velles.

- Senyors amb més seny que or: Senyors que no tenen diners però que tenen molta sabiduria.

- De la guerra no vaig tastar ni el pa negre: No va viure la guerra i no va passar gana a la vida.

- Ovejitas del Señor: Totes les nenes d'una rigurositat moral cristiana que seguien les directrius dels capellans a l'època franquista.

- Futurs gallimarsots morals: Les nenes que anaven a la seva classe serien tot el contrari del que eren a al seva infantesa.

-Xino-xano: Poc a poc.

- Camparse-les per sempre: Marxar i no tornar.

- Sortir del niu: Allunyar-se de la protecció familiar.

-Tornu de pet: De seguida.

- Volta el món i torna al Born: Aniràs pel món viatjan però acabaràs tornant al indret on nasqueres.

UNA PERSONALITAT COMPROMESA (1)

2009-03-11T20:55:00.012+01:00

2.1. Llegiu aquestes opinions de Montserrat Roig aplegades per la premsa (diari Avui, 11 de novembre de 1991) amb motiu de la seva mort. Després, feu les activitats que proposem.

a) Feu grups de tres i decidiu quin d’aquests fragments us sembla més interessant. Heu d’argumentar la vostra opinió davant dels altres grups. Després del debat elaboreu unes conclusions per escrit.

Text 1

Sóc el número sis de set germans. Sóc de les dues petites; de la segona tanda… Per entendre’ns, la primera tanda són les que van passar l’adolescència a la postguerra, en un món més tancat. Jo sóc de la tanda de la ruptura de moltes coses, fins i tot els meus pares també van començar a canviar! (Abril 1991)

Montserrat Roig va néixer al juny de 1946 a Barcelona i fou filla de pare advocat i escriptor de novel·les, Tomàs Roig, i de mare defensora d'idees feministes, Albina Fransitorra. I com ella mateixa comenta en aquest fragment fou la sisena de set germans. Per aquells temps, Espanya, es trobava sota la dictadura militar del general Franco i pocs eren els anys que havien passat després del conflicte bèl·lic que enfrontà els bàndols republicà i feixista.

Aquest és el fragment que més interessant ens ha semblat perquè ens ha fet reflexionar en relació a la família i a les diferents generacions que la formen. Pares i fills han viscut en una època diferent la qual cosa suposa una manera pròpia d'entendre la vida, però, fins i tot entre germans existeixen aquestes diferències ja que el context social en què creixem és el que ens influeix al llarg de la nostra existència.

Montserrat Roig va néixer quan alguns dels seus germans ja tenien una certa edat i en una època en la que ja existien més llibertats que no pas a l'adolescència dels seus germans. Ella va voler dedicar-se al teatre com una de les seves germanes, tot i que no va aconseguir convertir-se en una gran actriu sinó que es decantà per la literatura i ja des de ben joveneta començà a escriure obres que deixava llegir al pare per tal que li donés consells. La seva mare es va convertir en el seu suport, la seva consellera i la seva acompanyant al llarg dels anys, ambdues foren unes dones amb un caràcter molt semblant.

Montserrat va impulsar a la seva mare a estudiar filologia quan aquesta tenia 64 anys, per això ella afirma que fins i tot els seus pares canviaren amb la <<segona tanda>> dels seus fills.

b) Imitant l’estil de Roig, escriviu un text breu per explicar com us veieu a vosaltres mateixos.

Sóc la petita de tres germanes i el meu naixement va comportar un tornar a començar donat que elles ja eren adolescents. Sempre m'he sentit molt acollida, de fet sóc la petita de la casa i la que m'he emportat l'afecte de tots. El seu suport m'ha ajudat a arribar fins on avui em trobo i fins on em dugui la vida en el futur, m'esforçaré per aconseguir els meus somnis i faré tot el que estigui en les meves mans per a agrair-los que contínuament hagin apostat per mi.

Activitat 1

2009-03-10T12:24:00.011+01:00

BIOGRAFIA I OBRA
Montserrat Roig és una de les escriptores més representatives de la literatura catalana de la dècada dels setanta. Va escriure novel·les, articles periodístics, assaig, teatre, i va presentar diversos programes de televisió. Tota la seva obra es fa ressò de la seva actitud crítica davant les situacions d’opressió i injustícia.

1.1. Busqueu les dades biogràfiques principals de Montserrat Roig. Podeu llegir les pàgines III a VI de la novel·la que llegireu, Ramona, adéu, o consultar la informació que trobareu a http://www.escriptors.com/autors/roigm/index.html. Després d’haver-vos documentat, marqueu l’afirmació correcta de cada grup de tres afirmacions:

Montserrat Roig va néixer a Barcelona a meitat del segle XIX.
Montserrat Roig va néixer a la comarca del Pallars Sobirà l’any 1950.
Montserrat Roig va néixer a Barcelona l’any 1946.
* *
Adrià Gual és el nom una escola d’art dramàtic a la qual va ingressar Montserrat Roig quan tenia 15 anys.
Adrià Gual és el títol de la primera obra de teatre en la qual va intervenir Montserrat Roig.
Adrià Gual és el nom del carrer on va néixer Montserrat Roig.
* *
Montserrat Roig va ser la traductora de Salvador Espriu al castellà.
Montserrat Roig va interpretar un dels personatges de Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu.
Montserrat Roig era neboda de Salvador Espriu.
* *
La teranyina és la primera novel·la que va escriure Montserrat Roig.
Molta roba i poc sabó és el primer llibre publicat de Montserrat Roig.
Montserrat Roig només va escriure novel·les.
* *
Montserrat Roig va col·laborar en diversos àmbits dels mitjans de comunicació: diaris, revistes, TV, etc.
Montserrat Roig només va col·laborar al diari Avui perquè era l’únic diari en català a la seva època.
Montserrat Roig només va col·laborar a TV3, amb una sèrie d’entrevistes anomenades Personatges.
* *
Els catalans als camps nazis és un recull de premsa elaborat per Montserrat Roig sobre la presència dels catalans als camps d’extermini nazis.
Els catalans als camps nazis és el títol d’una pel·lícula d’Steven Spielberg.
Els catalans als camps nazis és un treball d’investigació elaborat per Montserrat Roig sobre la presència dels catalans als camps d’extermini nazis.

Entrevista

2009-03-09T15:31:00.011+01:00

1.2. L’entrevista és un gènere periodístic molt ric. Montserrat Roig va ser una gran entrevistadora. La seva professionalitat va quedar palesa en diversos mitjans de comunicació, entre ells la revista Serra d’Or: Llegiu el que diu Roig quan li pregunten sobre la seva feina de periodista.

—Quin ha estat el mestratge que has rebut a partir de la feina de periodista i, sobretot, arran de l’activitat d’entrevistadora, que iniciares en aquesta mateixa revista?

—Primer et diré que hi ha molta gent que considera l’entrevista un gènere menor; jo, amb això, no hi he estat mai d’acord: sempre hi ha hagut com una mena de jerarquització, dins el periodisme, que ha fet que es cregués que els articles de relleu eren els d’opinió, o els editorials, i que, en canvi,l’entrevista era un gènere menor perquè es limita a pregunta-resposta. Això no és veritat. Dins de l’entrevista hi pot cabre tot: opinió, observació, descripció, hi caben imatges, paraules... Jo vaig aprendre molt a través de l’entrevista i vaig decidir de fer-ne en un moment en què volia escriure, escriure novel·la, ficció.

M. Nadal, «Montserrat Roig, un cant de maduresa» (p. 14)

a) Penseu en un personatge conegut a qui us agradaria entrevistar.

El personatge conegut a qui m’agradaria entrevistar és el capità del Fútbol Club Barcelona nascut a la Pobla de Segur, Carles Puyol.

b) Argumenteu per quins motius creieu que seria interessant fer-ho.

Carles Puyol sempre ha despertat en mi un gran interès donat que és una mostra de persona lluitadora que no dóna mai un partit per perdut i que sap com animar als seus companys en cada situació. A més, l’admiro moltíssim perquè qualsevol obstacle que s’interposa al seu camí el supera i continua endavant.

c) Escriviu tres o quatre preguntes que li faríeu.

M’imagino que si qualsevol dia tinc l’oportunitat de poder-li realitzar algunes preguntes aquestes serien les de major importància:

1- Des de jove, la teva vida ha estat relacionada amb el fútbol, però arribarà un dia en què hauràs de deixar-ho. Quin és el record que sempre guardaràs quan s’acabi la teva etapa futbolística?
2- El Fútbol Club Barcelona ha estat l'equip de primera divisió on vas debutar i en el qual continues jugant a l'actualitat. Si t’oferissin una gran quantitat de diners per canviar de club, ho faries?
3- Parlar de Carles Puyol és parlar d'una persona que no es rendeix fins que un partit ha finalitzat. Què sents en els moments en què estàs al camp lluitant per la victòria del teu equip?
4-Lesionar-se significa per a qualsevol jugador deixar de banda el seu treball per un temps, no poder estar al camp amb el seu equip per enfrontar-se als rivals. Què és el primer que et ve al cap quan en un partit pateixes una lesió?

d) Digueu què opineu sobre la resposta de Roig.

Monstserrat Roig respon que una entrevista no només es tracte d’una pregunta i una resposta, sinó que és molt més que això, són opinions, observacions, imatges, paraules...Estic plenament d’acord amb les seves paraules ja que, per mitjà de l’entrevista, coneixem més de prop la persona que ens respon a les preguntes, així com també podem posar-nos en la seva pell i admirar-lo encara més o tot el contrari.

AUCA Allò que tal vegada s'esdevingué!

2009-03-07T19:11:00.003+01:00

2- Entreu a la pàgina web http://auques.cat/auques.pho?auca=oliver. Aquí veureu una obra interessant, l’auca d’Allò que tal vegada s’esdevingué i pengeu-la en algun espai físic o virtual que considereu adequat.

AUCA Allò que tal vegada s'esdevingué!

2009-03-07T18:32:00.005+01:00

BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.

PERSONATGES

2009-02-24T19:02:00.005+01:00

7. Dibuixeu els personatges de l'obra tal com us els imagineu, escanegeu els dibuixos i pengeu-los al vostre blog. Podeu acompanyar cada personatge amb una frase representativa que hagi dit a l'obra.

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing

Activitat 3

2009-02-16T19:37:00.005+01:00

5. En acabar l'obra, Caïm es converteix en l'iniciador d'un món nou. Expliqueu els criteris i els elements en què es basarà aquest món que Caïm vol crear amb Nara.

