divendres, 29 de maig del 2009
Vincles d'Internet amb pàgines sobre Maria-Mercè Marçal
http://www.fmmm.cat/entrada2.html
http://www.uoc.edu/lletra/noms/mmmarcal/
http://www.escritoras.com/escritoras/escritora.php?i=182
http://www.escriptors.com/autors/marcalmm/index.php
http://www.lletra.com/noms/mmmarcal/index.html
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/marcal/
http://cultura.gencat.net/ILC/qeq/FitxaAutors.asp?nom1=mar%E7al&cerca2=Cercar&quinform=form1&NRegistre=2&idregistre=2083
http://www.uoc.edu/lletra/noms/mmmarcal/pdf/marcal.pdf
http://www.geocities.com/nopotsermentida1/
http://www.barcelonareview.com/46/c_mmm.htm
http://perso.wanadoo.es/lipmic/Pluricat/ita/marcal.htm
http://www.escritoras.com/escritoras/escritora.php?i=182
http://traces.cbuc.es/cgi-bin/vtls.web.gateway?authority=0050-16680&conf=080000
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0040040&SFR=1
Foguera Joana V
Foguera Joana V
Maria-Mercè Marçal neix al novembre de l’any 1952 a Ivars d’Urgell. Procedent de família pagesa, marxarà a Lleida a estudiar el batxillerat i, cap al 1969, fixarà la seva residència a Barcelona on estudiarà a la Universitat i es llicenciarà en Filologia Clàssica.
Exercirà de professora de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Al 1972 contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i amb qui tindrà la seva primera i única filla, Heura.
Es dóna a conèixer com a escriptora l’any 1977 amb “Cau de Llunes” i a partir d’aquesta publicació continuarà escrivint poemes, fent traduccions al català d’obres d’autors de diferents nacionalitats i alguna novel•la.
“Bruixa de dol”(1977-1979) és la obra poètica que la portarà a la fama.
Es comprometrà molt amb la societat de la seva època i és que participarà en política i serà una defensora del feminisme, tot fent múltiples col•laboracions i projectes en revistes relacionades.
A la dècada dels vuitanta iniciarà una relació amb Fina Birulés, professora de Filosofia, amb qui compartirà la resta de la seva vida.
Un càncer li treu la vida l’any 1998.
Aquest poema consta d’una sola estrofa, de 9 versos, els quals no segueixen cap esquema mètric ni tampoc cap esquema de rima, per això, podem dir que es tracten de versos lliures. Trobem, quant a mètrica, versos de 4,6,8,9,10,11 i 13 síl•labes.
El tema del poema és la descripció, en veu pròpia de l’autora, de l’assoliment del plaer físic.
Ja des de l’inici sabem que es tracta d’un desig o intenció que té l’autora el qual li agradaria complir “Avui”, primera paraula del primer vers.
A mesura que van avançant els versos, ens va descrivint pas a pas aquesta recerca del plaer. Tot començaria amb els dos amants tancats en una “gàbia”, podem imaginar que es tracta d’una habitació. I, tot seguit, començaria la “festa dels dits”, on els dos amants recorrerien el cos de l’altre tot coneixent cadascú del seus racons. Després, vindrien els murmuris a cau d’orella, vindria “la dansa de l’heura a cau d’orella”, els seus peus es fregarien en senyal de tendresa i el pèl dels seus cossos entraria en contacte.
Malgrat que el deliri fa oblidar els camins, és a dir, ens fa perdre el cap, ella seguiria aquests camins sense oblidar-se’n, ho faria molt lentament com ho fa “el bou que llaura aquest paisatge de lluna gitana”. L’home és aquest “bou” que “llaura” el cos de la dona, “paisatge de lluna gitana”, recorre el seu cos per tal de fer-la arribar al plaer que ella tan desitja.
És un poema que es desenvolupa en un context eròtic, dos amants tots sols tancats on ningú els vegi mantenint relacions, sense amor, però amb passió.
Pel que fa a recursos literaris, trobem al poema abundants metàfores: “tancaria el llangardaix en una gàbia” (v.2), la pròpia autora és el llangardaix que desitja tancar-se amb la parella per gaudir; “la dansa de l’heura” (v.3) és la melodia de les paraules que són murmurejades; “l’or negre de la cella i de l’aixella” (v.5) fa referència al pèl del cos, a més, trobem també una paronomàsia “cella” i “aixella” . Per finalitzar amb les metàfores, trobem “el bou que llaura el paisatge de lluna gitana”(v.8-9), és a dir, l’home, “bou”, que recorre el cos de la dona, “paisatge de lluna gitana”.
Trobem també una paradoxa al vers 6, ja que ens deixa parats el que diu “Seguiria els camins que el deliri oblida”. Ella, per una banda, ens diu que el deliri fa oblidar els camins, però d’una altra banda ens està dient que ella seguiria aquest camins.
El paral•lelisme també està present a la composició i és que els versos 3 i 4 tenen una estructura sintàctica molt similar.
Per últim, tenim dels versos 6 al 9 una comparació, ja que ens està fent un símil entre els camins que el deliri oblida i que ella seguiria molt a poc a poc amb el bou que llaura el paisatge de lluna gitana.
El lèxic que s’empra a la composició està carregat de connotacions eròtiques i, com és freqüent a la poesia de Maria-Mercè Marçal, trobem paraules plenes de simbolisme, com és el cas de “bou”, que s’identifica amb l’home i aquest “paisatge de lluna gitana”, que es tracta del cos de la dona.
En conclusió, podem parlar d’aquest V poema de “Foguera Joana” com una meravellosa composició que deixa entreveure la passió i el desig sexual entre dos amants. És una mostra més de l’excel•lent poesia que l’autora d’Ivars d’Urgell ens ha deixat.
Tombant XII
Tombant XII
El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la XII de “Tombant” , el tercer dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel•la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.
És una poesia composta per dues estrofes, la primera amb cinc versos i l’altre amb un sol vers. Son versos lliures, sense rima.
El títol Tombant, és refereix a girar, això vol dir que la seva vida pren un tomb, ella esta identificada en aquesta poesia com a la tristesa, ha d’amagar sota una màscara tots els sentiments que sent.
Aquest apartat del llibre l’autora ens parla sobre la definició de la seva orientació sexual, i clarament en ho deixa reflectit a la introducció dient: “una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta”, ens vol donar a entendre que les dones no necessiten els homes per a res, que som suficients sàvies i independents.
El tema principal és la tristesa que l’autora vol deixar de costat.
En general aquesta poesia esta escrita en futur ”Pujaré, Baixaré i haurà”, això vol dir que és un propòsit que té Marçal per a complir.
Aquesta la podem dividir en dues parts, els cinc primers versos per una banda i l’últim per una altra.
Des d’un principi l’autora ja anomena la tristesa “pujaré la tristesa dalt les golfes”, però aquest cop la vol apartar de la seva vida ja que ho està passant malament acumulant tots els records. Pujarà a les golfes, allà on es guarden tots les coses que ja no s’utilitzen per a deixar els seus records, “tartalana vella”, que l’únic que fan es ferir-la. Més tard, baixarà plena d’alegria perquè ja s’haurà oblidat del passat. Però diu que només oblidarà aquells moments si quan baixi d’allà no pensa en allò, ja que l’alegria només s’assoleix amb l’abandonament del seny “vestit d’alegria / que hauran teixit aranyes sense seny”.
Finalment com a conclusió ens diu que encara que baixi plena d’alegria quedarà algun record inoblidable per a ella “Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques”. No es desfarà de tot sinó que deixarà petites engrunes dels amors que ja ha viscut i els que estan per arribar.
La figura retòrica més rellevant en aquest poema és l’encavalcament, que fa que les oracions quedin fragmentades en dos o més versos.
Un altre cop Marçal torna a parlar de la tristesa relacionada amb l’amor, a aquesta poesia sembla que està molt afectada encara que se n’adona que ha de parar de sentir això ja que només li fa mal. Sabem que està relacionat amb l’àmbit amorós ja que a la conclusió apareix la mateixa paraula amor. És una de les més belles composicions de l’obra poètica que ens fa pensar en què les emocions que nosaltres experimentem depenen de les nostres pròpies decisions.
Tombant II
El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la II de “Tombant” , el tercer dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel•la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.
El títol Tombant, fa referència a girar, això vol dir que la seva vida pren un tomb, ella està identificada en aquesta poesia com la tristesa, ha d’amagar sota una màscara tots els sentiments que sent.
En aquest apartat del llibre l’autora ens parla sobre la definició de la seva orientació sexual, i clarament en ho deixa reflectit a la introducció dient: “una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta”, ens vol donar a entendre que les dones no necessiten els homes per a res, que som suficients sàvies i independents.
El poema consta de dues estrofes, una primera de sis versos i la segona de dos, tan sols, és una tornada. En aquestes dues estrofes predominen els versos heptasíl•labs, malgrat que també podem trobar versos de pentasíl•labs i hexasíl•labs.
