Comentari de text, Els amants

Els amants, Llibre de meravelles

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles.

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó)

Es desperta, de sobta, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educati

en marxa el tocadiscos,negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

“Els amants” és poema que es troba dins del “Llibre de meravelles” publicat l’any 1971 escrit per l’autor valencià Vicent Andrés Estellés.

Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot a la comarca de l’Horta de València l’any 1924. Dotze anys més tard, amb l’inici de la Guerra Civil espanyola es va veure obligat a deixar els estudis, però, gràcies a un veí que li prestava llibre, va poder continuar llegint. Al acabar-se aquesta va començar a treballar de forner, com el pare, després d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança.
Al llarg de la seva vida va escriure multitud de obres, fins i tot, després de la seva mort al 1993, deixà una abundant obra inèdita.
Vicent Andrés, al 1971, va publicar 5 obres, entre les quals es troba el “Llibre de meravelles”. Totes elles van sorgir de la situació de contradicció en què es trobava l’autor en aquells moments.

Es tracta aquest d’un poema de versos d’art major de 12 síl·labes cesurats en dos hemistiquis de 6 síl·labes que, en el transcurs de la composició, intercalen versos masculins i femenins. Tots ells són versos blancs ja que no presenten cap tipus de rima.
Trobem cinc estrofes, la primera és de quatre versos, la segona de quatre, la tercera de dos, la quarta de dotze i l’última de dos.

És una composició que mostra la passió entre dos amants que s’amaven, sembla ser que es tracta de l’autor i d’una dona. Al llarg de tota l’obra compara l’abans, eren fogosos, s’amaven en qualsevol racó, no eren en cap cas defensors d’un amor tranquil sinó que eren salvatges i bruscos; amb l’ara, ja ha passat molt de temps des d’aquella època però de tant en tant recorden els vells temps.
Evoca aquell amor a través del record.
Parla de que el seu amor no és com el de Petrarca autor que inclogué en els seus sonets l’amor cortès, és a dir, l’amor d’un cavaller per una dama casada que per ella era capaç de qualsevol cosa i aquest amor era amagat en secret perquè no els descobrissin, ni tampoc segueix les Rimes de Bécquer on apareix l’amor, l’evasió, la desesperança i la mort...
El seu és un amor carnal, de desig. Ells són uns amants que no s’amaguen que deixen veure els seus sentiments i, acara que de vegades ell ha desitjat un amor amable i educat no ho ha aconseguit pas i ha continuat sent un amor bàrbar.
Però això era abans, ells havien sigut uns amants dels que escassegen, dels que neixen ben pocs.


Al llarg del poema trobem multitud de recursos literaris. El primer és un hipèrbaton localitzat al segon vers (“Feroçment ens amàvem”), i en aquest mateix vers trobem també una antítesi ”matí” i “nit”. En el 4t vers trobem una estructura paral·lelística (“Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses”), així com també pleonasme (“anys”).
A la segona estrofa, en el primer vers, tenim una metàfora on diu “em pren aquell vent”, referint-se a que li entren ganes. Al 3r i 4t d’aquesta mateixa estrofa tenim comparació (“com un costum amable” i “com un costum pacífic”) a més de pleonasme (“costum”).
A la tercera estrofa, en el 2n vers tenim una antítesis(“ens ajunta” i “ens empeny”).
A la quarta, al 1r vers trobem la utilització del “jo poètic”, en el 3r vers localitzem una antítesis entre “ara” i “després”, al següent vers tenim pleonasme (“amor”) i sinonímia (“brusc” i “salvatge”). Al 7è vers trobem una exclamació retòrica (“Què voleu que hi faça!”), al 8è tenim una estructura paral·lelística (“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses”).
I a l’última estrofa tenim una comparació (“dos amants com nosaltres”) al 1r vers i entre aquest i el segon hi ha un quiasme, ja que “dos amants com nosaltres” es trobem en forma encreuada.
En conclusió aquest és un poema que mostra la passió entre dos amants, els millors amants que hi ha hagut a València. El autor amb les paraules que empra transmet a la perfecció la sensació de desig, de passió. A més, utilitza el nom d’alguns autors que escriviren obres amoroses i amb això es val per a dir que el seu amor no és com els d’ells.
Un altre de les coses que cal comentar és que Vicent Andrés Estellés acostuma a introduir en les seves obres referències a la vida quotidiana, al dia a dia.

