Ahir, dimarts 17 de Març, vàrem fer una visita a la Universitat de Barcelona.
Tots estàvem emocionats per descobrir el nou món, el dels universitaris, al qual ben aviat molts ens unirem.
Estar tan a prop de la Universitat, veure els joves i una reduïda part de les instal·lacions, fou impressionant.
Ens va impactar molt com un grup de joves ocupaven una sala com a mostra de la seva inconformitat davant del Pla de Bolonya, també com altres, membres del sindicat d'estudiants, repartien fulletons informant de la vaga del proper dia 19 o intentaven vendre diaris...
Realment, és un món molt diferent al que nosaltres estem acostumats a veure.
Començà la xerrada, pujàrem a una classe on un catedràtic ens comentà uns poemes de Vicent Andrés Estellés, un poeta valencià que hem treballat a classe.
Des del punt de vista d'una adolescent de setze anys, la xerrada fou una mica redundant, tot era com molt repetitiu i es feien moltes voltes que defugien del que es volia dir.
Del tema de Vicent Andrés se'n va parlar ben poc, únicament uns breus comentaris sobre el contingut, que em semblaren adequats, però el professor parlà més de mètrica o de paraules que l'autor valencià emprava (com ací o meua), que, sincerament, una alumnes de batxillerat ja coneixem. A més, hi havia gent que no va saber estar-se callada i d'altres que no paraven de demanar silenci, sense adonar-se que ells eren els que més molestaven.
Es va fer una mica pesat, però no tot fou dolent, aquella mena de classe ens apropà una mica, al que en qüestió d'un parell d'anys, haurem d'experimentar nosaltres mateixos.
Tots estàvem emocionats per descobrir el nou món, el dels universitaris, al qual ben aviat molts ens unirem.
Estar tan a prop de la Universitat, veure els joves i una reduïda part de les instal·lacions, fou impressionant.
Ens va impactar molt com un grup de joves ocupaven una sala com a mostra de la seva inconformitat davant del Pla de Bolonya, també com altres, membres del sindicat d'estudiants, repartien fulletons informant de la vaga del proper dia 19 o intentaven vendre diaris...
Realment, és un món molt diferent al que nosaltres estem acostumats a veure.
Començà la xerrada, pujàrem a una classe on un catedràtic ens comentà uns poemes de Vicent Andrés Estellés, un poeta valencià que hem treballat a classe.
Des del punt de vista d'una adolescent de setze anys, la xerrada fou una mica redundant, tot era com molt repetitiu i es feien moltes voltes que defugien del que es volia dir.
Del tema de Vicent Andrés se'n va parlar ben poc, únicament uns breus comentaris sobre el contingut, que em semblaren adequats, però el professor parlà més de mètrica o de paraules que l'autor valencià emprava (com ací o meua), que, sincerament, una alumnes de batxillerat ja coneixem. A més, hi havia gent que no va saber estar-se callada i d'altres que no paraven de demanar silenci, sense adonar-se que ells eren els que més molestaven.
Es va fer una mica pesat, però no tot fou dolent, aquella mena de classe ens apropà una mica, al que en qüestió d'un parell d'anys, haurem d'experimentar nosaltres mateixos.
De les instal·lacions de la Universitat de Filologia vam veure molt poc, ni tan sols ens van deixar visitar la biblioteca. La visita a l'aula Magna o el paranimf hagués sigut francament impressionant, però ens vam haver de limitar a recórrer els passadissos.
Això sí, els patis eren molt bonics, tot i que no ens volien deixar visitar-los perquè hi havien ocupes que tenien per allà matalassos, feien el seu menjar...
BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada