Àlbum de fotos

Vincles d'Internet amb pàgines sobre Maria-Mercè Marçal

http://es.wikipedia.org/wiki/Maria_Merc%C3%A8_Mar%C3%A7al

http://www.fmmm.cat/entrada2.html

http://www.uoc.edu/lletra/noms/mmmarcal/

http://www.escritoras.com/escritoras/escritora.php?i=182

http://www.escriptors.com/autors/marcalmm/index.php

http://www.lletra.com/noms/mmmarcal/index.html

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/marcal/

http://cultura.gencat.net/ILC/qeq/FitxaAutors.asp?nom1=mar%E7al&cerca2=Cercar&quinform=form1&NRegistre=2&idregistre=2083

http://www.uoc.edu/lletra/noms/mmmarcal/pdf/marcal.pdf

http://www.geocities.com/nopotsermentida1/

http://www.barcelonareview.com/46/c_mmm.htm

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Pluricat/ita/marcal.htm

http://www.escritoras.com/escritoras/escritora.php?i=182

http://traces.cbuc.es/cgi-bin/vtls.web.gateway?authority=0050-16680&conf=080000

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0040040&SFR=1

Foguera Joana V

Foguera Joana V

Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.

I que fos la festa dels dits,

la dansa de l'heura a cau d'orella

,la tendresa de la planta dels peus,

l'or negre de cella i de l'aixella.

Seguiria els camins que el deliri oblida

amb pas molt lent

com el del bou que llaura

aquest paisatge de lluna gitana.

Foguera Joana V

El poema a comentar és el número V de “Foguera Joana”, una de les vuit parts en què es troba dividida l’obra poètica “Bruixa de dol” de Maria-Mercè Marçal, que va ser escrita entre 1977 i 1979. L’obra consta d’una varietat àmplia de poemes en què es barregen aspectes universals, com l’amor i la solitud, i d’altres únicament i exclusiva femenins, com el cas de la maternitat.
Maria-Mercè Marçal neix al novembre de l’any 1952 a Ivars d’Urgell. Procedent de família pagesa, marxarà a Lleida a estudiar el batxillerat i, cap al 1969, fixarà la seva residència a Barcelona on estudiarà a la Universitat i es llicenciarà en Filologia Clàssica.
Exercirà de professora de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Al 1972 contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i amb qui tindrà la seva primera i única filla, Heura.
Es dóna a conèixer com a escriptora l’any 1977 amb “Cau de Llunes” i a partir d’aquesta publicació continuarà escrivint poemes, fent traduccions al català d’obres d’autors de diferents nacionalitats i alguna novel•la.
“Bruixa de dol”(1977-1979) és la obra poètica que la portarà a la fama.
Es comprometrà molt amb la societat de la seva època i és que participarà en política i serà una defensora del feminisme, tot fent múltiples col•laboracions i projectes en revistes relacionades.
A la dècada dels vuitanta iniciarà una relació amb Fina Birulés, professora de Filosofia, amb qui compartirà la resta de la seva vida.
Un càncer li treu la vida l’any 1998.

Aquest poema consta d’una sola estrofa, de 9 versos, els quals no segueixen cap esquema mètric ni tampoc cap esquema de rima, per això, podem dir que es tracten de versos lliures. Trobem, quant a mètrica, versos de 4,6,8,9,10,11 i 13 síl•labes.

El tema del poema és la descripció, en veu pròpia de l’autora, de l’assoliment del plaer físic.
Ja des de l’inici sabem que es tracta d’un desig o intenció que té l’autora el qual li agradaria complir “Avui”, primera paraula del primer vers.
A mesura que van avançant els versos, ens va descrivint pas a pas aquesta recerca del plaer. Tot començaria amb els dos amants tancats en una “gàbia”, podem imaginar que es tracta d’una habitació. I, tot seguit, començaria la “festa dels dits”, on els dos amants recorrerien el cos de l’altre tot coneixent cadascú del seus racons. Després, vindrien els murmuris a cau d’orella, vindria “la dansa de l’heura a cau d’orella”, els seus peus es fregarien en senyal de tendresa i el pèl dels seus cossos entraria en contacte.
Malgrat que el deliri fa oblidar els camins, és a dir, ens fa perdre el cap, ella seguiria aquests camins sense oblidar-se’n, ho faria molt lentament com ho fa “el bou que llaura aquest paisatge de lluna gitana”. L’home és aquest “bou” que “llaura” el cos de la dona, “paisatge de lluna gitana”, recorre el seu cos per tal de fer-la arribar al plaer que ella tan desitja.
És un poema que es desenvolupa en un context eròtic, dos amants tots sols tancats on ningú els vegi mantenint relacions, sense amor, però amb passió.

Pel que fa a recursos literaris, trobem al poema abundants metàfores: “tancaria el llangardaix en una gàbia” (v.2), la pròpia autora és el llangardaix que desitja tancar-se amb la parella per gaudir; “la dansa de l’heura” (v.3) és la melodia de les paraules que són murmurejades; “l’or negre de la cella i de l’aixella” (v.5) fa referència al pèl del cos, a més, trobem també una paronomàsia “cella” i “aixella” . Per finalitzar amb les metàfores, trobem “el bou que llaura el paisatge de lluna gitana”(v.8-9), és a dir, l’home, “bou”, que recorre el cos de la dona, “paisatge de lluna gitana”.
Trobem també una paradoxa al vers 6, ja que ens deixa parats el que diu “Seguiria els camins que el deliri oblida”. Ella, per una banda, ens diu que el deliri fa oblidar els camins, però d’una altra banda ens està dient que ella seguiria aquest camins.
El paral•lelisme també està present a la composició i és que els versos 3 i 4 tenen una estructura sintàctica molt similar.
Per últim, tenim dels versos 6 al 9 una comparació, ja que ens està fent un símil entre els camins que el deliri oblida i que ella seguiria molt a poc a poc amb el bou que llaura el paisatge de lluna gitana.

El lèxic que s’empra a la composició està carregat de connotacions eròtiques i, com és freqüent a la poesia de Maria-Mercè Marçal, trobem paraules plenes de simbolisme, com és el cas de “bou”, que s’identifica amb l’home i aquest “paisatge de lluna gitana”, que es tracta del cos de la dona.

En conclusió, podem parlar d’aquest V poema de “Foguera Joana” com una meravellosa composició que deixa entreveure la passió i el desig sexual entre dos amants. És una mostra més de l’excel•lent poesia que l’autora d’Ivars d’Urgell ens ha deixat.

Tombant XII

Tombant XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,

el catipàs vençut, la tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d'alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Tombant XII

El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la XII de “Tombant” , el tercer dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.


Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel•la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.


És una poesia composta per dues estrofes, la primera amb cinc versos i l’altre amb un sol vers. Son versos lliures, sense rima.


El títol Tombant, és refereix a girar, això vol dir que la seva vida pren un tomb, ella esta identificada en aquesta poesia com a la tristesa, ha d’amagar sota una màscara tots els sentiments que sent.
Aquest apartat del llibre l’autora ens parla sobre la definició de la seva orientació sexual, i clarament en ho deixa reflectit a la introducció dient: “una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta”, ens vol donar a entendre que les dones no necessiten els homes per a res, que som suficients sàvies i independents.
El tema principal és la tristesa que l’autora vol deixar de costat.

En general aquesta poesia esta escrita en futur ”Pujaré, Baixaré i haurà”, això vol dir que és un propòsit que té Marçal per a complir.

Aquesta la podem dividir en dues parts, els cinc primers versos per una banda i l’últim per una altra.
Des d’un principi l’autora ja anomena la tristesa “pujaré la tristesa dalt les golfes”, però aquest cop la vol apartar de la seva vida ja que ho està passant malament acumulant tots els records. Pujarà a les golfes, allà on es guarden tots les coses que ja no s’utilitzen per a deixar els seus records, “tartalana vella”, que l’únic que fan es ferir-la. Més tard, baixarà plena d’alegria perquè ja s’haurà oblidat del passat. Però diu que només oblidarà aquells moments si quan baixi d’allà no pensa en allò, ja que l’alegria només s’assoleix amb l’abandonament del seny “vestit d’alegria / que hauran teixit aranyes sense seny”.
Finalment com a conclusió ens diu que encara que baixi plena d’alegria quedarà algun record inoblidable per a ella “Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques”. No es desfarà de tot sinó que deixarà petites engrunes dels amors que ja ha viscut i els que estan per arribar.

La figura retòrica més rellevant en aquest poema és l’encavalcament, que fa que les oracions quedin fragmentades en dos o més versos.