El tema principal és la tristesa i la gran depressió en què es troba l’autora per no poder mostrar allò que sent.
La poesia ens suggereix, des de bon començament, dolor. Al primer vers, ja ho veiem amb un apòstrof a la tristesa ”Bon dia, tristesa”.
Durant la primera estrofa explica que es disfressada per viure la seva vida ”Pinta’t al front/els núvols i la lluna” ja que no pot mostrar-se com és ella mateixa, i això li provoca una depressió intensa. Aquesta disfressa està relacionada amb el sexe femení, ja que la lluna és l’astre que simbolitza la feminitat. Però no oblida que vida tan sols hi ha una i que aquesta s’ha de gaudir al màxim “anem al ball que ja s’atansa l’hora!”.
A l’última estrofa anomena la festa de Carnestoltes que representa ser ella, està molt trista “Carnestoltes duu llàgrimes” a causa de tenir una vida falsa. El Carnestoltes sempre és una festa alegre, però aquí, és tot el contrari, de fet, el personatge plora.
Les figures literàries més rellevants són la metàfora, com és el cas de la “tristesa”, que s’identifica amb ella mateixa, els “núvols”, que fan referència a la tristesa, la “lluna” i el “ball” que representa la vida. L’apòstrof al primer vers que fa a la tristesa per tal que aquesta l’escolti el que vol transmetre i, la personificació, al segon vers li diu a la tristesa que es vesteixi de setí. Els encavalcaments també estan presents en la composició.
Finalment , veiem que per a ella , no poder mostrar els seus sentiments a causa de que hi ha algú o alguna cosa que li ho impedeix li provoca molt de dolor ja que no és el primer cop que ens parla d’això, fins i tot en la Divisa parla de la seva llibertat, que la pot veure però és incapaç d’accedir-hi a ella.
Foc de pales II
La nit em clava
el seu ullal
l’escorpit
balla que balla.
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
Foc de pales II
El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la II de “Foc de Pales” , el segon dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel·la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.
Aquesta és una cançó composta per quatre estrofes de tres versos cadascuna, els versos són tetrasíl·labs amb rima assonant i d’art menor.
El tema principal és el desig eròtic tant intens respecte un home o una dona.
Durant la primera estrofa la autora mostra el jo poètic. Anomena a la nit, ”La nit em clava”, que ens situa en un moment del dia idoni per trobar plaer i sensualitat, però a la vegada por. Ella sent se sent ferida per la nit, que és possible que simbolitzi a l’home, “em clava el seu ullal /i el coll em sagna”.
A la següent estrofa ens cita un moment oníric, un “escorpit”, que representa ser ella, està alterat a causa de l’esdeveniment que pot succeir a continuació, per això no para de ballar, ”l’escorpit/balla que balla”.
A la tercera estrofa és citada la pluja d’una manera molt pausada a causa de les comes intercalades per donar més intensitat a la paraula, ”la pluja, lenta”, que representa aquella persona que s’està apropant cada cop més a la seva cambra.
I finalment, a l’última estrofa ella ens mostra el desig eròtic intens que sent i que sap que alhora pot comportar greus problemes ja que per aquella escala, moment que viu, no té barana.
Les figures retòriques més rellevants són les metàfores, com és el cas de la nit i la pluja, que poden estar representant l’home, i l’escorpít que és ella mateixa, en relació al seu horòscop és Escorpí. Els encavalcaments també són presents a la composició i és que la gran part de les oracions es troben dividides en dos o més versos.
Quant al lèxic, veiem en aquesta composició abundants paraules relacionades amb l’obscuritat (la nit, la pluja, l’escala fosca...) que ens fan pensar en perill, en inseguretat.
En conclusió, trobem en aquests versos una poesia carregada de desig, encara que no ens queda gaire clar si aquest és envers un home o una dona. Tanmateix, suposem que es tracta d’un home. És un poema breu, però tot i això, cadascun dels versos està carregat d’un gran significat.
Relació dels "Comentaris d'obra" amb les poesies d'obra
"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l’afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom», proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...] És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l’empeny, d’una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d’una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d’esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l’antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva.
És molt important que les autores femenines assoleixin la mateixa rellevància amb què compten els homes, per aquesta raó, Maria-Mercè fa traduccions d’autores estrangeres.
La seva poesia té dos fils temàtics que sempre seguirà: uns són temes exclusivament femenins, com és el cas de la maternitat o el part; i els altres, estan relacionats amb l’expressió de la vivència femenina, són temes universals, com l’amor o la solitud.
