PERSONATGES

7. Dibuixeu els personatges de l'obra tal com us els imagineu, escanegeu els dibuixos i pengeu-los al vostre blog. Podeu acompanyar cada personatge amb una frase representativa que hagi dit a l'obra.

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing

Activitat 3

5. En acabar l'obra, Caïm es converteix en l'iniciador d'un món nou. Expliqueu els criteris i els elements en què es basarà aquest món que Caïm vol crear amb Nara.

En Caïm i la Nara hauran de tenir descendència que anirà omplint el nou món - "Tindrem fills. I saps com els educarem? Doncs precisament a l'inrevés de com ens han educat els nostres pares. [...] Cal superar els nous mètodes. Pensa que els homes que vindran darrere nostre ho hauran d'organitzar tot."-, un nou món en què tot el que s’obtingui sigui fruit del treball i de la voluntat pròpia, un món allunyat de les meravelles - "Cal treballar les terres planes. La terra és de qui la treballa, no ho sabies? ".
S’haurà de cultivar la terra i de cuidar al bestiar, es plantaran les llavors perquè germinin, construiran una cabana on poder refugiar-se de la pluja, a més, per ajudar-los en les feines, en Caïm construirà amb la seva manya eines.
Serà un món en què s’haurà de deixar de banda el conformisme i en el qual es tindran objectius a assolir.

6. Creieu que els personatges femenins responen a tòpics sexistes? Posa'n exemples.

Sense lloc a dubtes a l’obra de Joan Oliver els personatges femenins responen a tòpics sexistes, només cal fixar-se en els diàlegs i fets de la Nara, per observar que se’ns presenta a aquesta com a una noia capritxosa que utilitza els homes segons el que li convé en cada moment - " (Nara a Abel) On em faràs la casa? Vull una cabana espaiosa, amb tres cambres. Que a l'hivern sigui tèbia, i a l'estiu ben fresca..." " (Al Caïm) Escolta ara se m'acut una idea. Jo sóc una i vosaltres sou dos...¿ I si féssiu torns tu i l'Abel? -.
L’altra dona, l’Eva, se la presenta com la culpable de l’expulsió del paradís per haver caigut a la temptació. A més, per haver-se cansat de la rutina de tenir-ho tot fet i de lleure, i haver volgut experimentar coses noves amb diferents aspiracions. Ella és la mare i, per tant, s’estima molt els seus fills i es preocupa i vol el millor per ells - "El teu naixement va ser per a mi una benedicció i una sorpresa meravellosa. La joia que vaig sentir en veure aquell tros de carn meva que plorava i pernejava, em va fer oblidar el dolor i el càstig que havi merescut" .

Mite de Prometeu, comparació amb Caïm

Prometeu era un fill de Jàpet i Clímene. Era germà de Atles, Epitemeu i Meneci, als quals superava en astúcia i enganys.
No tenia cap por als déus, de fet va ridiculitzar a Zeus i a la seva poca perspicàcia.

Prometeu va ser el creador de l’home. Quan ell i Epitemeu començaren a fer criatures per a poblar la terra per ordre de Zeus, Epitemeu va preferir la quantitat i va fer moltíssimes criatures, dotades amb dons que s’havien assignat per tal finalitat (pell, urpes, ales, aletes...).
Mentrestant, Prometeu, treballava cuidadosament en una criatura semblant als déus: un humà.
Va trigar molt en acabar la feina d’aquesta forma, quan aconseguí finalitzar, Epimeteu ja havia utilitzat tots els dons atorgats per Zeus.

Prometeu va sentir pena de veure a la seva creació tremolar en les llargues i fredes nits d’hivern, i decidí robar el foc dels déus, havent intentat prèviament que Zeus donés un cop de mà als humans.
Va trepar el mont de l’Olimp i s’endugué el foc del carro d’Helios en una tija de fonoll, que crema lentament i resulta molt apropiat per aquest fi.
Així, gràcies a Prometeu, la humanitat va poder escalfar-se i va tenir medis amb què guanyar-se la vida.

