3. REVOLTES EXTERNES

3.1. El món de l’àvia

1. A Ramona, adéu hi apareixen una sèrie d’esdeveniments històrics importants del segle XX que envolten la vida de cada protagonista. Completeu les dades que falten en la informació següent:

Mundeta àvia:

Guerra de les Colònies (1898)

Setmana Tràgica (1909)

Primera Guerra Mundial (1914)

Mundeta mare:

Proclamació de la Segona República (1931)

Fets d’Octubre (1934)

Guerra Civil Espanyola(1936-1939)


Mundeta filla:

Revoltes universitàries (dècada dels 60) en contra del règim franquista

Caputxinada (1966)



2. Busqueu la informació que us calgui sobre la Primera Guerra Mundial per respondre aquestes preguntes:

· Quins països s’hi van veure implicats?
Hi havia dos bàndols: els Aliats, França, Anglaterra i Rússia; les potències Centrals, Alemanya, Turquia, Itàlia i Àustria.

· Què va desencadenar la guerra?
L’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran de l’imperi austrohongarès a Sarajevo.

· Quins personatges hi van intervenir?
Per part de Rússia, el Sar; per part d’Alemanya, l’emperador Guillem II i per part de França, el general Betany.

· Com es va resoldre la guerra?
Amb la signatura del tractat de Versalles per part dels països implicats.


3. Llegiu aquest fragment de Ramona, adéu i expliqueu de quina manera les conseqüències de la Primera Guerra Mundial afectaven el personatge de l’àvia:

6 de desembre de 1918.

Darrerament hem passat molts disgustos. I la vida se li escola pels ulls. Durant la vaga general se n’anà a l’aigua el negoci de la construcció; la gent ja no se’n fia, dels prestadors particulars. Tot s’ha de fer en companyies, en societats. Amb la guerra, ningú no li demanava crèdits i ell no dissimulava la seva antipatia per Anglaterra. El comerç amb els aliats, deia, no ens pot afavorir gens. A mi, tant me feia que guanyés Anglaterra, França, Alemanya o l’emperador de l’Argentina. Però vaig haver d’empenyorar les joies de casada i no les he vistes més. I em fan llàstima, els meus robins, vermells com la sang. (p. 154)

A l’àvia no l’importa qui sigui el vencedor, la guerra li és indiferent. A ella el que li importa és haver perdut les seves joies i els diners.

4. Seguint el model de l’àvia, escriviu una pàgina de diari explicant un fet important de la vostra vida.

7 d’Abril de 2008

El 2007 havia sigut un any molt dur per a la família, havíem perdut un membre en un fatídic accident. Tot era obscuritat a dins del túnel, semblava que mai arribaria el final. Quan més tristos estàvem va arribar una bona notícia a les nostres oïdes: al cap de nou mesos una nena s’incorporaria a la família. Va ser una fabulosa informació, era com si les coses volguessin tornar a la normalitat. Passaren els mesos i la petita va anar desenvolupant-se al ventre de la seva mare, jo estava contentíssima perquè anava a ser la seva padrina.
Avui a la tarda, mentre estudiava, va sonar el telèfon, era el meu cosí que em comunicava que la petita Irene havia arribat a aquest món. Quan m’ha penjat, he agafat unes quantes coses i m’he dirigit cap a l’hospital, no podia esperar ni un instant més a sostenir aquella petita entre els meus braços. He arribat, he abraçat a tothom que m’he trobat pel camí i m’he apropat al bressol on reposava. Tenia els ullets mig oberts i una careta molt rodoneta, no m’he la podia deixar de mirar ni un instant. Quan la he pogut sostenir entre els meus braços un calfred m’ha entrat pel cos i unes llàgrimes de felicitat m’ompliren els ulls.
Ella, aquella petita que només comptava amb unes hores de vida, era la iniciadora d’un nou període, d’una època en què les coses havien de tornar a la normalitat i l’encarregada de treure’ns un somriure. És indescriptible la sensació de tenir un ésser tan menudet tan a prop teu, sents que tu l’has de protegir que seràs tu qui li haurà d’ensenyar tot per a viure.
I ara que estic aquí, a casa, recordant cada facció de la seva fisonomia m’és inevitable no imaginar-me dintre d’un parell d’anys amb ella de la mà jugant, corrent, ballant...

Sóc tan feliç...

3.2. El món de la mare

1. Busqueu la informació que us calgui sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939) per respondre aquestes preguntes:

a) Qui va desencadenar el conflicte?

L’aixecament militar del general Francisco Franco i dels generals Moles i Sanjurjo.

b) Quines van ser-ne les causes?

Es van aixecar contra les mesures progressistes que estava implantant el govern republicà.

c) Quins personatges hi van intervenir?

El president de la república Azaña, el cap de govern Indalecio Prieto, i els ministres Largo Caballero i Juan Negrin. Per part dels sublevats: Francisco Franco, Antonio Primo de Rivera i el cardenal Segura.

d) Com es va resoldre el conflicte?

Amb la victòria dels sublevats entre els quals es trobava el que fou el dictador des de final de la guerra, 1939, fins a la seva mort, 1975 Francisco Franco.

2. Llegiu aquest fragment de Ramona, adéu i expliqueu quina informació té dels fets que viu de la Guerra Civil la mare:

I ell em va preguntar que què en pensàvem, dels anarquistes, i jo em vaig tornar vermella com un grapat de cireres i li vaig dir que la meva mare sempre havia sentit una secreta simpatia per vostès, perquè creu que en realitat són uns romàntics i uns idealistes i diu que no és dolent això de voler canviar una mica el món, que només li feia ràbia tot el que passava amb la religió. I ell, però tu què en penses, i jo, que hi ha coses d’aquesta guerra que no les acabo d’entendre, que em semblen molt embolicades. I em vaig adonar que era la primera vegada que parlava una estona així de llarga amb un home com aquell i li ho vaig dir, i també que me’ls imaginava més satànics, més diabòlics.
[...] No entenia la seva curiositat, la incisió a preguntar-me coses de la meva vida, coses banals i intranscendents. Vaig pensar que què n’havia de fer. Que la meva història era curta i ensopida al costat de la seva, plena de lluites, de vagues, de soroll i d’aventures. [...] Que jo no em distingia gaire de les nostres amistats, que tot sempre acabava i començava de la mateixa manera. Tret de l’estiu del trenta-quatre, d’aquella tardor en què. (p. 162-163)

Ella, pràcticament, no té informació de la guerra, el que sap és perquè els altres li ho han explicat. Sent vergonya quan el vell li pregunta sobre els anarquistes perquè no en sap res, l’home li cau bé però no entén aquestes preguntes que li fa. Amb aquesta conversa va comprendre que la seva vida era <ensopida> al costat de la vida d’aquell anarquista, una vida <plena> de tot tipus d'experiències.
Ella era una dona molt similar a les dones amb les que tenia amistat, tot era igual però la seva vida va canviar quan va conèixer l’any 1934 a l’Ignasi, el jove amb que va perdre la seva virginitat.

3.3. El món de la filla

Busqueu la informació que us calgui sobre la Caputxinada (revoltes d’estudiants a Barcelona durant els anys seixanta) per respondre aquestes preguntes:

a) Què pretenien els estudiants?

Democratitzar la universitat, que es reconegués el dret a organitzar-se en sindicats ja que en aquella època només existia el sendicat del règim. A partir de la democratització de la Universitat, es volia aconseguir la democratització política del país.

b) Com es van revoltar?
Amb la constitució del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona. Prèviament, però, s'havien reunit en assamblees, s'havien manifestat...

c) Quin és l’acte més significatiu d’aquesta revolta?
La tancada dels estudiants al convent dels Pares Caputxins de Sarrià entre el 9 i l'11 de Març de 1966, fet conegut sota el nom de Caputxinada.

d) Com es va acabar?
La policía va encerclar el convent, fent un setge i els estudiants van haver sortir i foren sancionats.
Aquest fou un fet molt signifiatiu, fins i tot, la premsa estrangera en va parlar.

2. Llegiu aquest fragment de la novel·la i observeu el grau de participació de la Mundeta filla en els fets que l’envolten. Assenyaleu si la seva actitud és semblant o diferent de la de la seva mare.

Fou en aquella assemblea constituent on el sentí parlar [en Jordi] per primera vegada. Era un estudiant de segon curs que ningú no coneixia. La figura s’alçà per damunt de les altres gràcies a la clarividència dels raonaments. El seu parlar era pausat, calmós, com un sedant, la seva veu posseïa allò que apaivaga els dubtes, el confusionisme, la latent inseguretat dels universitaris. Era un líder, malgrat la seva joventut. I ho era perquè no se’n ventava. Convencé molt aviat tothom de quedar-s’hi i resistir. Després, a l’assemblea del vint-i-set d’abril, quan la policia entrà a la universitat i provocà el pànic entre els estudiants, se sentiren una altra vegada per damunt dels crits, dels insults, dels gemecs i de les corredisses, les paraules d’ell que reclamaven assossec.