En Caïm i la Nara hauran de tenir descendència que anirà omplint el nou món - "Tindrem fills. I saps com els educarem? Doncs precisament a l'inrevés de com ens han educat els nostres pares. [...] Cal superar els nous mètodes. Pensa que els homes que vindran darrere nostre ho hauran d'organitzar tot."-, un nou món en què tot el que s’obtingui sigui fruit del treball i de la voluntat pròpia, un món allunyat de les meravelles - "Cal treballar les terres planes. La terra és de qui la treballa, no ho sabies? ".
S’haurà de cultivar la terra i de cuidar al bestiar, es plantaran les llavors perquè germinin, construiran una cabana on poder refugiar-se de la pluja, a més, per ajudar-los en les feines, en Caïm construirà amb la seva manya eines.
Serà un món en què s’haurà de deixar de banda el conformisme i en el qual es tindran objectius a assolir.

6. Creieu que els personatges femenins responen a tòpics sexistes? Posa'n exemples.

Sense lloc a dubtes a l’obra de Joan Oliver els personatges femenins responen a tòpics sexistes, només cal fixar-se en els diàlegs i fets de la Nara, per observar que se’ns presenta a aquesta com a una noia capritxosa que utilitza els homes segons el que li convé en cada moment - " (Nara a Abel) On em faràs la casa? Vull una cabana espaiosa, amb tres cambres. Que a l'hivern sigui tèbia, i a l'estiu ben fresca..." " (Al Caïm) Escolta ara se m'acut una idea. Jo sóc una i vosaltres sou dos...¿ I si féssiu torns tu i l'Abel? -.
L’altra dona, l’Eva, se la presenta com la culpable de l’expulsió del paradís per haver caigut a la temptació. A més, per haver-se cansat de la rutina de tenir-ho tot fet i de lleure, i haver volgut experimentar coses noves amb diferents aspiracions. Ella és la mare i, per tant, s’estima molt els seus fills i es preocupa i vol el millor per ells - "El teu naixement va ser per a mi una benedicció i una sorpresa meravellosa. La joia que vaig sentir en veure aquell tros de carn meva que plorava i pernejava, em va fer oblidar el dolor i el càstig que havi merescut" .

Mite de Prometeu, comparació amb Caïm

2009-02-14T21:46:00.009+01:00

Prometeu era un fill de Jàpet i Clímene. Era germà de Atles, Epitemeu i Meneci, als quals superava en astúcia i enganys.
No tenia cap por als déus, de fet va ridiculitzar a Zeus i a la seva poca perspicàcia.

Prometeu va ser el creador de l’home. Quan ell i Epitemeu començaren a fer criatures per a poblar la terra per ordre de Zeus, Epitemeu va preferir la quantitat i va fer moltíssimes criatures, dotades amb dons que s’havien assignat per tal finalitat (pell, urpes, ales, aletes...).
Mentrestant, Prometeu, treballava cuidadosament en una criatura semblant als déus: un humà.
Va trigar molt en acabar la feina d’aquesta forma, quan aconseguí finalitzar, Epimeteu ja havia utilitzat tots els dons atorgats per Zeus.

Prometeu va sentir pena de veure a la seva creació tremolar en les llargues i fredes nits d’hivern, i decidí robar el foc dels déus, havent intentat prèviament que Zeus donés un cop de mà als humans.
Va trepar el mont de l’Olimp i s’endugué el foc del carro d’Helios en una tija de fonoll, que crema lentament i resulta molt apropiat per aquest fi.
Així, gràcies a Prometeu, la humanitat va poder escalfar-se i va tenir medis amb què guanyar-se la vida.

Per a aplacar a Zeus, Prometeu va dir als humans que cremessin les ofrenes als déus.
Va cremar un gran toro, i quan els déus van olorar les ofrenes, Prometeu va tramar un engany: amagà la carn sota una capa d’ossos i tendons, cobrint la resta d’ossos amb apetitosa grassa. Zeus, a qui va deixar escollir el primer, va triar el plat d’ossos i Prometeu es va quedar amb la carn que menjarien ell i els mortals.
Com a càstig per la estafa, Zeus es va endur el foc de la terra i va intentar venjar-se, sense èxit, de Prometeu amb la creació de Pandora. Ella duia una caixa on estaven guardades totes les desgràcies amb què Zeus volia castigar a la humanitat.
Prometeu va sospitar i no va voler saber res de Pandora, així aquesta ve ser enviada a Epimeteu i ambdós es van casar.

Zeus, al veure com Prometeu s’havia lliurat de Pandora, el va fer capturar i el va encadenar al mont Cáucaso. Allà, cada nit, un àguila li menjava el fetge que, per ser immortal, li creixia a l’endemà.
El càstig hauria d’haver durat 30.000 anys, però Heracles, als 30 anys, el va alliberar matant amb una fletxa a l’àguila.
Zeus no es va enfadar, sinó que va donar glòria al seu fill Heracles per haver-lo rescatat.

Prometeu va tornar a l’Olimp, tot i que va haver de portar una roca a la que fou encadenat.

Prometeu i Caïm s’assemblen en diversos aspectes. El dos són homes astuts, intel·ligents i desconfien de tot allò que desconeixen; ells, també, no fan cas de les prohibicions divines i actuen en contra d’aquesta sense importar quines poden ser les conseqüències.
Prometeu fou el creador de la humanitat, mentre que Caïm, no fou el creador, però si que va ser el poblador de la Terra, donat que ell i Nara van haver de tenir descendència i així, el món es va anar poblant; per tant, el mite de Prometeu i el gènesi, són dues visions, de diferents èpoques de com s’originà la vida a la Terra.
Prometeu, a diferència del seu germà Epitemeu, és perfeccionista i té una gran habilitat per a la creació de criatures; Caïm també és molt manyós i demostra habilitats per a fer noves eines.

Activitat 3

2009-02-11T15:17:00.006+01:00

1. Y Allò que tal vegada s'esdevingué respon al gènere teatral de comèdia. Però, ¿què és una comèdia? Busca "comèdia" a es.wikipedia.org i resumeix-ne el contingut. ¿Trobes que podem aplicar la definició de comèdia a Allò que tal vegada s'esdevingué? Justifica la resposta.

La comèdia és un dels gèneres clàssics del teatre caracteritzat per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d’humor o d’ironia.
Sovint els personatges es veuen enfrontats a les dificultats de la vida quotidiana, moguts pels seus propis defectes cap a desenllaços feliços on es fa referència a la debilitat humana.
En aquesta, com en d’altres gèneres dramàtics, l’acció la determina el personatge protagonista, la poca virtut del qual genera el conflicte.
Sol ser un personatge normal i corrent que representa un arquetip, a més, en les comèdies, la seva moral és molt important.
El desenllaç és feliç per a alguna de les forces que s’oposa al protagonista o per a totes, menys per a ell que encarna el defecte que ha de ser castigat.

Podem afirmar que Allò que tal vegada s’esdevingué és una comèdia donat que fa una paròdia del tema bíblic d’Adam i Eva, en què trobem a Caïm, fill d’ambdós, com a protagonista de l’obra. Aquest mata al seu germà Abel, un dels seus antagonistes, i acaba quedant-se amb la noia; a més, Jahvè no el castiga.
El que trobem en aquesta obra és una adaptació a la visió del món de la burgesia; per tant, presenta una ambientació i uns personatges d’origen burgés, cultes i civilitzats.

2. Descriu els trets físics i de caràcter dels personatges: Adam i Eva, Caïm i Abel, el Querub, Nara i Jahvè.

- Adam : És el pare, té vint-i-dos anys. Porta posada un mena de túnica sense mànigues i llarga fins al genoll. Té barba descurada.
És un home gandul, avar, conformista, enyoradís del temps del paradís que va perdre per culpa de la seva dona, a la qual critica i insulta constantment.
Menysprea, en certa manera, al seu fill Caïm ja que creu que li posarà en evidència davant de Jahvé.

- Eva : És la mare, té vint-i-dos anys. Té un aspecte molt maltractat, el seu cos ha quedat desfigurat després dels tres parts.
És tendra, comprensiva, treballadora, s’estima i dona molt d’amor als seus fills, i té sensacions tan humanes com són el dolor i el plaer. També enyora el temps del paradís.

- Nara : És la filla, l’única noia i la més mimada. És molt bonica, de fet els seus dos germans se l’estimen. És una dona despreocupada, senzilla i capritxosa, que utilitza com vol als dos homes que es disputen el seu amor.

- Abel : És un dels fills barons, ros i barbamec. És un ésser feble, que sempre es queixa de tot, és molt infantil i gelós. La seva veu és aguda i es presenta com un bon minyó incapaç de fer mal a ningú.

- Caïm : És l’altra fill baró, és bru i té pel moixí per tota la cara.
És molt intel·ligent, inventa noves paraules, i manyós, fabrica les seves pròpies eines; la seva capacitat de raonament és elevadíssima. És molt treballador, és un inconformista i li planta cara al seu pare en tot moment sense cap tipus de respecte.
Desconfia de les meravelles i creu que lluitant tot ho pot aconseguir.
Té objectius a la seva vida, entre els quals es troba aconseguir l’amor de la Nara, per la qual desobeeix les normes i entra al paradís.

- Querub : És un dels àngels guardians del jardí de l’Edèn. Vesteix una túnica blava sense mànigues que lo arriba fins als genolls, els seus cabells són rossos platinats. Porta una àmplia diadema daurada i ales blanques a l’esquena.
És comprensiu, té una gran capacitat de raonament, fa moltes vegades la vista grossa i no comenta res a Jahvè dels fets de Caïm.

- Jahvé : Dèu. És mostrat com a un ésser totpoderós i omnipresent. És qui castiga i qui decideix com són les coses.
A l’obra només apareix al final, i es representat per una veu.

3. Comenta, posant com sempre exemples, quines actituds davant la vida representen els personatges d'Adam, Caïm i Abel.

Adam accepta resignadament la vida que li ha tocat viure. Es penedeix d’haver perdut el paradís i sempre s’està queixant de tot i tirant-li la culpa als altres. És un personatge autoritari.
Veiem clars exemples de la seva actitud en els moments en què parla amb en Querub sobre el temps d’abans al paradís, o quan té discussions amb en Caïm.

L’Abel sempre està mogut pels seus interessos. Vol quedar-se amb la seva germana i fer-li la punyeta al Caïm. Fa el treball més fàcil, pastura els animals.
Coneixem com és l’Abel en les escenes en què parla amb la Nara o quan es queixa del seu germà al seu pare.

El Caïm no vol saber res de meravelles, ell té els seus propis objectius a la vida que haurà d’aconseguir lluitant. És un inconformista, desconfia de tot allò del que dubta.
En Caïm, al llarg de tota l’obra, protagonitza moments en què queda reflectida la seva actitud, per exemple, en les conversacions que manté amb en Querub, en les quals sempre mostra una alt nivell de raonament.

4. Elaboreu un resum de l'obra tot dividint-la en tres parts: plantejament, nus i desenllaç.

Plantejament: Els personatges són membres d’una família, els pares han estat recentment expulsats de l’Edèn per haver comès un pecat i Déu els ha castigat havent de guanyar-se la vida amb el treball que realitzin amb les seves mans.
Caïm, un dels fills, ha volgut entrar al jardí de l¡Edèn, saltant-se la prohibició divina, i un del àngels, en Querub, va a fer-los una visita i advertir al pare i al fill.

El pare es passa el dia gandulejant, mentre els altres treballen, i, a més, es penedeix contínuament per haver perdut la meravellosa vida que portava a l’Edèn. Està tip del seu fill Caïm que no para de ficar-se en embolics, creu que es un càstig enviat per Déu.

La Nara és l’única noia de la família i un dels seus germans haurà de casar-se amb ella per a poder continuar poblant el món.
Ella és molt capritxosa, i aprofitant-se de la seva situació privilegiada juga amb els seus dos germans ja que els fa portar-li els millors regals a ella.

Nus: Al Caïm li demana que li porti una fruita de l’arbre prohibit, i aquest, sense cap tipus de temença al càstig, torna de nou a entrar al jardí.
Aquesta vegada sí que ha agafat una fruita però no arriba a menjar-la donat que els àngel guardians li prenen.
D’altra banda, l’Adam ha accedit a casar la Nara amb l’Abel sense que en Caïm ho sàpiga, i quant s’assabenta s’omple de ràbia, tal és aquesta que acaba assassinant al seu germà.

Desenllaç: Jahvè no castiga al Caïm, sinó que castigarà set vegades a aquell que el mati. El noi és l’heroi de l’0bra i déu aprova els seus fets.
Finalment, el Caïm i la Nara emprenen una nova vida junts mentre que l’Eva i l’Adam es queden, una altra vegada, sols a la cova.

El Grup de Sabadell

2009-02-07T01:01:00.005+01:00

ACTIVITATS - 2

Cerca a la Viquièdia "Grup de Sabadell" i respon les qüestions següents:

1. Quan i on es va fundar?

Es fundà l’any 1917 a l’entorn de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

2. Amb quins objectius?

Renovar la vida cultural de Sabadell i de Catalunya.

3. Qui formava aquesta colla?

En formaven part artistes i escriptors com Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols, Ricard Marlet, Lluís Parcerisa, Antoni Vila Arrufat, Josep M. Trabal i Benessat, Miquel Carreras i Joan Garriga, entre altres

4. Quines accions van dur a terme?

El grup va publicar un full dominical de caire satíric anomenat La Fulla Salau i va organitzar nombroses lectures i tertúlies que van comptar amb la presència d'alguns dels intel·lectuals més destacats del moment com Josep Carner o Carles Riba.
Al 1925 publicaren una obra col·lectiva, L’any que ve.

5. Explica breument qui eren Francesc Trabal i Armand Obiols (adjunta-hi alguna foto dels personatges).

Francesc Trabal i Benessat va ser un novel·lista, contista i periodista català nascut a Sabadell l’any 1898.
Va participar d’una manera molt activa en la vida cultural de la seva ciutat. Hi va fundar l'editorial La Mirada i junt amb Joan Oliver (Pere Quart) i Armand Obiols el Grup de Sabadell.
Durant la guerra civil esdevingué membre de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i secretari de la Institució de les Lletres Catalanes.
A l'any 1939 hagué d'anar a l'exili a França, des de on es traslladà a Xile quan esclatà la Segona Guerra Mundial. Va morir a Santiago de Xile a l'any 1957.

Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, va ser un escriptor, periodista i crític literari català. Va néixer a Sabadell el 1904.
Autodidacta i d'obra escassa i poc coneguda, fou un dels principals integrants, conjuntament amb Joan Oliver (Pere Quart) i Francesc Trabal, de l'anomenat Grup de Sabadell. Col·laborà en el buc insígnia del grup, l'editorial La Mirada. Mostrà en tot moment un marcat rebuig per la burgesia de la seva ciutat. Fou durant el 1938 redactor en cap de la Revista de Catalunya.
El 1939, l'any que s'exilia a França un cop acabada la guerra civil espanyola, comença una intensa i complicada relació amb Mercè Rodoreda, que durarà fins a la mort d'Obiols. Els seus consells literaris i el seu profund coneixement de la literatura catalana seran enormement valuosos per la creació narrativa de Rodoreda.
El 1951 entra a treballar a la UNESCO, de traductor a Ginebra. Uns anys més tard s'instal·la a Viena on exerceix d’assessor cultural també per a la mateixa institució. Durant la darrera etapa de la seva vida, Obiols viu distanciat de Rodoreda. Malgrat la separació física, mantenen una intensa relació epistolar. El 1971, a Viena, mor sobtadament a l'Hospital de la Universitat. Pòstumament, el 1973, el seu amic Pere Quart aplega en Poemes la seva escassa producció poètica i escriu per a l'ocasió una notícia biogràfica d'Obiols.
El seu fons (dietaris, obra pròpia i articles) es pot consultar a l'Arxiu Històric de Sabadell.

Joan Oliver, 1899-1986

2009-02-06T22:30:00.002+01:00

ACTIVITATS - 1

1. Amb quin sobrenom es coneix Joan Oliver com a autor de poesia?

Al escriptor Joan Oliver se’l coneix amb el sobrenom de Pere Quart, que fou el pseudònim amb què ell signà. Aquest té una anècdota darrere seu, ja que Pere és el seu segon nom i Quart es relaciona amb que ell és el quart d’onze germans.

2. En quin any va néixer?

Va néixer el 29 de novembre de l’any 1899 a la ciutat de Sabadell.

3. Joan Oliver provenia d'una família pobra o acomodada?

Joan Oliver Provenia d’una família burgesa, per tant, acomodada. Els seus familiars eren industrials tèxtils.

4. On va començar a publicar?

Començà a publicar al diari de Sabadell, juntament amb el grup de Sabadell que estava constituït per joves de casa bona.

5. On va haver-se d'exiliar quan va acabar la guerra civil espanyola?

Va marxar primerament a França i tot seguit s’exilià a Santiago de Xile durant un cert temps. Joan Oliver no es va sentir realitzat allà per aquest motiu s’estimà més viure en una España franquista on hi havia una gran repressió.

6. Com solen ser els personatges de les seves obres teatrals?

Els personatges de les seves obres teatrals són personatges pertanyents a la burgesia que presenten problemes que els afectaven, com per exemple la incomunicació matrimonial dintre de la peça Ball Robat.

7. Oliver projecta la seva visió humorística i sarcàstica sobre... quina classe social?

Sobre la burgesia, la seva classe social, a la qual s’oposava.

8. Com es caracteritza el llenguatge literari de Joan Oliver?

El llenguatge utilitzat per Joan Oliver a les seves poesies és un llenguatge de cada dia, pensat, per a que les composicions poguessin arribar a tots els públics sense importar la classe social.
És una poesia que trenca amb les conviccions retòriques tradicionals, Joan crea una retòrica basada en el vers lliure.

Autors esmentats en el poema "ELS AMANTS"

2009-01-02T01:37:00.004+01:00

Josep Maria López i Picó (Barcelona 1886 -1959) fou poeta i editor. Es llicencià en lletres, i fou alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. Gran amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera, "La Revista" i "Les Publicacions de La Revista". Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1933). Els seus primers llibres tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària. Intermezzo galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteix més de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressona Ausiàs Marc, i sovint els simbolistes francesos. Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la cassolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, conceptual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l'ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abastà prop de noranta títols, s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta(1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935).
Francesco Petrarca va néixer a Incisa, prop d’Arezzo. La seva infància va transcórrer a la Toscana, primer a Incisa i després a Pisa, on el seu pare s’havia establert per raons polítiques i econòmiques. Però ja al 1311 la família es va traslladar a Carpentras, prop d'Avinyó (Provença).
Les inclinacions literàries de Francesco es manifestaren ja des de molt jove en l'estudi dels clàssics i en composicions poètiques ocasionals. Malgrat tot, després dels seus estudis gramaticals, fou enviat pel seu pare primer a Montpeller i posteriorment, amb el seu germà petit Gherardo, a Bolònia per estudiar Dret Civil.
Mort el pare, poc després del seu retorn a Provença, Petrarca va trobar Laura, de la qual es va enamorar. Va ser un amor autèntic amb una dona real, com insisteix el poeta en les seves confessions autobiogràfiques.Fins avui, Laura és un personatge impossible d’identificar; ni tan sols es pot saber si va existir realment o si aquest era el seu nom. En tot cas, sembla que en va fer un retrat que malauradament s'ha perdut.
Cap al 1330, esgotat el modest patrimoni que havia heretat, Petrarca s’inicia en la carrera eclesiàstica, prenent els ordes menors i obligant-se a observar el celibat i a fer missa. Per complimentar encàrrecs de la il·lustre i noble família del cardenal Giovanni Colonna, per a la qual treballà com a capellà, va realitzar en aquells anys nombrosos viatges per Europa: va anar a París, Gant, Lieja.
Paral·lelament a la formació cultural clàssica i patrística, creixia el seu prestigi en la política: vers el 1335 va iniciar la seva correspondència amb el Papa, amb l’intent no sols d’apaivagar les creixents revoltes que tenien lloc a tota la península italiana, sinó també per obtenir el retorn de la seu pontifícia d’Avinyó a Roma.
Fou en aquest període entre 1336 i 1350 que va visitar Roma per primer cop; posteriorment va tornar a la Vauclusa, on havia adquirit una casa. També va néixer el seu fill Giovanno, el qual va morir jove, així com una filla, la Francesca, fruit d'una misteriosa relació. Els anys següents va dedicar-se a la seva primera obra humanística important: Àfrica, poema èpic en llatí, en versos hexàmetres, basat en la segona guerra púnica, en el qual segueix molt de prop la narració de Titus Livi. El 8 d’abril de 1341 fou coronat a Roma com a magnus poeta et historicus i obtingué el Privilegium Lauree. Després va escriure les Epistolae metricae i el Bucolicam Carmen també en hexàmetres llatins. Més endavant, preocupat pel curs dels esdeveniments, va tornar a acollir-se a la protecció d'algunes poderoses famílies italianes com els Visconti de Milà.
El juny de 1361, fugint de la pesta, abandonà Milà per anar a Pàdua i l'any següent a Venècia, on li cediren una casa a canvi de la promesa de donació a la ciutat, a la seva mort, de la seva biblioteca. La seva tranquil·la estada a Venècia va transcórrer entre amics i llibres fins que fou pertorbada per un atac a la seva obra i figura per part de filòsofs averroïstes. Amargat per la indiferència dels venecians, després d’alguns breus viatges, va acceptar la invitació de Francesco da Carrara i s'establí a Pàdua. Al cap de poc temps es traslladà amb els seus llibres a Arqua, un lloc tranquil on s'havia fet construir una modesta casa. A Arqua es va retrobar amb la seva filla Francesca. No va sortir ja d'Arqua més que un cop, per fugir de la guerra entre Pàdua i Venècia i una altra vegada per pronunciar una oració solemne que ratificava la pau entre ambdues ciutats.
Morí a Arqua la nit del 19 de juliol de 1374. Fou enterrat, per disposició testamentària, a l'església parroquial del lloc.

Carles Riba (Barcelona, 1893-1959). Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. Exerceix de catedràtic de grec i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les Lletres Catalanes, de l'època de la República. S'exilia el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. A l'exili francès, i també a Barcelona d'ençà del seu retorn el 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arriba a ser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions. De la seva tasca com a traductor cal esmentar l'Odissea d'Homer i, també, obres d'Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d'altres. Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom.
La seva producció lírica compta, entre d'altres, amb el Primer llibre d'Estances (1919), el Segon llibre d'Estances (1930), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1943), Salvatge cor i Esbós de tres oratoris (1953).
Gustavo Adolfo Bécquer va néixer a Sevilla. Els seus avantpassats directes, començant pel seu mateix pare, José Domínguez Bécquer, van ser pintors de costums andalusos, i tant Gustavo Adolfo com el seu germà Valeriano van estar molt dotats per al dibuix. Va. El pare va morir el 26 de gener de 1841, quan el poeta tenia cinc anys d'edat. L'any 1846, amb deu anys, Gustavo Adolfo va ingressar en el Col·legi de Nàutica de Sant Elm, a Sevilla, on va conèixer el seu gran amic i company d'afanys literaris Narciso Campillo. Però els germans Bécquer van quedar orfes també de mare l'any següent, i van ser adoptats llavors per la seva tia María Bastida. Valeriano i Gustavo van estar molt units, i de fet van emprendre molts treballs i viatges junts.
En la seva biblioteca el poeta va començar a aficionar-se a la lectura. Va iniciar llavors estudis de pintura en els tallers dels pintors Antonio Cabral Bejarano i Joaquín Domínguez Bécquer, oncle de Gustavo, que li va pronosticar "tu no seràs mai un bon pintor, sinó un dolent literat", encara que el va estimular en els estudis i li va pagar classes de llatí. Després d'uns primers passos literaris (escriu en El trono y la nobleza de Madrid i en les revistes sevillanes La Aurora i El Porvenir) va traslladar-se a Madrid l'any 1854, amb el desig de triomfar en la literatura. Va patir una gran decepció i va sobreviure amb penes i treballs en la bohèmia d'aquells anys. Per a guanyar alguns diners va escriure, en col·laboració amb els seus amics, comèdies i sarsueles com La novia y el pantalón (1856), sota el pseudònim de Gustavo García, satiritzant l'ambient burgès i antiartístic que l'envoltava, o La venta encantada, basada en Don Quixot. Aquest any va viatjar amb el seu germà a Toledo buscant inspiració per al seu llibre Història dels temples d'Espanya. Va ser lloc d'amor i de pelegrinatge per a ell. En aquell temps li interessaven el Byron de les Hebrew Melodies o el Heine de l' Intermezzo, que havia conegut a través de la traducció que Eulogio Florentino Sanz havia publicat l'any 1857. Va ser precisament aquest any, quan se li va declarar la tuberculosi que l'hauria d'enviar a la tomba. També aquest mateix any va gaudir d'una modesta ocupació dins de la Direcció de Béns Nacionals, però va perdre el lloc de treball, segons certa llegenda, en sorprendre'l el seu cap dibuixant. El seu pessimisme anava creixent dia a dia i només les atencions de la seua patrona a Madrid, Valeriano i alguns amics el van ajudar per a superar la crisi. El mateix any va començar un ambiciós projecte inspirat per El geni del cristianisme de Chateaubriand: estudiar l'art cristià espanyol unint el pensament religiós, l'arquitectura i la història. Però només eixirà el primer tom de la seua Història dels temples d'Espanya, amb il·lustracions de Valeriano.
Cap a 1858 va conèixer Josefina Espín, una bella senyoreta, i va començar a cortejar-la. No obstant, ben aviat es va fixar en la que seria la seua musa irrenunciable, la germana de Josefina i bella cantant d'òpera Julia Espín, en la tertúlia que es desenvolupava a casa del seu pare, el músic Joaquín Espín y Guillén. Gustavo es va enamorar (deia que l'amor era la seua única felicitat) i va començar a escriure les primeres Rimes, com Tu pupila es azul, però la relació no va arribar a consolidar-se perquè ella tenia més altes ambicions i li disgustava la vida bohèmia de l'escriptor, que encara no era famós. Julia va donar nom a una de les filles de Valeriano. L'any 1860 va publicar Cartas literarias a una mujer on explica l'essència de les seues Rimes, que al·ludeixen a allò inefable. A la casa del metge que el tractava d'una malaltia venèria, Francisco Esteban, va conèixer la que seria la seua esposa, Casta Esteban Navarro. Van contraure matrimoni al 1861. El gran amic de Bécquer, Rodríguez Correa, ja redactor del nou diari, va aconseguir un lloc de redactor per a Bécquer. En aquest periòdic el poeta farà de tot: crònica de salons, política, literatura... fins que desaparegué l'any 1865; gràcies a aquesta remuneració van poder viure els novençans. L'any 1862 va néixer el seu primer fill, Gregorio Gustavo Adolfo, a Noviercas, (Sòria), on la família de Casta posseïa béns i on Bécquer va tenir una caseta per al seu descans i recreació. Va començar a escriure forçosament per a guanyar més diners per a la petita família i fruit d'aquest intens treball van néixer algunes de les seves Llegendes. Però l'any 1863 va patir una greu recaiguda en la seva malaltia, de la qual va millorar i va poder anar a Sevilla amb la seva família. D'aquesta època és el retrat fet pel seu germà que es conserva en el Museu de Belles Arts de Sevilla. Treballava amb el seu germà Valeriano. González Bravo, amic i mecenes de Gustavo, el va nomenar censor de novel·les l'any 1864 i Gustavo tornà a Madrid, on va exercir aquest treball fins l'any 1865, amb vint-i-quatre mil reals de sou. En aquest darrer any va néixer el seu segon fill, Jorge. L'any 1866 va ocupar novament el càrrec de censor fins l'any 1868. Aquest va ser un any horrible per a Bécquer: Casta li era infidel, l'original del seu llibre de poemes va desaparèixer i els disturbis revolucionaris el van portar a Toledo durant un breu temps. Al desembre d'aquest any va nàixer a Noviercas el tercer fill de Bécquer, Emilio Eusebio. Aquest naixement va desencadenar una tragèdia conjugal: es deia que aquest últim fill era de l'amant de Casta. Hi havia, a més, constants discussions de Valeriano amb Casta. No obstant esposos s'escrivien. Després de passar una temporada a Toledo, va tornar a Madrid per a dirigir La Ilustración de Madrid, diari que acaba de fundar Eduardo Gasset amb la intenció que el fos dirigit Gustavo Adolfo i treballés en ell Valeriano de dibuixant. El 22 de desembre, però, va morir Gustavo. Un poc abans, al setembre, havia mort el seu germà Valeriano. Mentre que agonitzava, va demanar al seu amic, el poeta Ferrán que cremés les seues cartes («serien la meva deshonra») i que publicaren la seva obra («Si és possible, publiqueu els meus versos. Tinc el pressentiment que mort seré més i millor conegut que viu»); va demanar també que prengueren cura dels seus fills. Les últimes paraules van ser "Tot mortal". Els seus amics Ferrán i Correa es van posar immediatament, per a ajudar la família, a preparar l'edició de les seves Obres completes, que van eixir l'any 1871 en dos volums, augmentades en successives edicions. Les restes dels dos germans van ser traslladades l'any 1913 a Sevilla, on actualment reposen.

Ausiàs March, poeta valencià, sent a més un dels millors poetes de la literatura valenciana / catalana de tots els temps, fill del cavaller i també poeta Pere March i Elionor Ripoll. De molt jove prengué part en les expedicions que Alfons el Magnànim realitzà pel Mediterrani.
A partir dels vint-i-set anys ja no eixiria de la seua terra. Primer a Beniarjó, on administrava les seues propietats i més tard a València, on tingué una vida molt moguda i desordenada.
Als quaranta anys es casà amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, i va enviduar dos anys després. El 1443 es tornà a casar, ara amb Joana Escorna, que també va morir jove. Ausiàs March va morir el 3 de març de 1459 a València. Li han estat atribuïts cinc fills bastards i cap de legítim .
Ausiàs March és un home de lletres molt reconegut dintre de la literatura valenciana medieval. Sense fer cap objecció a la seua qualitat literària, aquest criteri està recolzat pels punts següents:
-Pel fet que fou un poeta molt llegit, per la influència que deixà en poetes castellans com Garcilaso de la Vega, Diego Hurtado de Mendoza, etcètera. A més, tota la poesia en català del segle XVI és un intent d'imitació de la seua obra.
-La quantitat de manuscrits que ens han arribat, així com les nombroses traduccions que s'han fet de les seues obres.
-Perquè la seua obra es distancia de tota l'anterior, i esdevé una poesia molt personal i sincera.

2008-12-16T18:00:00.005+01:00

BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.

Comentari de text, Els amants

2008-12-15T21:01:00.025+01:00

Els amants, Llibre de meravelles

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles.

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó)

Es desperta, de sobta, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educati

en marxa el tocadiscos,negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

“Els amants” és poema que es troba dins del “Llibre de meravelles” publicat l’any 1971 escrit per l’autor valencià Vicent Andrés Estellés.

Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot a la comarca de l’Horta de València l’any 1924. Dotze anys més tard, amb l’inici de la Guerra Civil espanyola es va veure obligat a deixar els estudis, però, gràcies a un veí que li prestava llibre, va poder continuar llegint. Al acabar-se aquesta va començar a treballar de forner, com el pare, després d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança.
Al llarg de la seva vida va escriure multitud de obres, fins i tot, després de la seva mort al 1993, deixà una abundant obra inèdita.
Vicent Andrés, al 1971, va publicar 5 obres, entre les quals es troba el “Llibre de meravelles”. Totes elles van sorgir de la situació de contradicció en què es trobava l’autor en aquells moments.

Es tracta aquest d’un poema de versos d’art major de 12 síl·labes cesurats en dos hemistiquis de 6 síl·labes que, en el transcurs de la composició, intercalen versos masculins i femenins. Tots ells són versos blancs ja que no presenten cap tipus de rima.
Trobem cinc estrofes, la primera és de quatre versos, la segona de quatre, la tercera de dos, la quarta de dotze i l’última de dos.