Per a aplacar a Zeus, Prometeu va dir als humans que cremessin les ofrenes als déus.
Va cremar un gran toro, i quan els déus van olorar les ofrenes, Prometeu va tramar un engany: amagà la carn sota una capa d’ossos i tendons, cobrint la resta d’ossos amb apetitosa grassa. Zeus, a qui va deixar escollir el primer, va triar el plat d’ossos i Prometeu es va quedar amb la carn que menjarien ell i els mortals.
Com a càstig per la estafa, Zeus es va endur el foc de la terra i va intentar venjar-se, sense èxit, de Prometeu amb la creació de Pandora. Ella duia una caixa on estaven guardades totes les desgràcies amb què Zeus volia castigar a la humanitat.
Prometeu va sospitar i no va voler saber res de Pandora, així aquesta ve ser enviada a Epimeteu i ambdós es van casar.

Zeus, al veure com Prometeu s’havia lliurat de Pandora, el va fer capturar i el va encadenar al mont Cáucaso. Allà, cada nit, un àguila li menjava el fetge que, per ser immortal, li creixia a l’endemà.
El càstig hauria d’haver durat 30.000 anys, però Heracles, als 30 anys, el va alliberar matant amb una fletxa a l’àguila.
Zeus no es va enfadar, sinó que va donar glòria al seu fill Heracles per haver-lo rescatat.

Prometeu va tornar a l’Olimp, tot i que va haver de portar una roca a la que fou encadenat.


Prometeu i Caïm s’assemblen en diversos aspectes. El dos són homes astuts, intel·ligents i desconfien de tot allò que desconeixen; ells, també, no fan cas de les prohibicions divines i actuen en contra d’aquesta sense importar quines poden ser les conseqüències.
Prometeu fou el creador de la humanitat, mentre que Caïm, no fou el creador, però si que va ser el poblador de la Terra, donat que ell i Nara van haver de tenir descendència i així, el món es va anar poblant; per tant, el mite de Prometeu i el gènesi, són dues visions, de diferents èpoques de com s’originà la vida a la Terra.
Prometeu, a diferència del seu germà Epitemeu, és perfeccionista i té una gran habilitat per a la creació de criatures; Caïm també és molt manyós i demostra habilitats per a fer noves eines.

Activitat 3

1. Y Allò que tal vegada s'esdevingué respon al gènere teatral de comèdia. Però, ¿què és una comèdia? Busca "comèdia" a es.wikipedia.org i resumeix-ne el contingut. ¿Trobes que podem aplicar la definició de comèdia a Allò que tal vegada s'esdevingué? Justifica la resposta.

La comèdia és un dels gèneres clàssics del teatre caracteritzat per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d’humor o d’ironia.
Sovint els personatges es veuen enfrontats a les dificultats de la vida quotidiana, moguts pels seus propis defectes cap a desenllaços feliços on es fa referència a la debilitat humana.
En aquesta, com en d’altres gèneres dramàtics, l’acció la determina el personatge protagonista, la poca virtut del qual genera el conflicte.
Sol ser un personatge normal i corrent que representa un arquetip, a més, en les comèdies, la seva moral és molt important.
El desenllaç és feliç per a alguna de les forces que s’oposa al protagonista o per a totes, menys per a ell que encarna el defecte que ha de ser castigat.

Podem afirmar que Allò que tal vegada s’esdevingué és una comèdia donat que fa una paròdia del tema bíblic d’Adam i Eva, en què trobem a Caïm, fill d’ambdós, com a protagonista de l’obra. Aquest mata al seu germà Abel, un dels seus antagonistes, i acaba quedant-se amb la noia; a més, Jahvè no el castiga.
El que trobem en aquesta obra és una adaptació a la visió del món de la burgesia; per tant, presenta una ambientació i uns personatges d’origen burgés, cultes i civilitzats.