Un altre cop Marçal torna a parlar de la tristesa relacionada amb l’amor, a aquesta poesia sembla que està molt afectada encara que se n’adona que ha de parar de sentir això ja que només li fa mal. Sabem que està relacionat amb l’àmbit amorós ja que a la conclusió apareix la mateixa paraula amor. És una de les més belles composicions de l’obra poètica que ens fa pensar en què les emocions que nosaltres experimentem depenen de les nostres pròpies decisions.

Tombant II

Tombant II

Bon dia, tristesa.

Vesteix-te de setí!

Pinta't al front

els núvols i la lluna

i anem al ball

que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes

de colors a la galta

Tombant II

El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la II de “Tombant” , el tercer dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel•la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.


El títol Tombant, fa referència a girar, això vol dir que la seva vida pren un tomb, ella està identificada en aquesta poesia com la tristesa, ha d’amagar sota una màscara tots els sentiments que sent.
En aquest apartat del llibre l’autora ens parla sobre la definició de la seva orientació sexual, i clarament en ho deixa reflectit a la introducció dient: “una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta”, ens vol donar a entendre que les dones no necessiten els homes per a res, que som suficients sàvies i independents.

El poema consta de dues estrofes, una primera de sis versos i la segona de dos, tan sols, és una tornada. En aquestes dues estrofes predominen els versos heptasíl•labs, malgrat que també podem trobar versos de pentasíl•labs i hexasíl•labs.

El tema principal és la tristesa i la gran depressió en què es troba l’autora per no poder mostrar allò que sent.

La poesia ens suggereix, des de bon començament, dolor. Al primer vers, ja ho veiem amb un apòstrof a la tristesa ”Bon dia, tristesa”.
Durant la primera estrofa explica que es disfressada per viure la seva vida ”Pinta’t al front/els núvols i la lluna” ja que no pot mostrar-se com és ella mateixa, i això li provoca una depressió intensa. Aquesta disfressa està relacionada amb el sexe femení, ja que la lluna és l’astre que simbolitza la feminitat. Però no oblida que vida tan sols hi ha una i que aquesta s’ha de gaudir al màxim “anem al ball que ja s’atansa l’hora!”.
A l’última estrofa anomena la festa de Carnestoltes que representa ser ella, està molt trista “Carnestoltes duu llàgrimes” a causa de tenir una vida falsa. El Carnestoltes sempre és una festa alegre, però aquí, és tot el contrari, de fet, el personatge plora.


Les figures literàries més rellevants són la metàfora, com és el cas de la “tristesa”, que s’identifica amb ella mateixa, els “núvols”, que fan referència a la tristesa, la “lluna” i el “ball” que representa la vida. L’apòstrof al primer vers que fa a la tristesa per tal que aquesta l’escolti el que vol transmetre i, la personificació, al segon vers li diu a la tristesa que es vesteixi de setí. Els encavalcaments també estan presents en la composició.

Finalment , veiem que per a ella , no poder mostrar els seus sentiments a causa de que hi ha algú o alguna cosa que li ho impedeix li provoca molt de dolor ja que no és el primer cop que ens parla d’això, fins i tot en la Divisa parla de la seva llibertat, que la pot veure però és incapaç d’accedir-hi a ella.

Foc de pales II

Foc de pales II

La nit em clava
el seu ullal

i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

Foc de pales II

El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la II de “Foc de Pales” , el segon dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel·la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.

Aquesta és una cançó composta per quatre estrofes de tres versos cadascuna, els versos són tetrasíl·labs amb rima assonant i d’art menor.

El tema principal és el desig eròtic tant intens respecte un home o una dona.

Durant la primera estrofa la autora mostra el jo poètic. Anomena a la nit, ”La nit em clava”, que ens situa en un moment del dia idoni per trobar plaer i sensualitat, però a la vegada por. Ella sent se sent ferida per la nit, que és possible que simbolitzi a l’home, “em clava el seu ullal /i el coll em sagna”.
A la següent estrofa ens cita un moment oníric, un “escorpit”, que representa ser ella, està alterat a causa de l’esdeveniment que pot succeir a continuació, per això no para de ballar, ”l’escorpit/balla que balla”.
A la tercera estrofa és citada la pluja d’una manera molt pausada a causa de les comes intercalades per donar més intensitat a la paraula, ”la pluja, lenta”, que representa aquella persona que s’està apropant cada cop més a la seva cambra.
I finalment, a l’última estrofa ella ens mostra el desig eròtic intens que sent i que sap que alhora pot comportar greus problemes ja que per aquella escala, moment que viu, no té barana.