(p. 34-35)

La Mundeta Claret és una jove molt diferent a la seva mare ja que ella si que s'involucrà en els fets que l'envolten. Estava present a les assamblees que es convocaven a l'Universitat, visqué en primera persona com els policies interromperen una reunió i com aquests començaren a detenir als joves allà congregats...
La seva mare, en canvi, estava molt allunyada dels fets de la seva època i, fins i tot, en ocasions, desconeixia la importància d'aquests.

3. A la Caputxinada, acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (del 9 a l’11 de març de 1966), no només hi van participar els estudiants universitaris. També hi van tenir un fort protagonisme alguns intel·lectuals del país. L’escriptora M. Aurèlia Capmany hi va participar i explica la seva experiència d’aquesta manera:

Recordaré sempre el moment en què, un cop constituït el Sindicat Democràtic, García Calvo ens va fer un discurs insinuant-nos la malfiança que havíem de tenir de cara a una permissibilitat que, segons ell, ens concedia el règim franquista. L’escepticisme de García Calvo i la seva prevenció que poguéssim ser, de fet, manipulats per una certa actitud de canvi del franquisme astut, no va tenir temps d’impressionar l’auditori, una mica sorprès amb aquella intervenció tan inesperada. En aquell mateix instant la policia va localitzar aquell grup que la ciutat li havia escamotejat i va irrompre amb mala cara al pati d’entrada del convent. La petició de la policia sembla que era ben clara: només calia que els organitzadors, en fossin dos, quatre, o una dotzena, sortissin i
lliuressin el carnet d’identitat, i la resta se’n podia anar a casa tranquil·lament. Tots, absolutament tots, sabíem què significava anar a comissaria en aquelles circumstàncies, en aquell moment i amb aquella responsabilitat. L’acord va ser unànime; ningú no es va moure.

M. A. Capmany, «Tres dies de vida conventual», dins J. Creixell, La Caputxinada

— Escriviu un text imitant el de M. Aurèlia Capmany, però descrivint una situació diferent. Per exemple, el segrest d’un avió en el qual viatgeu. Cal que el dramatisme de la situació comporti un sentiment de solidaritat que anul·li les diferències d’edat, raça, sexe o ideologia. Això us ajudarà a entendre la situació en què es trobaven els estudiants i els intel·lectuals catalans en el moment de
la Caputxinada.

Era un matí de dijous d'un hivern fred d'aquells que ja no es recordaven aquí a Catalunya, i com cada jornada em trobava a l'escola impartint un curs Aprendre el català en 3 mesos. Aquest estava dirigit a gent gran que volia ser coneixedora de la llengua i a nouvinguts a la comunitat que havien d'aprendre la llengua per a poder-se comunicar i/o trobar feina.

Aquell dia hi havia moltíssima boira i el vent bufava amb més força de l'habitual, les ràdios anunciaven una nevada a gran escala i recomanaven precaució.

El curs va començar a les 9:00 AM com de costum, però aquell dia només hi havia tres alumnes, em vaig imaginar que les condicions atmosfèriques eren les causants de tanta absència. Tanmateix, vaig anar al despatx del director per a parlar-li de la situació.

A mesura que m'apropava al seu despatx anava fent un cop d'ull per les altres aules però tampoc hi havia ningú.
De sobte, vaig escoltar un crit que deia: <<Deixeu-me anar!>>, em vaig espantar i la meva ment s'omplí ràpid d'idees que em dugueren a pensar que algú retenia a tota la gent.

Vaig respirar profundament per intentar calmar-me, em vaig agenollir i vaig gatejar fins a l'aula d'on provenia el crit. El meu cor bategava tan fort que semblava que anés a sortir-se del cos.

Per un foradet de la porta, vaig poder veure que es tractava d'un parell d'homes amb ganivets que tenien amenaçada la gent.

Vaig agafar el telèfon mòbil i vaig trucar la policia. Quan estaven de camí, vaig notar que algú em tocava per l'esquena, em vaig girar i es tractava d'un dels alumnes de la meva classe.

Quin ensurt em va donar...