2. Descriu els trets físics i de caràcter dels personatges: Adam i Eva, Caïm i Abel, el Querub, Nara i Jahvè.

- Adam : És el pare, té vint-i-dos anys. Porta posada un mena de túnica sense mànigues i llarga fins al genoll. Té barba descurada.
És un home gandul, avar, conformista, enyoradís del temps del paradís que va perdre per culpa de la seva dona, a la qual critica i insulta constantment.
Menysprea, en certa manera, al seu fill Caïm ja que creu que li posarà en evidència davant de Jahvé.

- Eva : És la mare, té vint-i-dos anys. Té un aspecte molt maltractat, el seu cos ha quedat desfigurat després dels tres parts.
És tendra, comprensiva, treballadora, s’estima i dona molt d’amor als seus fills, i té sensacions tan humanes com són el dolor i el plaer. També enyora el temps del paradís.

- Nara : És la filla, l’única noia i la més mimada. És molt bonica, de fet els seus dos germans se l’estimen. És una dona despreocupada, senzilla i capritxosa, que utilitza com vol als dos homes que es disputen el seu amor.

- Abel : És un dels fills barons, ros i barbamec. És un ésser feble, que sempre es queixa de tot, és molt infantil i gelós. La seva veu és aguda i es presenta com un bon minyó incapaç de fer mal a ningú.

- Caïm : És l’altra fill baró, és bru i té pel moixí per tota la cara.
És molt intel·ligent, inventa noves paraules, i manyós, fabrica les seves pròpies eines; la seva capacitat de raonament és elevadíssima. És molt treballador, és un inconformista i li planta cara al seu pare en tot moment sense cap tipus de respecte.
Desconfia de les meravelles i creu que lluitant tot ho pot aconseguir.
Té objectius a la seva vida, entre els quals es troba aconseguir l’amor de la Nara, per la qual desobeeix les normes i entra al paradís.

- Querub : És un dels àngels guardians del jardí de l’Edèn. Vesteix una túnica blava sense mànigues que lo arriba fins als genolls, els seus cabells són rossos platinats. Porta una àmplia diadema daurada i ales blanques a l’esquena.
És comprensiu, té una gran capacitat de raonament, fa moltes vegades la vista grossa i no comenta res a Jahvè dels fets de Caïm.

- Jahvé : Dèu. És mostrat com a un ésser totpoderós i omnipresent. És qui castiga i qui decideix com són les coses.
A l’obra només apareix al final, i es representat per una veu.



3. Comenta, posant com sempre exemples, quines actituds davant la vida representen els personatges d'Adam, Caïm i Abel.

Adam accepta resignadament la vida que li ha tocat viure. Es penedeix d’haver perdut el paradís i sempre s’està queixant de tot i tirant-li la culpa als altres. És un personatge autoritari.
Veiem clars exemples de la seva actitud en els moments en què parla amb en Querub sobre el temps d’abans al paradís, o quan té discussions amb en Caïm.

L’Abel sempre està mogut pels seus interessos. Vol quedar-se amb la seva germana i fer-li la punyeta al Caïm. Fa el treball més fàcil, pastura els animals.
Coneixem com és l’Abel en les escenes en què parla amb la Nara o quan es queixa del seu germà al seu pare.

El Caïm no vol saber res de meravelles, ell té els seus propis objectius a la vida que haurà d’aconseguir lluitant. És un inconformista, desconfia de tot allò del que dubta.
En Caïm, al llarg de tota l’obra, protagonitza moments en què queda reflectida la seva actitud, per exemple, en les conversacions que manté amb en Querub, en les quals sempre mostra una alt nivell de raonament.

4. Elaboreu un resum de l'obra tot dividint-la en tres parts: plantejament, nus i desenllaç.

Plantejament: Els personatges són membres d’una família, els pares han estat recentment expulsats de l’Edèn per haver comès un pecat i Déu els ha castigat havent de guanyar-se la vida amb el treball que realitzin amb les seves mans.
Caïm, un dels fills, ha volgut entrar al jardí de l¡Edèn, saltant-se la prohibició divina, i un del àngels, en Querub, va a fer-los una visita i advertir al pare i al fill.

El pare es passa el dia gandulejant, mentre els altres treballen, i, a més, es penedeix contínuament per haver perdut la meravellosa vida que portava a l’Edèn. Està tip del seu fill Caïm que no para de ficar-se en embolics, creu que es un càstig enviat per Déu.

La Nara és l’única noia de la família i un dels seus germans haurà de casar-se amb ella per a poder continuar poblant el món.
Ella és molt capritxosa, i aprofitant-se de la seva situació privilegiada juga amb els seus dos germans ja que els fa portar-li els millors regals a ella.

Nus: Al Caïm li demana que li porti una fruita de l’arbre prohibit, i aquest, sense cap tipus de temença al càstig, torna de nou a entrar al jardí.
Aquesta vegada sí que ha agafat una fruita però no arriba a menjar-la donat que els àngel guardians li prenen.
D’altra banda, l’Adam ha accedit a casar la Nara amb l’Abel sense que en Caïm ho sàpiga, i quant s’assabenta s’omple de ràbia, tal és aquesta que acaba assassinant al seu germà.

Desenllaç: Jahvè no castiga al Caïm, sinó que castigarà set vegades a aquell que el mati. El noi és l’heroi de l’0bra i déu aprova els seus fets.
Finalment, el Caïm i la Nara emprenen una nova vida junts mentre que l’Eva i l’Adam es queden, una altra vegada, sols a la cova.

El Grup de Sabadell

ACTIVITATS - 2

Cerca a la Viquièdia "Grup de Sabadell" i respon les qüestions següents:

1. Quan i on es va fundar?

Es fundà l’any 1917 a l’entorn de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

2. Amb quins objectius?

Renovar la vida cultural de Sabadell i de Catalunya.

3. Qui formava aquesta colla?

En formaven part artistes i escriptors com Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols, Ricard Marlet, Lluís Parcerisa, Antoni Vila Arrufat, Josep M. Trabal i Benessat, Miquel Carreras i Joan Garriga, entre altres

4. Quines accions van dur a terme?

El grup va publicar un full dominical de caire satíric anomenat La Fulla Salau i va organitzar nombroses lectures i tertúlies que van comptar amb la presència d'alguns dels intel·lectuals més destacats del moment com Josep Carner o Carles Riba.
Al 1925 publicaren una obra col·lectiva, L’any que ve.

5. Explica breument qui eren Francesc Trabal i Armand Obiols (adjunta-hi alguna foto dels personatges).

Francesc Trabal i Benessat va ser un novel·lista, contista i periodista català nascut a Sabadell l’any 1898.
Va participar d’una manera molt activa en la vida cultural de la seva ciutat. Hi va fundar l'editorial La Mirada i junt amb Joan Oliver (Pere Quart) i Armand Obiols el Grup de Sabadell.
Durant la guerra civil esdevingué membre de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i secretari de la Institució de les Lletres Catalanes.
A l'any 1939 hagué d'anar a l'exili a França, des de on es traslladà a Xile quan esclatà la Segona Guerra Mundial. Va morir a Santiago de Xile a l'any 1957.

Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, va ser un escriptor, periodista i crític literari català. Va néixer a Sabadell el 1904.
Autodidacta i d'obra escassa i poc coneguda, fou un dels principals integrants, conjuntament amb Joan Oliver (Pere Quart) i Francesc Trabal, de l'anomenat Grup de Sabadell. Col·laborà en el buc insígnia del grup, l'editorial La Mirada. Mostrà en tot moment un marcat rebuig per la burgesia de la seva ciutat. Fou durant el 1938 redactor en cap de la Revista de Catalunya.
El 1939, l'any que s'exilia a França un cop acabada la guerra civil espanyola, comença una intensa i complicada relació amb Mercè Rodoreda, que durarà fins a la mort d'Obiols. Els seus consells literaris i el seu profund coneixement de la literatura catalana seran enormement valuosos per la creació narrativa de Rodoreda.
El 1951 entra a treballar a la UNESCO, de traductor a Ginebra. Uns anys més tard s'instal·la a Viena on exerceix d’assessor cultural també per a la mateixa institució. Durant la darrera etapa de la seva vida, Obiols viu distanciat de Rodoreda. Malgrat la separació física, mantenen una intensa relació epistolar. El 1971, a Viena, mor sobtadament a l'Hospital de la Universitat. Pòstumament, el 1973, el seu amic Pere Quart aplega en Poemes la seva escassa producció poètica i escriu per a l'ocasió una notícia biogràfica d'Obiols.
El seu fons (dietaris, obra pròpia i articles) es pot consultar a l'Arxiu Històric de Sabadell.