És una composició que mostra la passió entre dos amants que s’amaven, sembla ser que es tracta de l’autor i d’una dona. Al llarg de tota l’obra compara l’abans, eren fogosos, s’amaven en qualsevol racó, no eren en cap cas defensors d’un amor tranquil sinó que eren salvatges i bruscos; amb l’ara, ja ha passat molt de temps des d’aquella època però de tant en tant recorden els vells temps.
Evoca aquell amor a través del record.
Parla de que el seu amor no és com el de Petrarca autor que inclogué en els seus sonets l’amor cortès, és a dir, l’amor d’un cavaller per una dama casada que per ella era capaç de qualsevol cosa i aquest amor era amagat en secret perquè no els descobrissin, ni tampoc segueix les Rimes de Bécquer on apareix l’amor, l’evasió, la desesperança i la mort...
El seu és un amor carnal, de desig. Ells són uns amants que no s’amaguen que deixen veure els seus sentiments i, acara que de vegades ell ha desitjat un amor amable i educat no ho ha aconseguit pas i ha continuat sent un amor bàrbar.
Però això era abans, ells havien sigut uns amants dels que escassegen, dels que neixen ben pocs.

Al llarg del poema trobem multitud de recursos literaris. El primer és un hipèrbaton localitzat al segon vers (“Feroçment ens amàvem”), i en aquest mateix vers trobem també una antítesi ”matí” i “nit”. En el 4t vers trobem una estructura paral·lelística (“Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses”), així com també pleonasme (“anys”).
A la segona estrofa, en el primer vers, tenim una metàfora on diu “em pren aquell vent”, referint-se a que li entren ganes. Al 3r i 4t d’aquesta mateixa estrofa tenim comparació (“com un costum amable” i “com un costum pacífic”) a més de pleonasme (“costum”).
A la tercera estrofa, en el 2n vers tenim una antítesis(“ens ajunta” i “ens empeny”).
A la quarta, al 1r vers trobem la utilització del “jo poètic”, en el 3r vers localitzem una antítesis entre “ara” i “després”, al següent vers tenim pleonasme (“amor”) i sinonímia (“brusc” i “salvatge”). Al 7è vers trobem una exclamació retòrica (“Què voleu que hi faça!”), al 8è tenim una estructura paral·lelística (“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses”).
I a l’última estrofa tenim una comparació (“dos amants com nosaltres”) al 1r vers i entre aquest i el segon hi ha un quiasme, ja que “dos amants com nosaltres” es trobem en forma encreuada.
En conclusió aquest és un poema que mostra la passió entre dos amants, els millors amants que hi ha hagut a València. El autor amb les paraules que empra transmet a la perfecció la sensació de desig, de passió. A més, utilitza el nom d’alguns autors que escriviren obres amoroses i amb això es val per a dir que el seu amor no és com els d’ells.
Un altre de les coses que cal comentar és que Vicent Andrés Estellés acostuma a introduir en les seves obres referències a la vida quotidiana, al dia a dia.

Comentari de text

2008-12-09T18:05:00.013+01:00

És així, si us plau, LA NIT (1956)

—Toc, toc.

—¿Qui és?

—La Mort.

La Mort ve descalça:

quan se'n va duu socs

que van fent

cloc... cloc... cloc... cloc...

—Toc, toc.

—¿Qui és?

—Toc, toc.

—¿Qui és?

—Toc, toc.

—¿Qui és?

—Toc, toc.

—¿Qui és?

—Toc, toc.

—¿Qui és?

...cloc... cloc... cloc... cloc...

Aquesta poesia pertany al poeta valencià Vicent Andrés Estellés, nascut a Burjassot.
És aquest un poema titulat “És així, si us plau” que està dins del llibre “La Nit” publicat al 1956, on l’autor expressa la tristesa davant la recent mort de la seva única i petita filla amb tan sols quatre mesos. No era aquest el primer contacte d’ell amb la mort, abans, en la seva infantessa, ja havia perdut al seu avi i al germà d’aquest.
“La Nit” , títol del llibre, és ja una metàfora de la mort.

Aquest poema està estructurat en forma de diàleg entre la mort i un interlocutor, que fa pensar que és el propi narrador.

Està replet d'interrogacions.

La primera estrofa junt amb la tercera estan en forma dialogada i es composen de versos bisíl·labs.

La segona i la quarta estan composades per vesos tetrasíl·labs i no hi ha diàleg.

Trobem diferents recursos al llarg del poema. Al primer vers trobem al·literació (toc,toc), de la mateixa forma que apareix en els versos 7, (cloc...cloc...cloc...cloc), i al 8,10,12,14 i 16 (toc,toc).

En el 4 vers trobem una personificació de la mort ja que diu que "ve descalça", i trobem una antítesis en aquest mateix vers junt amb el següent ja que en el primer diu que la mort "ve descalça" i en el segon que "duu socs".

En els versos 6 i 7 hi ha un encavallament.

I a l'última estrofa trobem una estructura paral·lelística, s'intercalen versos amb "toc,toc" i "Qui és?", trobem a més interrogacions retòriques ("Qui és?") i anàfores.

En conclusió és aquesta una composició aparentment senzilla però que una vegada analitzada es veu que tracta d'un tema molt seriós, la mort.

L'autor fa un tractament infantil d'aquesta intriduint onomatopeies.

Comentari de text

2008-12-08T20:29:00.006+01:00

Cançó de bressol, LA NIT (1956)

Jo tinc una Mort petita,

meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella,

ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita

que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort

i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,

i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,

amb mi va i amb mi se'n ve

.És la meua ama, i és l'ama

del corral i del carrer

de la llimera i la parra

i la flor del taronger.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va ser un poeta valencià. Cançó de bressol, poema que forma part del llibre La Nit, fou escrit l'any 1956 que recull la tristesa d'un pare que acabava de perdre a la seva filla de dos mesos d'edat. Aquest, a la vegada, està inclòs en la recopilació de les seves Obres Completes (vol.1) anomenat Recomane Tenebres.

El poema el podríem classificar entre una oda, ja que lloa a la seva filla i un plany, és un recordatori de la petita. Però el que si que està clar és que es un poema d’amor i de la mort, ja el títol del llibre “La Nit”, és un metàfora referida a la mort ja que aquesta és obscuritat.

L’autor al llarg dels versos ens mostra quant d’important era la seva filla per a ell, com la troba a faltar, ella és per a ell la seva vida, la petita és qui li dona la vitalitat necessària que ell necessita per a continuar endavant. Per ella no l’importaria perdre-ho tot, si hagués estat possible ell hauria mort en el lloc d’ella.

És aquest un romanç heptasíl·lab amb rima assonant en els versos parells en –e el tema del qual és la mort de la filla del poeta a la vegada de l’amor que ell sent per ella.
Al primer vers ja veiem la utilització del “jo poètic” i trobem el mot “mort” escrit en majúscules, ja que l’autor l’identifica amb la seva filla.
En el segon vers tenim una repetició de “meua”, que dona intensitat al que ella era la seva filla, com succeeix també en el vers 10, on trobem una repetició de meu i al 13 amb la repetició de “ama”.

Finalment, cal dir que el poema està ple de sentiments i d’emocions de l’autor, el qual està molt dolgut per la recent mort de la seva petita filla. Però tot i això sap que ha de continuar endavant i té claríssim que ella és qui li dona forces per fer-ho. També ell, recordant-la, li està donant vida, i és que així és l’única manera de no fer que ella sigui oblidada.
I el que mi més bonic em sembla, és que ell, el pare, no lo hagués importat, i de fet s’ho hagués estimat més, seria haver perdut ell la vida en comptes de la seva filla. És un gest que molts estarien disposats a fer per salvar la vida d’algun ser estimat

Vicent Andrés Estellés

2008-12-08T17:14:00.005+01:00

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, València. Els seu pare era forner del poble. La Carme, la seva germana, igual que els seus pares, era citada en els seus versos.

En els seus llibres L'ofici de demà i Coral, recorda les morts familiars de la seva infantesa.

La vocació literària es desvetllà en ell molt aviat, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que pels volts de 1935-1936 ja començà a escriure poesia.
Durant la guerra civil, el poeta, que tenia 12 anys, va escriure alguns poemes que ell anomenà “de combat”. També es durant la guerra quan ell deixa els seus estudis, encara que llegeix molt gràcies a llibres que li deixa el seu veí.
Quan ja acabà la guerra, treballà de forner, després d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança.

El 1942 publicà el seu primer article al diari “Jornada”, a arrel del qual va formalitzar el ingrés a l’ Escola Oficial de Periodisme de Madrid. A Madrid va escriure poemes que eren la traducció al castellà dels originals en català.
Al 1945 va anar a fer de soldat a Navarra on va escriure poesia en català. Al 1948 tornà a València on treballà com a periodista a “Las Províncias”, en la qual es convertí el redactor cap al 1958.

Ja instal·lat a València escriu poemes en català. Als inicis dels anys cinquanta inicia amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis i Guarner i Manuel Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d’orella (1953). El 1955 es casà amb Isabel Llorente amb qui tingué una filla que morí als quatre mesos. La mort de la petita els va aclaparar i va dur al poeta a escriure La nit (1956) i Primera Soledad. Va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.

Donzell Amarg (1958) és un poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L’amant de tota la vida (1966).
El poeta editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres.

Durant els seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari “Las Províncias” organitzava campanyes contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Aquesta situació de contradicció entre els seus interessos i els seus sentiments més profunds perdurà fins al 1971, i és durant aquesta època que escriu 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d’exilis, Primera audició i L’inventari clement.
L’any 1972 li fou publicada l’Obra Completa amb un primer volum, Recomane tenebres.

Més tard, va decidir fer un cant a València, cosa que li va portar uns quatre anys. El poemari es titula Mural del País Valencià i és un mural amb el qual Vicent volia que s’identifiqués tot el país, poble per poble.

També conreà la narrativa i el teatre però tingueren poca difusió.

En homenatge al poeta, a la Nit dels Premis Octubre de València, s’atorga un premi amb el seu nom. També, al 1975 i al 1978, li arriben reconeixements amb la Lletra d’Or i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Els temes recurrents de l’autor, que foren constants al llarg de la seva trajectòria són la fam, el sexe, la mort i l’amor.

Vicent Andrés Esteller morí a València el 27 de Març de 1993.

Elements configuradors: la poesia simbolista, la música i les arts plàstiques

2008-11-24T19:45:00.003+01:00

Amb el simbolisme francès va haver-hi una renovació en el llenguatge narratiu, ja no estaven per separat els discursos narratius i els poètics ja que es barrejaren les coses típiques de cada ú. Així serà normal veure metàfores o ritme poètic a la prosa.

La poesia, també busca noves formes, i són trobades en la música. Aquest gènere literari crea composicions allunyades del vers i que donen naixement a uns altres gèneres que barregen la prosa i la poesia.

La narrativa passa a crear textos que desperten la imaginació dels lectors a través de la suggestió.

Solitud

2008-11-18T19:41:00.006+01:00

Solitud va ser escrita al 1905.