“Bruixa de dol” segueix aquesta temàtica ja que en aquesta segona obra poètica de l’autora d’Ivers d’Urgell, ella mateixa afirma la seva pròpia identitat com a dona, com ho fa a la divisa "Jo tinc un nom..."
Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil.la". Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empúries, 1998Comenta el simbolisme que inunda les composicions de l’autora, “...les obres de la primera etapa venen presidides per un esquema triangular de tensió entre el jo poètic,la lluna i l’ombra: un triangle que sempre remet, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud...”
És a dir, trobem la “lluna” que es converteix en el símbol de la feminitat i passa per les fases d’un cicle menstrual i se’ns present, en la seva plenitud, som un símbol lluminós i rodó de maternitat. L’astre però mai ha tingut llum pròpia sinó que sempre rebia la llum del sol, l’astre masculí que simbolitza l’home, com passa amb la dona que mai “ha pogut donar llum per si mateixa” sinó que estava “il·luminada” pels homes.
Altre símbol és l’”ombra” que es converteix en l’espai del llast, en els neguits i els desassossecs, en la zona no explorada.
“Bruixa de dol”, segueix amb la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític i la condició de dona procedents de “Cau de llunes”, és a dir, continua movent-se entre “les tensions oposades de festa i lluita, de goig i d’ombra”.
L’obra poètica es divideix en diferents apartats: a Foc de Pales i Foguera Joana es recullen experiències amoroses on l’erotisme és el protagonista, el qual proporciona alegria. Tombant, a diferència, les composicions estan plenes d’ombres i de solitud.
A Bruixa de dol, la figura de la bruixa guanya una gran importància, com també ho fan les imatges d’aigua i la consciència d’obrir-se a nous camins. La bruixa representa la dona forta, amb poder que lluita per aconseguir el poder que li manca a la societat.
Broch, Àlex. "Maria-Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal, Maria-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.
"Maria-Mercè Marçal no va buscar la diferència ni l'excepcionalitat. Únicament va voler ser, va voler construir la seva identitat a partir de la llibertat d'escollir i de viure la plenitud que sentia. És aquesta llibertat sense traves el que la personalitza i fa de la seva obra el que és. Però un cop escrita, amb l'autenticitat i la sinceritat de qui en escriure aboca tota la intensitat interior, l'obra queda subjecta al coneixement i la descoberta, i aleshores és quan la seva força i transcendència, més enllà d'una veu personal i pròpia, esdevé una veu que es converteix en mirall o referència poètica per a tots els lectors."
"En l'aspecte formal, la seva poesia abraça tant la tradició popular com la culta. La primera, molt present en els primers llibres -Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979) i Sal oberta (1982)- [...] també la tradició culta -el sonet i el preciosisme de la sextina- és present en bona part de la seva poesia amorosa, tant a Sal oberta (1982) com a Terra de mai (1982) i La germana, l'estrangera (1985).
"I quan s'analitzi amb profunditat la seva obra -com ja comença a ser-ho- es farà encara molt més evident aquesta cerca d'identitat personal que significa la seva obra poètica. Una identitat que passa per diferents eixos, tres dels quals -l'experiència de la gestació, de la maternitat i de l'amor lèsbic- tenen, en poesia, una representativitat especial. En aquests espais d'experiència personal i interior Maria-Mercè Marçal no renova cap tradició sinó que més aviat crea -raó de la seva importància- uns referents fins a ella molt poc transitat en la nostra literatura i, val a dir, en altres literatures."
Segons Àlex Broch, Maria-Mercè Marçal a través de la seva obra literària va voler construir la seva identitat pròpia a partir de dues coses: la llibertat d’escollir, és a dir, que ningú l’hagués de dir el que havia de fer o no en cada moment, i viure la plenitud que sentia, per tant, fer allò que volgués, quan en aquella època no podia mostrar-ho o algú l’impedia.
Quant a la estructura formal destaca la tradició popular i la culta. Per una banda, la primera, molt present en les obres de Cau de llunes(1977), Bruixa de dol(1979) i Sal oberta(1982) i per l’altre banda la tradició culta, utilitza el sonet i el preciosisme de la sextina, present sobretot en la poesia amorosa, per tant, a Sal oberta(1982), Terra de mai(1982) i La germana, l’estrangera(1985).
Per últim aquesta explica que durant totes les obres l’autora passa per diferents eixos: l’experiència de gestació, de la maternitat i de l’amor lèsbic.