Joan Oliver, 1899-1986

ACTIVITATS - 1

1. Amb quin sobrenom es coneix Joan Oliver com a autor de poesia?

Al escriptor Joan Oliver se’l coneix amb el sobrenom de Pere Quart, que fou el pseudònim amb què ell signà. Aquest té una anècdota darrere seu, ja que Pere és el seu segon nom i Quart es relaciona amb que ell és el quart d’onze germans.

2. En quin any va néixer?

Va néixer el 29 de novembre de l’any 1899 a la ciutat de Sabadell.

3. Joan Oliver provenia d'una família pobra o acomodada?

Joan Oliver Provenia d’una família burgesa, per tant, acomodada. Els seus familiars eren industrials tèxtils.

4. On va començar a publicar?

Començà a publicar al diari de Sabadell, juntament amb el grup de Sabadell que estava constituït per joves de casa bona.

5. On va haver-se d'exiliar quan va acabar la guerra civil espanyola?

Va marxar primerament a França i tot seguit s’exilià a Santiago de Xile durant un cert temps. Joan Oliver no es va sentir realitzat allà per aquest motiu s’estimà més viure en una España franquista on hi havia una gran repressió.

6. Com solen ser els personatges de les seves obres teatrals?

Els personatges de les seves obres teatrals són personatges pertanyents a la burgesia que presenten problemes que els afectaven, com per exemple la incomunicació matrimonial dintre de la peça Ball Robat.

7. Oliver projecta la seva visió humorística i sarcàstica sobre... quina classe social?

Sobre la burgesia, la seva classe social, a la qual s’oposava.

8. Com es caracteritza el llenguatge literari de Joan Oliver?

El llenguatge utilitzat per Joan Oliver a les seves poesies és un llenguatge de cada dia, pensat, per a que les composicions poguessin arribar a tots els públics sense importar la classe social.
És una poesia que trenca amb les conviccions retòriques tradicionals, Joan crea una retòrica basada en el vers lliure.

Autors esmentats en el poema "ELS AMANTS"

• Josep Maria López i Picó (Barcelona 1886 -1959) fou poeta i editor. Es llicencià en lletres, i fou alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. Gran amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera, "La Revista" i "Les Publicacions de La Revista". Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1933). Els seus primers llibres tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària. Intermezzo galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteix més de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressona Ausiàs Marc, i sovint els simbolistes francesos. Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la cassolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, conceptual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l'ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abastà prop de noranta títols, s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta(1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935).
  