Comentari de text

És així, si us plau, LA NIT (1956)

—Toc, toc.

—¿Qui és?

—La Mort.

La Mort ve descalça:

quan se'n va duu socs

que van fent

cloc... cloc... cloc... cloc...

—Toc, toc.

—¿Qui és?

—Toc, toc.

—¿Qui és?

—Toc, toc.

—¿Qui és?

—Toc, toc.

—¿Qui és?

—Toc, toc.

—¿Qui és?

—¿Qui és?

...cloc... cloc... cloc... cloc...

Aquesta poesia pertany al poeta valencià Vicent Andrés Estellés, nascut a Burjassot.
És aquest un poema titulat “És així, si us plau” que està dins del llibre “La Nit” publicat al 1956, on l’autor expressa la tristesa davant la recent mort de la seva única i petita filla amb tan sols quatre mesos. No era aquest el primer contacte d’ell amb la mort, abans, en la seva infantessa, ja havia perdut al seu avi i al germà d’aquest.
“La Nit” , títol del llibre, és ja una metàfora de la mort.

Aquest poema està estructurat en forma de diàleg entre la mort i un interlocutor, que fa pensar que és el propi narrador.

Està replet d'interrogacions.

La primera estrofa junt amb la tercera estan en forma dialogada i es composen de versos bisíl·labs.

La segona i la quarta estan composades per vesos tetrasíl·labs i no hi ha diàleg.

Trobem diferents recursos al llarg del poema. Al primer vers trobem al·literació (toc,toc), de la mateixa forma que apareix en els versos 7, (cloc...cloc...cloc...cloc), i al 8,10,12,14 i 16 (toc,toc).

En el 4 vers trobem una personificació de la mort ja que diu que "ve descalça", i trobem una antítesis en aquest mateix vers junt amb el següent ja que en el primer diu que la mort "ve descalça" i en el segon que "duu socs".

En els versos 6 i 7 hi ha un encavallament.

I a l'última estrofa trobem una estructura paral·lelística, s'intercalen versos amb "toc,toc" i "Qui és?", trobem a més interrogacions retòriques ("Qui és?") i anàfores.

En conclusió és aquesta una composició aparentment senzilla però que una vegada analitzada es veu que tracta d'un tema molt seriós, la mort.

L'autor fa un tractament infantil d'aquesta intriduint onomatopeies.

Comentari de text

Cançó de bressol, LA NIT (1956)

Jo tinc una Mort petita,

meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella,

ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita

que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort

i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,

i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,

amb mi va i amb mi se'n ve

.És la meua ama, i és l'ama

del corral i del carrer

de la llimera i la parra

i la flor del taronger.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va ser un poeta valencià. Cançó de bressol, poema que forma part del llibre La Nit, fou escrit l'any 1956 que recull la tristesa d'un pare que acabava de perdre a la seva filla de dos mesos d'edat. Aquest, a la vegada, està inclòs en la recopilació de les seves Obres Completes (vol.1) anomenat Recomane Tenebres.

El poema el podríem classificar entre una oda, ja que lloa a la seva filla i un plany, és un recordatori de la petita. Però el que si que està clar és que es un poema d’amor i de la mort, ja el títol del llibre “La Nit”, és un metàfora referida a la mort ja que aquesta és obscuritat.

L’autor al llarg dels versos ens mostra quant d’important era la seva filla per a ell, com la troba a faltar, ella és per a ell la seva vida, la petita és qui li dona la vitalitat necessària que ell necessita per a continuar endavant. Per ella no l’importaria perdre-ho tot, si hagués estat possible ell hauria mort en el lloc d’ella.

És aquest un romanç heptasíl·lab amb rima assonant en els versos parells en –e el tema del qual és la mort de la filla del poeta a la vegada de l’amor que ell sent per ella.
Al primer vers ja veiem la utilització del “jo poètic” i trobem el mot “mort” escrit en majúscules, ja que l’autor l’identifica amb la seva filla.
En el segon vers tenim una repetició de “meua”, que dona intensitat al que ella era la seva filla, com succeeix també en el vers 10, on trobem una repetició de meu i al 13 amb la repetició de “ama”.