És un drama rural en prosa i que, seguint els temes dels modernistes per excel·lència, mostra la tensió entre l’individu i la societat, entre aquest i l’entorn natural i la lluita de la protagonista per trobar la pròpia individualitat entre els determinismes que l’envolten.
És una obra plena d’elements simbòlics.

- Està estructurada en dues parts:

Primavera i tardor: funcionen com a metàfora (primavera de la Mila;depressió d’aquesta- mal de muntanya-).

Primavera --> capítols I - X

Estiu --> passa volant (4 pàgines)

Tardor --> capítols XI - XVIII

L’obra dura un any.

-Hi ha alguns paral·lelismes entre els dos blocs:

· Ambdós finalitzen amb una festa: pròleg d’un daltabaix.

1- Daltabaix econòmic (ruïna econòmica de la família) i després un daltabaix matrimonial.
2- Violació de l’ànima.

- Neteja (simbòlica): de l’ermita (neteja interior). Excursió al Cimalt on se n’adona que el pastor és un vell.

- Els personatges principals són:

La Mila i el pastor, Gaietà, que són els personatges positius.
El Matias i l’Ànima, que són els personatges negatius.

Víctor Català

2008-11-18T18:48:00.006+01:00

Víctor Català va ser el pseudònim amb què signà Caterina Albert Paradís.
Va néixer a l'Escala (Alt Empordà) l'any 1869 i morí a aquí l'any 1966.

Va ser filla d'una família benestant tirant a adinerada, ja que el seu pare, Lluís Albert, va ser advocat, polític i propietari de terres rural. La seva mare, Dolors Paradís, va ser una dona que sempre estava malalta.
Caterina era la gran de quatre germans.

En quant a la seva educació, Caterina va anar a l'escola primària del seu poble i únicament un any a un pensionat de Girona, on començà a estudiar francès.
I després va continuar instruint-se a casa amb una professora particular i, també, va fer classes de dibuix, de pintura i d’escultura.
Però tot i això, gràcies a la influència de la seva família, Caterina va ser una persona molt autodidàctica, aprenia ella mateixa.

Va ser una dona molt informada de tot el que succeïa a l’època ja que gràcies a la seva compra setmanal de revistes i llibres i també al fet que ella, coneixedora de la llengua francesa, pogués llegir textos procedents de Francia, país on van tenir origen els moviments artístics i literaris que s’anaven estenent per tota Europa.

Al morir el seu germà, hereu de les terres, Caterina va ser qui va quedar-se-les, per tant va estar molt arrelada a la seva terra.
Tot i que, encara que ella ho amagava, viatjava sovint a Barcelona i també ho va fer per terres europees.
També amb la mort del seu pare, ella va cuidar de la seva mare.

No es casà ni tingué fills.

Les seves primeres obres estaven signades amb el pseudònim de Virgili d’Alacseal (l’escala a l’inrevés), que foren publicades a l’Esquella de la Torratxa.
Al 1898 li foren premiats als Jocs Florals d’Olot un poema i un monòleg “La infanticida”, que al ser dona l’autora van crear un escàndol que va fer que Caterina s’amagués, com ja ho havien fet d’altres, sota el pseudònim de Víctor Català.

L’obra de Caterina s’agrupa en tres etapes.
La primera i la més important, tant per al nombre d’obres com per la varietat de gèneres. En tan sols set anys publicà set obres dividides en dos volums de poesia: “El cant dels mesos” (1901) i “Llibre blanc-policromi-tríptic (1905); un volum de teatre “Quatre monòlegs” (1901); tres reculls de contes “Drames rurals” (1902), “Ombrívoles” (1904) i “Caires Vius” (1907); i una novel·la, “Solitud” (1905).

En aquests anys es quan es perfilen ja les característiques de l’obra de l’autora, que amb poques variacions es mantindran constants en tota la seva producció, tant a nivell de gèneres, com temàtic i formal.
Caterina tingué preferència per la narrativa, amb la qual tractà històries tràgiques del món rural que enfoca des d’una òptica pessimista, fatalista i sensibilitzada en l’estètica del negre o del clarobscur. Aquesta visió se centra en la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la seva pròpia realització. Mostra, a més, interès pel món interior de les dones.

Amb l’aparició del noucentisme al 1907 l’autora se silencia fins al 1918 quan ja tornà a publicar noves obres.

Origen de la novel·la

2008-10-27T19:23:00.001+01:00

Des de l’antiguitat s’han escrit narracions en prosa a les quals se les ha aplicat de forma indiscriminada el terme novel·la. Molts relats que més tard es van incorporar a la tradició literària europea tenen el seu origen a Egipte. El primer text indi que cal considerar com a precursor de la novel·la és el Daśakumāracarita (Contes de deu prínceps), un romanç en prosa de Dandin, escriptor de finals de segle VI dC. La primera novel·la en opinió d’alguns experts és el relat japonès Conte de Genji (segle XI), de Murasaki Shikibu. El gènere va gaudir de gran popularitat entre els grecs durant els primers segles de l’era cristiana.

El relat llarg en vers narratiu, l’abundant quantitat de romanços en prosa i les faules franceses van florir a Europa durant l’edat mitjana i el seu contingut alimenta els records comptats i transmesos per la tradició sobre herois més o menys històrics o llegendaris i les seves proeses. Aquestes obres van contribuir al desenvolupament del que més endavant serà la novel·la però que en aquesta època no tenien nom com gènere, i se les coneix tant en “llibre”, “història” o “tractat”.

Resum per actes

2008-10-17T08:38:00.011+02:00

Acte 3

Per fi han aconseguit que els hi paguin les quinzenes, es troben tots comptant els seus diners i pagant-se els deutes que es devien.

La carretera ja està acabada, recorden quan van començar a construir-la que semblava que mai es pogués acabar i ells mateixos dubtaven que fossin els qui la aconseguirien acabar.

Això els fa recordar a l'Andreu, ell no ha pogut veure-la acabada. I com no, surt el tema del Marçal, en Gepa continua ferm en les seves idees i creu que el Marçal ha aconseguit els seus propòsits ja que ha acabat la carretera i, a més, aquella mateixa tarda es casa amb la Maria Rosa.
Això fa que parlin de la Maria Rosa, en Calau s'hauria casat amb ella també, però això si, abans de que la trobessin a soles amb el Marçal a la nit.

La Tomasa i el Quirze creuen que la Maria Rosa es casa obligada per les circumstàncies, perquè la gent no deixa de parlar, perquè el Marçal li va parar una trampa de la qual no va poder escapar.

Els regals de boda ja els han entregat, en Gepa ha regalat mitja dotzena de pollastres, en Quirze i la Tomasa els hi deixen la casa ja que ells marxaran a treballar a l'Aragó. En Badori els hi porta el vi que beuran mentre sopen.
Se sorprenen de veure que el Badori està tan tranquil, que no se sent pas malament. Ell diu que no té malícia al Marçal i que des d'aquella nit ja no va voler casar-se amb la Maria Rosa.

Entra el Marçal i pregunta per la Maria Rosa, en Quirze va a buscar-la. Mentrestant, ell juntament amb el Calau, el Badori, el Gepa i Xic es queda parlant.

En Marçal diu uns comentaris deixant veure que ell ha sigut finalment el vencedor, el que ha aconseguit el premi, la Maria Rosa.

En Gepa pregunta des de quan ell s'estimava la Maria Rosa, en Marçal respon ple d'orgull que ell des del primer dia que la va veure se la va estimar i que ja va pensar que s'hi casaria amb ella.

En Gepa, astut, continua fent-li preguntes que veritablement tenen un altre significat. En Marçal sense pensar explica que ella va ser la primera dona que li va importar, que abans de conèixer-la totes li semblaven iguals. El que més li agradava d'ella era veure-la mentre rentava la seva roba.

Ell s'amagava entre els esbarzers i tot i que s'estava fent mal, no li importava perquè se sentia com si fos una d'aquelles peces de roba. La Maria Rosa ficava la peça de roba a l'aigua, la ensabonava, li pegava. En Marçal gaudia mirant-la.
La Maria Rosa no sabia que ell estava enamorat, no li convenia perquè ella era una dona casada.
Qui s'imaginaria que ella s'anés a quedar viuda. El Gepa segueix fent comentaris amb doble sentit, en Marçal els intenta esquivar.

Arriba la Maria Rosa, ve de l'església ja que ha anat a demanar consell al rectori. Està indecisa ja que no sap si el Marçal veritablement l'estima. També ha anat a la masia on abans veremaven, tot estava igual que abans.
Això li esta explicant al Marçal, a aquest no li agrada escoltar aquestes paraules, està tip de que ella sempre parli del mateix.
La Maria Rosa continua, vol explicar-li tot el que ha fet.
A l'església li ha demanat al rector que fes el que fos necessari per apartar-la del Marçal, perquè va ser allà mateix on es va conèixer i va casar-se amb el Marçal. L'home li ha preguntat que és el que ella sent de veritat. Ella l'estima, però ell sent el mateix?
En Marçal diu que ell se l'estima moltíssim, que la va escollir per sobre de totes i que si va mentir per entrar a la seva casa va ser per comprometre-la, per no deixar-la escapar.

Ell se'n va a vestir-se, la Maria Rosa farà el mateix.
Es queda sola a l'habitació ja que no vol que la Tomasa la pentini ni res. Es posa les faldilles negres i mentre busca una altra cosa troba la brusa de l'Andreu, la més vella que tenia i que a ella tant li agradava. No es pot contenir i plora, vol intentar somriure aquella tarda, però és un tasca que se li fa molt difícil.

Arriben tots i marxen cap a l'eglésia, la Tomasa es queda a casa parant la taula i fent el sopar.
La Maria Rosa abans de marxar s'acomiada de l'Andreu.

En Badori arriba a casa de la Tomasa mentre que aquesta es troba ultimant els detalls, porta el vi, però no qualsevol, és un vi que té tres anys.
Parlen de que sent el Badori per la Maria Rosa, la Tomasa no entén res. Tot i que ella és una dona amb fort caràcter donaria el que fos pel seu Quirze.
Omplen els porrons de vi, acaben de enllestir-ho tot i arriben els altres.
Entren a la casa, tots tenen molta gana.

En Marçal, en veure el Badori fa que feliciti a la Maria Rosa pel casament, aquest ho fa sense cap problema, tots riuen.
S'asseuen a la taula desprès d'una gran confusió per veure com es seurien i comencen a menjar.
Tasten el vi que ha portat el Badori, és un vi molt bo. En Marçal no deixa de beure.
En Gepa, sabent molt bé el que es fa, anima al Marçal a que begui més. Quan els porrons estan buits, és ell qui els va a omplir, però intencionadament el deixa caure per a que el Marçal begui vi en got, que hi entra més.