• Francesco Petrarca va néixer a Incisa, prop d’Arezzo. La seva infància va transcórrer a la Toscana, primer a Incisa i després a Pisa, on el seu pare s’havia establert per raons polítiques i econòmiques. Però ja al 1311 la família es va traslladar a Carpentras, prop d'Avinyó (Provença).
  Les inclinacions literàries de Francesco es manifestaren ja des de molt jove en l'estudi dels clàssics i en composicions poètiques ocasionals. Malgrat tot, després dels seus estudis gramaticals, fou enviat pel seu pare primer a Montpeller i posteriorment, amb el seu germà petit Gherardo, a Bolònia per estudiar Dret Civil.
  Mort el pare, poc després del seu retorn a Provença, Petrarca va trobar Laura, de la qual es va enamorar. Va ser un amor autèntic amb una dona real, com insisteix el poeta en les seves confessions autobiogràfiques.Fins avui, Laura és un personatge impossible d’identificar; ni tan sols es pot saber si va existir realment o si aquest era el seu nom. En tot cas, sembla que en va fer un retrat que malauradament s'ha perdut.
  Cap al 1330, esgotat el modest patrimoni que havia heretat, Petrarca s’inicia en la carrera eclesiàstica, prenent els ordes menors i obligant-se a observar el celibat i a fer missa. Per complimentar encàrrecs de la il·lustre i noble família del cardenal Giovanni Colonna, per a la qual treballà com a capellà, va realitzar en aquells anys nombrosos viatges per Europa: va anar a París, Gant, Lieja.
  Paral·lelament a la formació cultural clàssica i patrística, creixia el seu prestigi en la política: vers el 1335 va iniciar la seva correspondència amb el Papa, amb l’intent no sols d’apaivagar les creixents revoltes que tenien lloc a tota la península italiana, sinó també per obtenir el retorn de la seu pontifícia d’Avinyó a Roma.
  Fou en aquest període entre 1336 i 1350 que va visitar Roma per primer cop; posteriorment va tornar a la Vauclusa, on havia adquirit una casa. També va néixer el seu fill Giovanno, el qual va morir jove, així com una filla, la Francesca, fruit d'una misteriosa relació. Els anys següents va dedicar-se a la seva primera obra humanística important: Àfrica, poema èpic en llatí, en versos hexàmetres, basat en la segona guerra púnica, en el qual segueix molt de prop la narració de Titus Livi. El 8 d’abril de 1341 fou coronat a Roma com a magnus poeta et historicus i obtingué el Privilegium Lauree. Després va escriure les Epistolae metricae i el Bucolicam Carmen també en hexàmetres llatins. Més endavant, preocupat pel curs dels esdeveniments, va tornar a acollir-se a la protecció d'algunes poderoses famílies italianes com els Visconti de Milà.
  El juny de 1361, fugint de la pesta, abandonà Milà per anar a Pàdua i l'any següent a Venècia, on li cediren una casa a canvi de la promesa de donació a la ciutat, a la seva mort, de la seva biblioteca. La seva tranquil·la estada a Venècia va transcórrer entre amics i llibres fins que fou pertorbada per un atac a la seva obra i figura per part de filòsofs averroïstes. Amargat per la indiferència dels venecians, després d’alguns breus viatges, va acceptar la invitació de Francesco da Carrara i s'establí a Pàdua. Al cap de poc temps es traslladà amb els seus llibres a Arqua, un lloc tranquil on s'havia fet construir una modesta casa. A Arqua es va retrobar amb la seva filla Francesca. No va sortir ja d'Arqua més que un cop, per fugir de la guerra entre Pàdua i Venècia i una altra vegada per pronunciar una oració solemne que ratificava la pau entre ambdues ciutats.
  Morí a Arqua la nit del 19 de juliol de 1374. Fou enterrat, per disposició testamentària, a l'església parroquial del lloc.
  
  

• Carles Riba (Barcelona, 1893-1959). Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. Exerceix de catedràtic de grec i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les Lletres Catalanes, de l'època de la República. S'exilia el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. A l'exili francès, i també a Barcelona d'ençà del seu retorn el 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arriba a ser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions. De la seva tasca com a traductor cal esmentar l'Odissea d'Homer i, també, obres d'Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d'altres. Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom.
  La seva producció lírica compta, entre d'altres, amb el Primer llibre d'Estances (1919), el Segon llibre d'Estances (1930), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1943), Salvatge cor i Esbós de tres oratoris (1953).
  