Finalment, cal dir que el poema està ple de sentiments i d’emocions de l’autor, el qual està molt dolgut per la recent mort de la seva petita filla. Però tot i això sap que ha de continuar endavant i té claríssim que ella és qui li dona forces per fer-ho. També ell, recordant-la, li està donant vida, i és que així és l’única manera de no fer que ella sigui oblidada.
I el que mi més bonic em sembla, és que ell, el pare, no lo hagués importat, i de fet s’ho hagués estimat més, seria haver perdut ell la vida en comptes de la seva filla. És un gest que molts estarien disposats a fer per salvar la vida d’algun ser estimat

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, València. Els seu pare era forner del poble. La Carme, la seva germana, igual que els seus pares, era citada en els seus versos.

En els seus llibres L'ofici de demà i Coral, recorda les morts familiars de la seva infantesa.

La vocació literària es desvetllà en ell molt aviat, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que pels volts de 1935-1936 ja començà a escriure poesia.
Durant la guerra civil, el poeta, que tenia 12 anys, va escriure alguns poemes que ell anomenà “de combat”. També es durant la guerra quan ell deixa els seus estudis, encara que llegeix molt gràcies a llibres que li deixa el seu veí.
Quan ja acabà la guerra, treballà de forner, després d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança.

El 1942 publicà el seu primer article al diari “Jornada”, a arrel del qual va formalitzar el ingrés a l’ Escola Oficial de Periodisme de Madrid. A Madrid va escriure poemes que eren la traducció al castellà dels originals en català.
Al 1945 va anar a fer de soldat a Navarra on va escriure poesia en català. Al 1948 tornà a València on treballà com a periodista a “Las Províncias”, en la qual es convertí el redactor cap al 1958.

Ja instal·lat a València escriu poemes en català. Als inicis dels anys cinquanta inicia amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis i Guarner i Manuel Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d’orella (1953). El 1955 es casà amb Isabel Llorente amb qui tingué una filla que morí als quatre mesos. La mort de la petita els va aclaparar i va dur al poeta a escriure La nit (1956) i Primera Soledad. Va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.

Donzell Amarg (1958) és un poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L’amant de tota la vida (1966).
El poeta editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres.

Durant els seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari “Las Províncias” organitzava campanyes contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Aquesta situació de contradicció entre els seus interessos i els seus sentiments més profunds perdurà fins al 1971, i és durant aquesta època que escriu 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d’exilis, Primera audició i L’inventari clement.
L’any 1972 li fou publicada l’Obra Completa amb un primer volum, Recomane tenebres.

Més tard, va decidir fer un cant a València, cosa que li va portar uns quatre anys. El poemari es titula Mural del País Valencià i és un mural amb el qual Vicent volia que s’identifiqués tot el país, poble per poble.

També conreà la narrativa i el teatre però tingueren poca difusió.

En homenatge al poeta, a la Nit dels Premis Octubre de València, s’atorga un premi amb el seu nom. També, al 1975 i al 1978, li arriben reconeixements amb la Lletra d’Or i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Els temes recurrents de l’autor, que foren constants al llarg de la seva trajectòria són la fam, el sexe, la mort i l’amor.

Vicent Andrés Esteller morí a València el 27 de Març de 1993.

Elements configuradors: la poesia simbolista, la música i les arts plàstiques

Amb el simbolisme francès va haver-hi una renovació en el llenguatge narratiu, ja no estaven per separat els discursos narratius i els poètics ja que es barrejaren les coses típiques de cada ú. Així serà normal veure metàfores o ritme poètic a la prosa.

La poesia, també busca noves formes, i són trobades en la música. Aquest gènere literari crea composicions allunyades del vers i que donen naixement a uns altres gèneres que barregen la prosa i la poesia.

La narrativa passa a crear textos que desperten la imaginació dels lectors a través de la suggestió.

Solitud

Solitud va ser escrita al 1905.

