Autors esmentats en el poema "ELS AMANTS"

• Josep Maria López i Picó (Barcelona 1886 -1959) fou poeta i editor. Es llicencià en lletres, i fou alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. Gran amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera, "La Revista" i "Les Publicacions de La Revista". Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1933). Els seus primers llibres tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària. Intermezzo galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteix més de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressona Ausiàs Marc, i sovint els simbolistes francesos. Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la cassolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, conceptual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l'ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abastà prop de noranta títols, s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta(1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935).
  
• Francesco Petrarca va néixer a Incisa, prop d’Arezzo. La seva infància va transcórrer a la Toscana, primer a Incisa i després a Pisa, on el seu pare s’havia establert per raons polítiques i econòmiques. Però ja al 1311 la família es va traslladar a Carpentras, prop d'Avinyó (Provença).
  Les inclinacions literàries de Francesco es manifestaren ja des de molt jove en l'estudi dels clàssics i en composicions poètiques ocasionals. Malgrat tot, després dels seus estudis gramaticals, fou enviat pel seu pare primer a Montpeller i posteriorment, amb el seu germà petit Gherardo, a Bolònia per estudiar Dret Civil.
  Mort el pare, poc després del seu retorn a Provença, Petrarca va trobar Laura, de la qual es va enamorar. Va ser un amor autèntic amb una dona real, com insisteix el poeta en les seves confessions autobiogràfiques.Fins avui, Laura és un personatge impossible d’identificar; ni tan sols es pot saber si va existir realment o si aquest era el seu nom. En tot cas, sembla que en va fer un retrat que malauradament s'ha perdut.
  Cap al 1330, esgotat el modest patrimoni que havia heretat, Petrarca s’inicia en la carrera eclesiàstica, prenent els ordes menors i obligant-se a observar el celibat i a fer missa. Per complimentar encàrrecs de la il·lustre i noble família del cardenal Giovanni Colonna, per a la qual treballà com a capellà, va realitzar en aquells anys nombrosos viatges per Europa: va anar a París, Gant, Lieja.
  Paral·lelament a la formació cultural clàssica i patrística, creixia el seu prestigi en la política: vers el 1335 va iniciar la seva correspondència amb el Papa, amb l’intent no sols d’apaivagar les creixents revoltes que tenien lloc a tota la península italiana, sinó també per obtenir el retorn de la seu pontifícia d’Avinyó a Roma.
  Fou en aquest període entre 1336 i 1350 que va visitar Roma per primer cop; posteriorment va tornar a la Vauclusa, on havia adquirit una casa. També va néixer el seu fill Giovanno, el qual va morir jove, així com una filla, la Francesca, fruit d'una misteriosa relació. Els anys següents va dedicar-se a la seva primera obra humanística important: Àfrica, poema èpic en llatí, en versos hexàmetres, basat en la segona guerra púnica, en el qual segueix molt de prop la narració de Titus Livi. El 8 d’abril de 1341 fou coronat a Roma com a magnus poeta et historicus i obtingué el Privilegium Lauree. Després va escriure les Epistolae metricae i el Bucolicam Carmen també en hexàmetres llatins. Més endavant, preocupat pel curs dels esdeveniments, va tornar a acollir-se a la protecció d'algunes poderoses famílies italianes com els Visconti de Milà.
  El juny de 1361, fugint de la pesta, abandonà Milà per anar a Pàdua i l'any següent a Venècia, on li cediren una casa a canvi de la promesa de donació a la ciutat, a la seva mort, de la seva biblioteca. La seva tranquil·la estada a Venècia va transcórrer entre amics i llibres fins que fou pertorbada per un atac a la seva obra i figura per part de filòsofs averroïstes. Amargat per la indiferència dels venecians, després d’alguns breus viatges, va acceptar la invitació de Francesco da Carrara i s'establí a Pàdua. Al cap de poc temps es traslladà amb els seus llibres a Arqua, un lloc tranquil on s'havia fet construir una modesta casa. A Arqua es va retrobar amb la seva filla Francesca. No va sortir ja d'Arqua més que un cop, per fugir de la guerra entre Pàdua i Venècia i una altra vegada per pronunciar una oració solemne que ratificava la pau entre ambdues ciutats.
  Morí a Arqua la nit del 19 de juliol de 1374. Fou enterrat, per disposició testamentària, a l'església parroquial del lloc.
  
  

• Carles Riba (Barcelona, 1893-1959). Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. Exerceix de catedràtic de grec i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les Lletres Catalanes, de l'època de la República. S'exilia el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. A l'exili francès, i també a Barcelona d'ençà del seu retorn el 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arriba a ser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions. De la seva tasca com a traductor cal esmentar l'Odissea d'Homer i, també, obres d'Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d'altres. Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom.
  La seva producció lírica compta, entre d'altres, amb el Primer llibre d'Estances (1919), el Segon llibre d'Estances (1930), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1943), Salvatge cor i Esbós de tres oratoris (1953).
  
  
• Gustavo Adolfo Bécquer va néixer a Sevilla. Els seus avantpassats directes, començant pel seu mateix pare, José Domínguez Bécquer, van ser pintors de costums andalusos, i tant Gustavo Adolfo com el seu germà Valeriano van estar molt dotats per al dibuix. Va. El pare va morir el 26 de gener de 1841, quan el poeta tenia cinc anys d'edat. L'any 1846, amb deu anys, Gustavo Adolfo va ingressar en el Col·legi de Nàutica de Sant Elm, a Sevilla, on va conèixer el seu gran amic i company d'afanys literaris Narciso Campillo. Però els germans Bécquer van quedar orfes també de mare l'any següent, i van ser adoptats llavors per la seva tia María Bastida. Valeriano i Gustavo van estar molt units, i de fet van emprendre molts treballs i viatges junts.
  En la seva biblioteca el poeta va començar a aficionar-se a la lectura. Va iniciar llavors estudis de pintura en els tallers dels pintors Antonio Cabral Bejarano i Joaquín Domínguez Bécquer, oncle de Gustavo, que li va pronosticar "tu no seràs mai un bon pintor, sinó un dolent literat", encara que el va estimular en els estudis i li va pagar classes de llatí. Després d'uns primers passos literaris (escriu en El trono y la nobleza de Madrid i en les revistes sevillanes La Aurora i El Porvenir) va traslladar-se a Madrid l'any 1854, amb el desig de triomfar en la literatura. Va patir una gran decepció i va sobreviure amb penes i treballs en la bohèmia d'aquells anys. Per a guanyar alguns diners va escriure, en col·laboració amb els seus amics, comèdies i sarsueles com La novia y el pantalón (1856), sota el pseudònim de Gustavo García, satiritzant l'ambient burgès i antiartístic que l'envoltava, o La venta encantada, basada en Don Quixot. Aquest any va viatjar amb el seu germà a Toledo buscant inspiració per al seu llibre Història dels temples d'Espanya. Va ser lloc d'amor i de pelegrinatge per a ell. En aquell temps li interessaven el Byron de les Hebrew Melodies o el Heine de l' Intermezzo, que havia conegut a través de la traducció que Eulogio Florentino Sanz havia publicat l'any 1857. Va ser precisament aquest any, quan se li va declarar la tuberculosi que l'hauria d'enviar a la tomba. També aquest mateix any va gaudir d'una modesta ocupació dins de la Direcció de Béns Nacionals, però va perdre el lloc de treball, segons certa llegenda, en sorprendre'l el seu cap dibuixant. El seu pessimisme anava creixent dia a dia i només les atencions de la seua patrona a Madrid, Valeriano i alguns amics el van ajudar per a superar la crisi. El mateix any va començar un ambiciós projecte inspirat per El geni del cristianisme de Chateaubriand: estudiar l'art cristià espanyol unint el pensament religiós, l'arquitectura i la història. Però només eixirà el primer tom de la seua Història dels temples d'Espanya, amb il·lustracions de Valeriano.
  Cap a 1858 va conèixer Josefina Espín, una bella senyoreta, i va començar a cortejar-la. No obstant, ben aviat es va fixar en la que seria la seua musa irrenunciable, la germana de Josefina i bella cantant d'òpera Julia Espín, en la tertúlia que es desenvolupava a casa del seu pare, el músic Joaquín Espín y Guillén. Gustavo es va enamorar (deia que l'amor era la seua única felicitat) i va començar a escriure les primeres Rimes, com Tu pupila es azul, però la relació no va arribar a consolidar-se perquè ella tenia més altes ambicions i li disgustava la vida bohèmia de l'escriptor, que encara no era famós. Julia va donar nom a una de les filles de Valeriano. L'any 1860 va publicar Cartas literarias a una mujer on explica l'essència de les seues Rimes, que al·ludeixen a allò inefable. A la casa del metge que el tractava d'una malaltia venèria, Francisco Esteban, va conèixer la que seria la seua esposa, Casta Esteban Navarro. Van contraure matrimoni al 1861. El gran amic de Bécquer, Rodríguez Correa, ja redactor del nou diari, va aconseguir un lloc de redactor per a Bécquer. En aquest periòdic el poeta farà de tot: crònica de salons, política, literatura... fins que desaparegué l'any 1865; gràcies a aquesta remuneració van poder viure els novençans. L'any 1862 va néixer el seu primer fill, Gregorio Gustavo Adolfo, a Noviercas, (Sòria), on la família de Casta posseïa béns i on Bécquer va tenir una caseta per al seu descans i recreació. Va començar a escriure forçosament per a guanyar més diners per a la petita família i fruit d'aquest intens treball van néixer algunes de les seves Llegendes. Però l'any 1863 va patir una greu recaiguda en la seva malaltia, de la qual va millorar i va poder anar a Sevilla amb la seva família. D'aquesta època és el retrat fet pel seu germà que es conserva en el Museu de Belles Arts de Sevilla. Treballava amb el seu germà Valeriano. González Bravo, amic i mecenes de Gustavo, el va nomenar censor de novel·les l'any 1864 i Gustavo tornà a Madrid, on va exercir aquest treball fins l'any 1865, amb vint-i-quatre mil reals de sou. En aquest darrer any va néixer el seu segon fill, Jorge. L'any 1866 va ocupar novament el càrrec de censor fins l'any 1868. Aquest va ser un any horrible per a Bécquer: Casta li era infidel, l'original del seu llibre de poemes va desaparèixer i els disturbis revolucionaris el van portar a Toledo durant un breu temps. Al desembre d'aquest any va nàixer a Noviercas el tercer fill de Bécquer, Emilio Eusebio. Aquest naixement va desencadenar una tragèdia conjugal: es deia que aquest últim fill era de l'amant de Casta. Hi havia, a més, constants discussions de Valeriano amb Casta. No obstant esposos s'escrivien. Després de passar una temporada a Toledo, va tornar a Madrid per a dirigir La Ilustración de Madrid, diari que acaba de fundar Eduardo Gasset amb la intenció que el fos dirigit Gustavo Adolfo i treballés en ell Valeriano de dibuixant. El 22 de desembre, però, va morir Gustavo. Un poc abans, al setembre, havia mort el seu germà Valeriano. Mentre que agonitzava, va demanar al seu amic, el poeta Ferrán que cremés les seues cartes («serien la meva deshonra») i que publicaren la seva obra («Si és possible, publiqueu els meus versos. Tinc el pressentiment que mort seré més i millor conegut que viu»); va demanar també que prengueren cura dels seus fills. Les últimes paraules van ser "Tot mortal". Els seus amics Ferrán i Correa es van posar immediatament, per a ajudar la família, a preparar l'edició de les seves Obres completes, que van eixir l'any 1871 en dos volums, augmentades en successives edicions. Les restes dels dos germans van ser traslladades l'any 1913 a Sevilla, on actualment reposen.