  
• Gustavo Adolfo Bécquer va néixer a Sevilla. Els seus avantpassats directes, començant pel seu mateix pare, José Domínguez Bécquer, van ser pintors de costums andalusos, i tant Gustavo Adolfo com el seu germà Valeriano van estar molt dotats per al dibuix. Va. El pare va morir el 26 de gener de 1841, quan el poeta tenia cinc anys d'edat. L'any 1846, amb deu anys, Gustavo Adolfo va ingressar en el Col·legi de Nàutica de Sant Elm, a Sevilla, on va conèixer el seu gran amic i company d'afanys literaris Narciso Campillo. Però els germans Bécquer van quedar orfes també de mare l'any següent, i van ser adoptats llavors per la seva tia María Bastida. Valeriano i Gustavo van estar molt units, i de fet van emprendre molts treballs i viatges junts.
  En la seva biblioteca el poeta va començar a aficionar-se a la lectura. Va iniciar llavors estudis de pintura en els tallers dels pintors Antonio Cabral Bejarano i Joaquín Domínguez Bécquer, oncle de Gustavo, que li va pronosticar "tu no seràs mai un bon pintor, sinó un dolent literat", encara que el va estimular en els estudis i li va pagar classes de llatí. Després d'uns primers passos literaris (escriu en El trono y la nobleza de Madrid i en les revistes sevillanes La Aurora i El Porvenir) va traslladar-se a Madrid l'any 1854, amb el desig de triomfar en la literatura. Va patir una gran decepció i va sobreviure amb penes i treballs en la bohèmia d'aquells anys. Per a guanyar alguns diners va escriure, en col·laboració amb els seus amics, comèdies i sarsueles com La novia y el pantalón (1856), sota el pseudònim de Gustavo García, satiritzant l'ambient burgès i antiartístic que l'envoltava, o La venta encantada, basada en Don Quixot. Aquest any va viatjar amb el seu germà a Toledo buscant inspiració per al seu llibre Història dels temples d'Espanya. Va ser lloc d'amor i de pelegrinatge per a ell. En aquell temps li interessaven el Byron de les Hebrew Melodies o el Heine de l' Intermezzo, que havia conegut a través de la traducció que Eulogio Florentino Sanz havia publicat l'any 1857. Va ser precisament aquest any, quan se li va declarar la tuberculosi que l'hauria d'enviar a la tomba. També aquest mateix any va gaudir d'una modesta ocupació dins de la Direcció de Béns Nacionals, però va perdre el lloc de treball, segons certa llegenda, en sorprendre'l el seu cap dibuixant. El seu pessimisme anava creixent dia a dia i només les atencions de la seua patrona a Madrid, Valeriano i alguns amics el van ajudar per a superar la crisi. El mateix any va començar un ambiciós projecte inspirat per El geni del cristianisme de Chateaubriand: estudiar l'art cristià espanyol unint el pensament religiós, l'arquitectura i la història. Però només eixirà el primer tom de la seua Història dels temples d'Espanya, amb il·lustracions de Valeriano.
  Cap a 1858 va conèixer Josefina Espín, una bella senyoreta, i va començar a cortejar-la. No obstant, ben aviat es va fixar en la que seria la seua musa irrenunciable, la germana de Josefina i bella cantant d'òpera Julia Espín, en la tertúlia que es desenvolupava a casa del seu pare, el músic Joaquín Espín y Guillén. Gustavo es va enamorar (deia que l'amor era la seua única felicitat) i va començar a escriure les primeres Rimes, com Tu pupila es azul, però la relació no va arribar a consolidar-se perquè ella tenia més altes ambicions i li disgustava la vida bohèmia de l'escriptor, que encara no era famós. Julia va donar nom a una de les filles de Valeriano. L'any 1860 va publicar Cartas literarias a una mujer on explica l'essència de les seues Rimes, que al·ludeixen a allò inefable. A la casa del metge que el tractava d'una malaltia venèria, Francisco Esteban, va conèixer la que seria la seua esposa, Casta Esteban Navarro. Van contraure matrimoni al 1861. El gran amic de Bécquer, Rodríguez Correa, ja redactor del nou diari, va aconseguir un lloc de redactor per a Bécquer. En aquest periòdic el poeta farà de tot: crònica de salons, política, literatura... fins que desaparegué l'any 1865; gràcies a aquesta remuneració van poder viure els novençans. L'any 1862 va néixer el seu primer fill, Gregorio Gustavo Adolfo, a Noviercas, (Sòria), on la família de Casta posseïa béns i on Bécquer va tenir una caseta per al seu descans i recreació. Va començar a escriure forçosament per a guanyar més diners per a la petita família i fruit d'aquest intens treball van néixer algunes de les seves Llegendes. Però l'any 1863 va patir una greu recaiguda en la seva malaltia, de la qual va millorar i va poder anar a Sevilla amb la seva família. D'aquesta època és el retrat fet pel seu germà que es conserva en el Museu de Belles Arts de Sevilla. Treballava amb el seu germà Valeriano. González Bravo, amic i mecenes de Gustavo, el va nomenar censor de novel·les l'any 1864 i Gustavo tornà a Madrid, on va exercir aquest treball fins l'any 1865, amb vint-i-quatre mil reals de sou. En aquest darrer any va néixer el seu segon fill, Jorge. L'any 1866 va ocupar novament el càrrec de censor fins l'any 1868. Aquest va ser un any horrible per a Bécquer: Casta li era infidel, l'original del seu llibre de poemes va desaparèixer i els disturbis revolucionaris el van portar a Toledo durant un breu temps. Al desembre d'aquest any va nàixer a Noviercas el tercer fill de Bécquer, Emilio Eusebio. Aquest naixement va desencadenar una tragèdia conjugal: es deia que aquest últim fill era de l'amant de Casta. Hi havia, a més, constants discussions de Valeriano amb Casta. No obstant esposos s'escrivien. Després de passar una temporada a Toledo, va tornar a Madrid per a dirigir La Ilustración de Madrid, diari que acaba de fundar Eduardo Gasset amb la intenció que el fos dirigit Gustavo Adolfo i treballés en ell Valeriano de dibuixant. El 22 de desembre, però, va morir Gustavo. Un poc abans, al setembre, havia mort el seu germà Valeriano. Mentre que agonitzava, va demanar al seu amic, el poeta Ferrán que cremés les seues cartes («serien la meva deshonra») i que publicaren la seva obra («Si és possible, publiqueu els meus versos. Tinc el pressentiment que mort seré més i millor conegut que viu»); va demanar també que prengueren cura dels seus fills. Les últimes paraules van ser "Tot mortal". Els seus amics Ferrán i Correa es van posar immediatament, per a ajudar la família, a preparar l'edició de les seves Obres completes, que van eixir l'any 1871 en dos volums, augmentades en successives edicions. Les restes dels dos germans van ser traslladades l'any 1913 a Sevilla, on actualment reposen.

