Amb el simbolisme francès va haver-hi una renovació en el llenguatge narratiu, ja no estaven per separat els discursos narratius i els poètics ja que es barrejaren les coses típiques de cada ú. Així serà normal veure metàfores o ritme poètic a la prosa.
La poesia, també busca noves formes, i són trobades en la música. Aquest gènere literari crea composicions allunyades del vers i que donen naixement a uns altres gèneres que barregen la prosa i la poesia.
La narrativa passa a crear textos que desperten la imaginació dels lectors a través de la suggestió.
dilluns, 24 de novembre del 2008
dimarts, 18 de novembre del 2008
Solitud
Solitud va ser escrita al 1905.
És un drama rural en prosa i que, seguint els temes dels modernistes per excel·lència, mostra la tensió entre l’individu i la societat, entre aquest i l’entorn natural i la lluita de la protagonista per trobar la pròpia individualitat entre els determinismes que l’envolten.
És una obra plena d’elements simbòlics.
- Està estructurada en dues parts:
Primavera i tardor: funcionen com a metàfora (primavera de la Mila;depressió d’aquesta- mal de muntanya-).- Primavera --> capítols I - X
- Estiu --> passa volant (4 pàgines)
- Tardor --> capítols XI - XVIII
L’obra dura un any.
-Hi ha alguns paral·lelismes entre els dos blocs:
· Ambdós finalitzen amb una festa: pròleg d’un daltabaix.
1- Daltabaix econòmic (ruïna econòmica de la família) i després un daltabaix matrimonial.
2- Violació de l’ànima.
- Neteja (simbòlica): de l’ermita (neteja interior). Excursió al Cimalt on se n’adona que el pastor és un vell.
- Els personatges principals són:
La Mila i el pastor, Gaietà, que són els personatges positius.
El Matias i l’Ànima, que són els personatges negatius.
Víctor Català
Víctor Català va ser el pseudònim amb què signà Caterina Albert Paradís.
Va néixer a l'Escala (Alt Empordà) l'any 1869 i morí a aquí l'any 1966.
Va ser filla d'una família benestant tirant a adinerada, ja que el seu pare, Lluís Albert, va ser advocat, polític i propietari de terres rural. La seva mare, Dolors Paradís, va ser una dona que sempre estava malalta.
Caterina era la gran de quatre germans.
En quant a la seva educació, Caterina va anar a l'escola primària del seu poble i únicament un any a un pensionat de Girona, on començà a estudiar francès.
I després va continuar instruint-se a casa amb una professora particular i, també, va fer classes de dibuix, de pintura i d’escultura.
Però tot i això, gràcies a la influència de la seva família, Caterina va ser una persona molt autodidàctica, aprenia ella mateixa.
Va ser una dona molt informada de tot el que succeïa a l’època ja que gràcies a la seva compra setmanal de revistes i llibres i també al fet que ella, coneixedora de la llengua francesa, pogués llegir textos procedents de Francia, país on van tenir origen els moviments artístics i literaris que s’anaven estenent per tota Europa.
Al morir el seu germà, hereu de les terres, Caterina va ser qui va quedar-se-les, per tant va estar molt arrelada a la seva terra.
Tot i que, encara que ella ho amagava, viatjava sovint a Barcelona i també ho va fer per terres europees.
També amb la mort del seu pare, ella va cuidar de la seva mare.
No es casà ni tingué fills.
Les seves primeres obres estaven signades amb el pseudònim de Virgili d’Alacseal (l’escala a l’inrevés), que foren publicades a l’Esquella de la Torratxa.
Al 1898 li foren premiats als Jocs Florals d’Olot un poema i un monòleg “La infanticida”, que al ser dona l’autora van crear un escàndol que va fer que Caterina s’amagués, com ja ho havien fet d’altres, sota el pseudònim de Víctor Català.
L’obra de Caterina s’agrupa en tres etapes.