• Ausiàs March, poeta valencià, sent a més un dels millors poetes de la literatura valenciana / catalana de tots els temps, fill del cavaller i també poeta Pere March i Elionor Ripoll. De molt jove prengué part en les expedicions que Alfons el Magnànim realitzà pel Mediterrani.
  A partir dels vint-i-set anys ja no eixiria de la seua terra. Primer a Beniarjó, on administrava les seues propietats i més tard a València, on tingué una vida molt moguda i desordenada.
  Als quaranta anys es casà amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, i va enviduar dos anys després. El 1443 es tornà a casar, ara amb Joana Escorna, que també va morir jove. Ausiàs March va morir el 3 de març de 1459 a València. Li han estat atribuïts cinc fills bastards i cap de legítim .
  Ausiàs March és un home de lletres molt reconegut dintre de la literatura valenciana medieval. Sense fer cap objecció a la seua qualitat literària, aquest criteri està recolzat pels punts següents:
  -Pel fet que fou un poeta molt llegit, per la influència que deixà en poetes castellans com Garcilaso de la Vega, Diego Hurtado de Mendoza, etcètera. A més, tota la poesia en català del segle XVI és un intent d'imitació de la seua obra.
  -La quantitat de manuscrits que ens han arribat, així com les nombroses traduccions que s'han fet de les seues obres.
  -Perquè la seua obra es distancia de tota l'anterior, i esdevé una poesia molt personal i sincera.