• Ausiàs March, poeta valencià, sent a més un dels millors poetes de la literatura valenciana / catalana de tots els temps, fill del cavaller i també poeta Pere March i Elionor Ripoll. De molt jove prengué part en les expedicions que Alfons el Magnànim realitzà pel Mediterrani.
  A partir dels vint-i-set anys ja no eixiria de la seua terra. Primer a Beniarjó, on administrava les seues propietats i més tard a València, on tingué una vida molt moguda i desordenada.
  Als quaranta anys es casà amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, i va enviduar dos anys després. El 1443 es tornà a casar, ara amb Joana Escorna, que també va morir jove. Ausiàs March va morir el 3 de març de 1459 a València. Li han estat atribuïts cinc fills bastards i cap de legítim .
  Ausiàs March és un home de lletres molt reconegut dintre de la literatura valenciana medieval. Sense fer cap objecció a la seua qualitat literària, aquest criteri està recolzat pels punts següents:
  -Pel fet que fou un poeta molt llegit, per la influència que deixà en poetes castellans com Garcilaso de la Vega, Diego Hurtado de Mendoza, etcètera. A més, tota la poesia en català del segle XVI és un intent d'imitació de la seua obra.
  -La quantitat de manuscrits que ens han arribat, així com les nombroses traduccions que s'han fet de les seues obres.
  -Perquè la seua obra es distancia de tota l'anterior, i esdevé una poesia molt personal i sincera.