En Quirze vol saber d'on ha tret el vi el Badori, tots l'animen perquè els hi expliqui. Doncs així ho fa.
Diu que aquell vi l'ha anat a buscar al mas on treballaven veremant, que allà li ha demanat al propietari si tenia vi de feia tres anys, aquest li ha dit que si que en tenia.
Aquell vi era del que va trepitjar l'Andreu.

En Gepa pensa que en Badori ho ha fer molt bé portant aquell vi. La Maria Rosa obre els ulls i va a preguntar-li al Badori si aquell vi veritablement l'havia trepitjat l'Andreu, quan ja li confirma, se serveix un got i comença a beure. En Marçal en canvi diu que ja n'ha begut prou i que no vol més.

En Badori i el Gepa fan enrabiar al Marçal per a que begui vi, li diuen que ells el tenien per valent però que ara veuen que no ho és, que és un poruc.
Aquest no ho permet i comença a veure, ha caigut en la trampa del Gepa. Beu i beu, llavors l'altre astut comença a fer comentaris que donen a entendre que ell sap més del que es creu el Marçal. Finalment brinden perquè el Badori no hagi de treure del mig al Marçal per a casar-s'hi amb la Maria Rosa.
Ella s'està començant a esverar i demana a tots que surtin i que la deixin a soles amb ell.

Quan ho aconsegueix es refereix a les paraules del Gepa per saber perquè les deia, en Marçal s'està despullant, vol fer seva la Maria Rosa. Ella primer vol parlar, sap que aquí passa alguna cosa estranya.
Com veu que no ho aconsegueix busca una alternativa, diu que ella sempre ha donat molt més per ell que no pas ell per ella, que ella no s'havia estimat mai l'Andreu, que entre ells no ha d'haver-hi cap secret...
Llavors torna a dir-li que ell mai ha fet res per ella. En Marçal diu que ha fet tot el possible perquè es casessin ja que ell va assassinar al capatàs i va tramar-ho tot per a culpar l'Andreu.

La Maria Rosa ja ho ha descobert tot, ell continua amb l'obsessió de fer-la seva. Ella no vol perquè ell és un assassí, el que va matar al seu home l'Andreu.

La Maria Rosa vol apartar-se dels seus petons de les seves carícies, al veure que no pot agafa un ganivet i li clava, vol escapar però ell la subjecta per les faldilles.

Entren tots veuen al Marçal al terra, sagnant, la Maria Rosa diu que ell va ser l'assassí del capatàs i el culpable de que morís l'Andreu per això l'ha venjat.
L'envia a l'infern.

Resum per actes

2008-10-16T17:20:00.005+02:00

Acte 2

Ja han passat quinze mesos després de la mort de l'Andreu, la Maria Rosa durant aquest temps ho ha passat molt malament. La Tomasa continua ferma en els seus pensaments, per a ella la Maria Rosa és un gandula que, a més, no els deixa de donar problemes.
El Quirze, com el seu germà que és, la defensa. Creu que el millor per a ella seria tornar-se a casar perquè pretendents no li falten. I diu en Gepa que ella està enamorada del Marçal.
Aquella nit vindran els companys de feina per a buscar una solució a què no els hi paguen les quinzenes.

Entra la Maria Rosa, ve amb les idees molt clares, diu que marxa que se'n va a buscar feina lluny del poble perquè no pot viure més allà.
En Quirze pensa que vol marxar per culpa de la Tomasa, però se n'adona que això no és el que li passa a la seva germana. Ell li diu que el millor per a ella seria casar-se amb un altre home i que hauria d'oblidar-se de l'Andreu, a més el metge va assegurar que si donava aquest pas es milloraria.

Ella segueix ferma, l' Andreu sempre serà el seu únic marit. Però això que vulgui marxar tan aviat ve donat perquè va tenir un somni amb el Marçal. Va somiar que ell ocupava el lloc de l'Andreu, que estaven dormint els dos en el mateix llit. I llavors a l'endemà al veure'l el seu cor es va accelerar, no pot evitar sentir-se atreta per ell i l'única solució es marxar.

Arriben tots excepte el Marçal, alguns pregunten per ell, en Badori vol que comencin i que aquell que no hi sigui s'ho perd. En Marçal escolta les paraules i ja comença a veure's la tensió que hi ha entre els dos.
Decideixen escriure una carta com a mostra de la seva insatisfacció amb que no els hi paguin, és la proposta feta pel Marçal. En Badori no està d'acord.
Criden a la Maria Rosa perquè ella és l'única que sap escriure.

En Marçal li dictarà la carta i per això fa el possible per desfer-se de tots i quedar-se a soles amb ella. Comença a dictar una carta amb un to suplicant, però a mesura que avança el sentit de les seves paraules agafen un altre significat: s'està declarant a la Maria Rosa. Ella al escoltar les paraules del Marçal vol fugir, no pot continuar allà, si ho fa caurà als seus braços.

En Marçal, mentre dicta, li va dient a la Maria Rosa que deuria d'oblidar-se de l'Andreu, que ell ha pagat pel que ha comés i que a ella el que li toca ara es somriure més i viure.
Ella sospita que el Marçal té ràbia a l'Andreu. Se'n va.

Ell es queda sol i al veure el rebuig de la Maria Rosa creu que ella està enamorada de un altre. Si és així, no dubtarà en matar-lo perquè la feina que va començar un dia té un objectiu, aconseguir posseir la Maria Rosa.

La Maria Rosa li diu al Quirze que demà mateix marxarà, ja no pot estar més temps al poble. Arriba la Tomasa i el Quirze té cara trista. Ella pregunta que li passa, ell li diu que la seva germana marxa cap a vila.
La Maria Rosa està enfeinada preparant la seva maleta, la Tomasa no s'ho acaba de creure.
Entren el Calau i el Badori, l'últim pensa que la Maria Rosa es muda de casa.
La Tomasa ajuda a la Maria Rosa amb la seva feina i li dona unes pessetes que tenia estalviades.

El Marçal entra i va a asseure's al costat de la Maria Rosa, aquesta li ho impedeix dient-li al Badori que ho faci. Això li fa moltíssima ràbia al Marçal.
La Tomasa que està mig adormida parla i diu que li fa pena que la Maria Rosa marxi.
En escoltar aquestes paraules el Marçal salta, li pregunta a la Maria Rosa que està passant.
Ella diu que no res, però al Badori li diu que se'n va lluny.
En Marçal, enrabiat, crida al Badori. Comencen a pujar el to i acaben per voler sortir al carrer a barallar-se.
La Maria Rosa ho vol impedir.

Surten al carrer, però els nois els separen. Ella esta molt preocupada, en Gepa diu que tot això ho fa el Marçal per ella.
No ho vol creure, en Marçal de fons li crida si ella se l'estima. La Maria Rosa ho nega dient-li que abans estimaria al Badori.
Això va fer que el Marçal sortís corrents enfurismat.
Tots marxen i se'n van adormir.
Ella no deixa de pensar en el que pot estar passant a fora. I si li passa alguna cosa al Marçal?
Seria per la seva culpa.

De sobte truquen a la porta, ella obre. És el Marçal que diu que està ferit.
Ella està molt esverada, està preocupada per que li pot haver passat al Marçal.
Ell li diu que és ella la que li ha ferit, és el seu rebuig el que ha fet que estigui així.
La Maria Rosa acaba confessant-li que l'estima, ell li fa un petó, creu que ara tot anirà bé, que ella voldrà ser la seva esposa.
Però no és així la Maria Rosa continua decidida en què ella estima a l'Andreu i que cap home podrà reemplaçar-lo.
En Marçal ho té clar, aconseguirà el seu amor sigui com sigui, així que decideix cridar a tothom perquè el vegin allà i poder comprometre-la.

Entren els companys, en Quirze s'aixeca. En Badori diu que han escoltat al Marçal, la Maria Rosa ho nega tot, diu que allà dins no hi és el Marçal.
Llavors aquest apareix, la cara del Quirze canvia, està molt furiós.
Pregunta què hi fa ell allà, en Marçal amb orgull diu que ha sigut la Maria Rosa la que li ha obert perquè l'estima.
Ella ho nega.
El Quirze es tira a matar-la, el altres li ho impedeixen.
En Marçal ha aconseguit el que volia.

Resum per actes

2008-10-13T15:16:00.011+02:00

Acte 1

En la primera escena de l'obra apareixen el Gepa i el Badori.
En Badori ha arribat al poble buscant feina. En Gepa l'anima dient-li que el capatàs arribarà aviat i que segur que el contractarà. El Badori darrerament no ho ha passat gens bé, les últimes setmanes les havia passat a l'hospital perquè havia agafat el tifus i per sort s'ha salvat i, a més no tenia treball. És un noi molt sensible.
El Gepa se'l va trobar pel carrer, i com que li recordava al seu fill que va morir, li va oferir treball.
El Gepa és un home irònic.

Arriben la Tomasa i el Quirze, com sempre barallant-se, i el Badori espantat es fica al mig i acaba rebent. La Tomasa li diu que no es fiqui en coses de matrimoni, que ell no n'ha de fer res.
I en Badori, prudent, ho deixa córrer.
En Gepa s'interessa per l'Andreu, però les úniques notícies que tenen són que continua a Ceuta a la presó. Possiblement en Marçal és el que tindrà alguna notícia seva.
La Tomasa li te ràbia a la Maria Rosa perquè aquesta no pega un pal a l'aigua, i a sobre està vivint allà amb ells.

El Marçal ve amb notícies de l'Andreu, es veu que està una mica malalt perquè es nega a menjar, continua dient que es innocent.
No li volen dir res a la Maria Rosa, no la volen preocupar més.
En Marçal es mostra trist, però després es contradiu dient que avui età content perquè els hi paguen.
En Gepa desconfia.
En Marçal, després de la pressió de la Tomasa i el Quirze, explica el que va passar el dia de l'assassinat: El capatàs els havia rebaixat el sou per això s'estaven disputant, es van barallar amb ell i l' Andreu va rebre. Llavors aquella mateixa nit, suposadament l'Andreu va llevar-se a la nit, va agafar un ganivet i li va clavar, netejant-s'hi la sang amb un mocador.

Arriba la Maria i al escoltar de que parlaven va saltar defensant el seu estimat marit, va dir que ell va passar tota la nit a casa i que va ser al matí quan van entrar els policies i van trobar el ganivet i el mocador, però això devia de ser una trampa.
A l'Andreu el van treure per la porta mentre tots els veïns xiuxiuejaven i ell cridava a veus la seva innocència.
Al final diu que si ella troba l'assassí del capatàs no dubtarà en venjar-se.