És un drama rural en prosa i que, seguint els temes dels modernistes per excel·lència, mostra la tensió entre l’individu i la societat, entre aquest i l’entorn natural i la lluita de la protagonista per trobar la pròpia individualitat entre els determinismes que l’envolten.
És una obra plena d’elements simbòlics.

- Està estructurada en dues parts:

Primavera i tardor: funcionen com a metàfora (primavera de la Mila;depressió d’aquesta- mal de muntanya-).

• Primavera --> capítols I - X


• Estiu --> passa volant (4 pàgines)


• Tardor --> capítols XI - XVIII

L’obra dura un any.

-Hi ha alguns paral·lelismes entre els dos blocs:

· Ambdós finalitzen amb una festa: pròleg d’un daltabaix.

1- Daltabaix econòmic (ruïna econòmica de la família) i després un daltabaix matrimonial.
2- Violació de l’ànima.

- Neteja (simbòlica): de l’ermita (neteja interior). Excursió al Cimalt on se n’adona que el pastor és un vell.


- Els personatges principals són:

La Mila i el pastor, Gaietà, que són els personatges positius.
El Matias i l’Ànima, que són els personatges negatius.

Víctor Català

Víctor Català va ser el pseudònim amb què signà Caterina Albert Paradís.
Va néixer a l'Escala (Alt Empordà) l'any 1869 i morí a aquí l'any 1966.

Va ser filla d'una família benestant tirant a adinerada, ja que el seu pare, Lluís Albert, va ser advocat, polític i propietari de terres rural. La seva mare, Dolors Paradís, va ser una dona que sempre estava malalta.
Caterina era la gran de quatre germans.

En quant a la seva educació, Caterina va anar a l'escola primària del seu poble i únicament un any a un pensionat de Girona, on començà a estudiar francès.
I després va continuar instruint-se a casa amb una professora particular i, també, va fer classes de dibuix, de pintura i d’escultura.
Però tot i això, gràcies a la influència de la seva família, Caterina va ser una persona molt autodidàctica, aprenia ella mateixa.

Va ser una dona molt informada de tot el que succeïa a l’època ja que gràcies a la seva compra setmanal de revistes i llibres i també al fet que ella, coneixedora de la llengua francesa, pogués llegir textos procedents de Francia, país on van tenir origen els moviments artístics i literaris que s’anaven estenent per tota Europa.

Al morir el seu germà, hereu de les terres, Caterina va ser qui va quedar-se-les, per tant va estar molt arrelada a la seva terra.
Tot i que, encara que ella ho amagava, viatjava sovint a Barcelona i també ho va fer per terres europees.
També amb la mort del seu pare, ella va cuidar de la seva mare.

No es casà ni tingué fills.

Les seves primeres obres estaven signades amb el pseudònim de Virgili d’Alacseal (l’escala a l’inrevés), que foren publicades a l’Esquella de la Torratxa.
Al 1898 li foren premiats als Jocs Florals d’Olot un poema i un monòleg “La infanticida”, que al ser dona l’autora van crear un escàndol que va fer que Caterina s’amagués, com ja ho havien fet d’altres, sota el pseudònim de Víctor Català.

L’obra de Caterina s’agrupa en tres etapes.
La primera i la més important, tant per al nombre d’obres com per la varietat de gèneres. En tan sols set anys publicà set obres dividides en dos volums de poesia: “El cant dels mesos” (1901) i “Llibre blanc-policromi-tríptic (1905); un volum de teatre “Quatre monòlegs” (1901); tres reculls de contes “Drames rurals” (1902), “Ombrívoles” (1904) i “Caires Vius” (1907); i una novel·la, “Solitud” (1905).

En aquests anys es quan es perfilen ja les característiques de l’obra de l’autora, que amb poques variacions es mantindran constants en tota la seva producció, tant a nivell de gèneres, com temàtic i formal.
Caterina tingué preferència per la narrativa, amb la qual tractà històries tràgiques del món rural que enfoca des d’una òptica pessimista, fatalista i sensibilitzada en l’estètica del negre o del clarobscur. Aquesta visió se centra en la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la seva pròpia realització. Mostra, a més, interès pel món interior de les dones.

Amb l’aparició del noucentisme al 1907 l’autora se silencia fins al 1918 quan ja tornà a publicar noves obres.