La primera i la més important, tant per al nombre d’obres com per la varietat de gèneres. En tan sols set anys publicà set obres dividides en dos volums de poesia: “El cant dels mesos” (1901) i “Llibre blanc-policromi-tríptic (1905); un volum de teatre “Quatre monòlegs” (1901); tres reculls de contes “Drames rurals” (1902), “Ombrívoles” (1904) i “Caires Vius” (1907); i una novel·la, “Solitud” (1905).
En aquests anys es quan es perfilen ja les característiques de l’obra de l’autora, que amb poques variacions es mantindran constants en tota la seva producció, tant a nivell de gèneres, com temàtic i formal.
Caterina tingué preferència per la narrativa, amb la qual tractà històries tràgiques del món rural que enfoca des d’una òptica pessimista, fatalista i sensibilitzada en l’estètica del negre o del clarobscur. Aquesta visió se centra en la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la seva pròpia realització. Mostra, a més, interès pel món interior de les dones.
Amb l’aparició del noucentisme al 1907 l’autora se silencia fins al 1918 quan ja tornà a publicar noves obres.
Va néixer a l'Escala (Alt Empordà) l'any 1869 i morí a aquí l'any 1966.
Va ser filla d'una família benestant tirant a adinerada, ja que el seu pare, Lluís Albert, va ser advocat, polític i propietari de terres rural. La seva mare, Dolors Paradís, va ser una dona que sempre estava malalta.
Caterina era la gran de quatre germans.
En quant a la seva educació, Caterina va anar a l'escola primària del seu poble i únicament un any a un pensionat de Girona, on començà a estudiar francès.
I després va continuar instruint-se a casa amb una professora particular i, també, va fer classes de dibuix, de pintura i d’escultura.
Però tot i això, gràcies a la influència de la seva família, Caterina va ser una persona molt autodidàctica, aprenia ella mateixa.
Va ser una dona molt informada de tot el que succeïa a l’època ja que gràcies a la seva compra setmanal de revistes i llibres i també al fet que ella, coneixedora de la llengua francesa, pogués llegir textos procedents de Francia, país on van tenir origen els moviments artístics i literaris que s’anaven estenent per tota Europa.
Al morir el seu germà, hereu de les terres, Caterina va ser qui va quedar-se-les, per tant va estar molt arrelada a la seva terra.
Tot i que, encara que ella ho amagava, viatjava sovint a Barcelona i també ho va fer per terres europees.
També amb la mort del seu pare, ella va cuidar de la seva mare.
No es casà ni tingué fills.
Les seves primeres obres estaven signades amb el pseudònim de Virgili d’Alacseal (l’escala a l’inrevés), que foren publicades a l’Esquella de la Torratxa.
Al 1898 li foren premiats als Jocs Florals d’Olot un poema i un monòleg “La infanticida”, que al ser dona l’autora van crear un escàndol que va fer que Caterina s’amagués, com ja ho havien fet d’altres, sota el pseudònim de Víctor Català.
L’obra de Caterina s’agrupa en tres etapes.
La primera i la més important, tant per al nombre d’obres com per la varietat de gèneres. En tan sols set anys publicà set obres dividides en dos volums de poesia: “El cant dels mesos” (1901) i “Llibre blanc-policromi-tríptic (1905); un volum de teatre “Quatre monòlegs” (1901); tres reculls de contes “Drames rurals” (1902), “Ombrívoles” (1904) i “Caires Vius” (1907); i una novel·la, “Solitud” (1905).
En aquests anys es quan es perfilen ja les característiques de l’obra de l’autora, que amb poques variacions es mantindran constants en tota la seva producció, tant a nivell de gèneres, com temàtic i formal.
Caterina tingué preferència per la narrativa, amb la qual tractà històries tràgiques del món rural que enfoca des d’una òptica pessimista, fatalista i sensibilitzada en l’estètica del negre o del clarobscur. Aquesta visió se centra en la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la seva pròpia realització. Mostra, a més, interès pel món interior de les dones.
Amb l’aparició del noucentisme al 1907 l’autora se silencia fins al 1918 quan ja tornà a publicar noves obres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