La Tomasa està preocupada per si la Maria Rosa s'assabenta del que està passant l'Andreu en aquests moments. Li ho volen ocultar.
La Maria Rosa parla amb en Marçal, li diu que vol anar a fer un visita a l'Andreu a Ceuta, que ell no ha fet res a ningú, que el vol veure perquè el troba a faltar i que l'estima moltíssim. El Marçal li diu que l'hauria d'oblidar perquè ha fet una cosa molt dolenta i que hauria de tractar de ser feliç sense ell.
Després d'aquestes paraules la Maria Rosa pensa que el Marçal te ràbia a l'Andreu.

En Marçal es queda sol, no pot passar més sense ella, necessita tenir-la al seu costat, la desitja amb totes les seves forces i diu que ell va ser el que va matar al capatàs en un acte inconscient i que després va haver de culpar l'Andreu perquè no podia permetre's perdre a la Maria Rosa per sempre.

En Badori es acceptat per treballar a la carretera. Un petit temps després arriba la Maria Rosa i ell li comenta que la coneix d'alguna cosa, és de quan van estar treballant al mas, fent de veremadors. La Maria Rosa es posa tota contenta i els hi explica la història de com va conèixer l'Andreu.
Ella mai s'havia fixa't en cap home, l'Andreu trepitjava el raïm mentre els altres sopaven, ella va fer un comentari de burla envers ell, llavors ell es va apropar deixant-li caure un raïm per l'esquena, va ser a partir d'aquest instant quan es van començar a fixar mútuament.
Uns dies més tard, una noia va clavar una agulla dintre d'un raïm dels que trepitjava l'Andreu, ell, passant de les advertències de la Maria Rosa va continuar trepitjant-lo i es va clavar l'agulla.
La Maria Rosa tot corrent se la va treure, preocupada pel que podia haver-li passat, ell reia i va continuar trepitjant raïms amb el peu sagnant.
Va ser en aquest moment quan es van fer inseparables.

Arriba una carta per al Quize Perera, però com que cap d'ells sap llegir es limiten a pensar d'on pot provenir; sospiten que es de Ceuta i que porta notícies de l'Andreu.
L'única que sap llegir és la Maria Rosa, però no volen deixar-se-la llegir pel que pugui dir dintre.
Finalment la aconsegueix i la carta els comunica allò que no volien escoltar, l'Andreu ha mort.
Ningú s'ho pot creure, sembla mentida que això hagi succeït. La Maria Rosa plora i plora desconsoladament.
Li comuniquen al Marçal i aquest es diu per ell que ara aconseguirà que ella sigui tota seva.

Temps

2008-10-11T15:36:00.006+02:00

L'obra es divideix en tres actes, però no segueixen un desenvolupament en el temps lineal, sinó que fan salts:

El primer acte comença a la carretera i durant el transcurs de les escenes ens van explicant tot allò de l'assassinat del capatàs, qui és el culpable, suposadament l'Andreu que està a Ceuta tancat a la presó, aquest acte acaba amb la mort de l'Andreu.

El segon acte ja fa un primer salt en el temps, ens situem quinze mesos desprès de la mort del marit de la Maria Rosa, aquesta està destrossada, no aconsegueix superar la mort del seu home. A mesura que va avançant, ella comença a fer-se més fort i se n'adona que s'ha enamorat del Marçal, però no vol estar amb ell.
Finalment, desprès d'una sèrie d'esdeveniments, el Marçal acaba comprometent a la Maria Rosa.
D'una altra banda, els altres personatges estan intentant cobrar les quinzenes, i tot i que no les cobren continuen treballant en la construcció de la carretera.

La tercera i l'última escena comença amb el personatges comptant el diners que han cobrat de les quinzenes, ja han acabat de construir la carretera.
En aquest acte se celebra el casament de la Maria Rosa i en Marçal, van a l'església i finalment ho acaben de festejar a casa del Quirze i la Tomasa.

Personatges

2008-10-10T08:44:00.013+02:00

En aquesta obra hi ha vuit personatges principals i gent del poble, tots ells pertanyen a una classe social baixa. A continuació els presentem:

Maria Rosa és el personatge protagonista perquè al seu voltant gira tota l'acció de l'obra. És la germana d'en Quirze, per tant és la cunyada de la Tomasa. És una dona jove, casada amb l'Andreu. Es dedica a rentar la roba de la gent que treballa a la carretera. Al principi de l'obra es mostra molt enamorada del seu marit, al qual va conèixer mentre veremaven.
Bodori és un noi jove que no és del poble i hi arriba a aquest buscant feina, i comença a treballar en la carretera. S'enamora de la Maria Rosa quan aquesta es queda viuda. És un personatge que es presenta com un home bo, valent ,franc.
Tomasa és la dona d'en Quirze, la cunyada de la Maria Rosa. És una dona molt treballadora, que s'aprecia per la seva personalitat i per la forma d'actuar, que és de poble. És molt valenta, que trencant els esquemes de les dones de l'època, s'enfronta als homes i sempre vol donar la seva opinió. És un personatge histriònic ja que canvia molt d'estat d'ànim. Crítica a la Maria Rosa, no entén com pot ser tant fluixa, no suporta que visqui a casa seva i que no contribueixi; però al final de la història la Tomasa actua com si fos la seva mare, l'aconsella, l'ajuda a vestir-se pel dia del seu casament...
Gepa és un personatge molt important en el final de l'obra, realitza la figura del coreuta, típica dels drames de l'autor. Ell és un home treballador i molt intuïtiu, en tot moment sospita que darrere de l’assassinat del capatàs hi ha alguna cosa estranya i, finalment, gràcies a la seva intervenció s'acaba descobrint tota la trama. Ell també està enamorat de la Maria Rosa.
Marçal és un gran amic del marit de la Maria Rosa, l'Andreu. És un personatge pla, ja que des de el inici de l'obra fins al final té molt clar el que vol, aconseguir l'amor de la seva estimada, la Maria Rosa. Al llarg de tota l'obra fa tot el possible per aconseguir-la, sense pensar en les conseqüències dels seus actes.
Calau és un treballador de la carretera, per tant company de feina del altres. A l'obra no ocupa un paper molt important, és un home que treballa per a poder estalviar i, serà en aquest moment quan li declararà el seu amor a una noia i s'hi casaran.
Quirze és el germà de la Maria Rosa, l’espòs de la Tomasa. És un home treballador, que s'estima molt la seva dona i la seva germana, i fa tot el possible per protegir-les. Es veu per la seva forma d'actuar que es un home amb el pensament de l'època. En tot moment defensa la seva germana i la exculpa davant la Tomasa.
Xic és un treballador de la carretera, un company de feina. És el que porta la carta on s'anuncia que l'Andreu ha mort.
Finalment tenim als homes i les dones del poble que apareixen en els moments de major tensió.

Espais, escenaris

2008-10-10T08:40:00.003+02:00

Primer acte: una carretra i al costat una casa pobre. Al matí.
Segon acte: interior d'una cosa molt pobre.Comença a fer-se fosc, al vespre.
Tercer acte: interior d'una casa molt pobre. Cap al tard, al vespre.

Estructura externa

2008-10-10T08:35:00.004+02:00

Obra dividida en tres actes.
Cada acte té diferent escenes:

El primer acte té catorze escenes.
El segon acte té quinze escenes.
El tercer acte té onze escenes.

Àngel Guimerà

2008-10-08T08:20:00.008+02:00

Àngel Guimerà

La vida del dramaturg va estar envoltada de polèmica donat que l'autor falsejava la seva data de naixement així com aspectes més íntims de la seva vida.
Sabem que va néixer l'any 1845 a Tenerife i que va ser fill de pare català i de mare canària. aquests no estaven casats.
Tots aquests aspectes van anar quedant reflectits en les seves obres.

Guimerà, en el seu primer període, va seguir una proposta programada per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment.
Els intel·lectuals d'aquesta època presentaven una certa insatisfacció davant del teatre de Frederic Soler ( aquest tenia una base melodramàtica en què alternava comèdies costumistes amb els dramaturgs més rurals) i per això buscaren una alternativa.

Yxart es va interessar per la recuperació de la vella tragèdia, que introduïa una renovació dramàtica aportada per la recepció europea de l'obra dramàtica de Shakespeare, ja que la societat catalana de mitjans de segle XIX tenia dificultats per arrelar el drama realista contemporani.

Guimerà, doncs , triat pels seus companys, va haver d'impulsar una tragèdia que prestigiés la literatura catalana.
La tendència més destacable és, d'una banda, l' aproximació a un realisme sincer i de l'altra, la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria.
Recórrer a conflictes passionals que implicaven en el fons una relació de poder, subratllava sovint, la problemàtica de la inadaptació que l'havien de l'orfensa i/o el mestissatge.
Sobre aquest fons es projecten unes relacions que contenen elements evidents de masoquisme i de sensualitat turmentada.

On millor sabé expressar això Guimerà, fou en els seus drames de la dècada dels noranta: "Maria Rosa" ( 1894) , " Terra Baixa" ( 1896) , " La filla del mar" (1900).

L'aproximació a la realitat contemporània i els processos de canvi que patia la societat catalana cap a un model urbà i industrial acabà de singularitzar la seva producció en aquest període.
I, a més, l'aparició de la figura d'un "coreuta" que sol ser algú d'avançada edat i que fa costat als protagonistes i sovint anuncia el desenllaç del drama, s'allunya tant del típic drama burgès com de l'esquematització fàcil d'un cert Romanticisme.
Això es degut al fet que els seus personatges són pures forces passionals sobre les quals actua un atzar fatal i inexorable.

Comparació en les característiques del Romanticisme i el Realisme

2008-10-06T16:11:00.008+02:00

Romanticisme

Fe en la "bondat natural" de l'home i l'exaltació dels valors culturals.
Individualisme i el sentiment religiós de la unitat de la vida social.
Subjectivisme i consciència de poble.
Afirmació de les forces irracionals de la vida i el triomf de la llibertat de l'esperit.
Insatisfacció de la realitat.
Poesia de malenconia, del dolor i de la mort.
Victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó.

Realisme

Descripció de la realitat amb una observació prèvia del món exterior.
Eliminació de tot aspecte subjectiu, fets fantàstics o sentiments que s'allunyen del real.
Els problemes de la existència humana composen el tema fonamental de la novel·la realista, aquesta és la conseqüència del gran interès per la descripció del caràcter, temperament i conducta dels personatges.
Sorgeix un tipus de novel·la en la qual s'analitzen minuciosament les motivacions dels personatges i els costums.
El novel·lista denuncia els defectes i mals que afecten a la societat i ofereix al lector solucions per detenir-los.

Blog de Literatura Catalana

2008-10-06T15:51:00.006+02:00

Benvinguts al meu bloc de literatura catalana.

Sóc la Núria, una alumna de 1r de batxillerat de ciències socials de l'IES LES VINYES,
aquest bloc ha estat creat per tal de poder penjar treballs i per comunicar-nos amb el nostres companys.
Tractarem diversos temes relacionats amb les obres que anirem llegint al llarg del curs.

Saluts cordials,

Núria.