Les figures retòriques més rellevants són les metàfores, com és el cas de la nit i la pluja, que poden estar representant l’home, i l’escorpít que és ella mateixa, en relació al seu horòscop és Escorpí. Els encavalcaments també són presents a la composició i és que la gran part de les oracions es troben dividides en dos o més versos.

Quant al lèxic, veiem en aquesta composició abundants paraules relacionades amb l’obscuritat (la nit, la pluja, l’escala fosca...) que ens fan pensar en perill, en inseguretat.
En conclusió, trobem en aquests versos una poesia carregada de desig, encara que no ens queda gaire clar si aquest és envers un home o una dona. Tanmateix, suposem que es tracta d’un home. És un poema breu, però tot i això, cadascun dels versos està carregat d’un gran significat.

Relació dels "Comentaris d'obra" amb les poesies d'obra

Montero i Bosch, Anna. "L'espai d'una llengua abolida". Maria-Mercè Marçal. Escriptor del mes, «Gener 1995» Institució de les Lletres Catalanes.

"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l’afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom», proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...] És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l’empeny, d’una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d’una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d’esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l’antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva.

La poesia de Maria-Mercè Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent universals (l’amor, la solitud), són resseguits amb una veu que expressa la vivència femenina d’una manera que, per personal, esdevé col·lectiva. Al capdavall, la poesia de Maria-Mercè Marçal parla de la Dona, de les seues (a vegades difícils) relacions amb ella mateixa i amb el món, amb l’Altra, amb els/les altres, i de les seues (a vegades, no menys conflictives) relacions amb la paraula. Aquests elements, però, serien insuficients per explicar el sentiment de seducció que captiva el/la lector/a dels poemes de Maria-Mercè Marçal. Cal afegir-hi el domini magistral del vers, l’enorme atractiu de la seua personal simbologia, d’una gran riquesa sensorial que com en el tirs baudelerià, envolta, «amb la sinuositat del verb», la «voluntat recta, ferma i inamovible» de dotar les dones d’una veu poètica on emmirallar-nos. La poesia de Maria-Mercè Marçal, tot convocant els indicis d’una llengua abolida, traça l’espai personal on els mots lliuren la batalla per redreçar-la."

COMENTARI nº1

La poeta Anna Montero fa una crítica a l’obra de Maria-Mercè Marçal. Comenta l’impacte que li va causar la lectura de “Bruixa de dol” ja que aquesta obra és una reivindicació de l’autora que pretén integrar la veu femenina al món de la cultura, però principalment fa la seva afirmació com a dona i tot seguit es centra en el col·lectiu femení.

És molt important que les autores femenines assoleixin la mateixa rellevància amb què compten els homes, per aquesta raó, Maria-Mercè fa traduccions d’autores estrangeres.

La seva poesia té dos fils temàtics que sempre seguirà: uns són temes exclusivament femenins, com és el cas de la maternitat o el part; i els altres, estan relacionats amb l’expressió de la vivència femenina, són temes universals, com l’amor o la solitud.

“Bruixa de dol” segueix aquesta temàtica ja que en aquesta segona obra poètica de l’autora d’Ivers d’Urgell, ella mateixa afirma la seva pròpia identitat com a dona, com ho fa a la divisa "Jo tinc un nom..."; a més, tracta temes de la seva experiència vital com els records de la infantesa, l’amor i la solitud, en una primera part, i dedica poemes a dones que foren importants a la seva vida, en una segona part. L’obra conclou amb una composició que porta per títol “8 de març”, dia de la dona treballadora, és tracta d’un poema dedicat a la festa de les dones que se celebra aquest dia.

Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil.la". Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empúries, 1998

"L'any 1989, per fer de pòrtic al volum de poesia completa Llengua aoblida (1973-1988), Maria-Mercè Marçal va escriure un text de reflexió literària, Sota el signe del drac [...] Segons el mateix paper, es tracta d'un cicle poètic desplegat en dues etapes. La primera, que comprèn de Cau de llunes a Sal oberta, ve presidida per un esquema triangular de tensió entre el jo poètic, la lluna i l'ombra: un triangle que sempre remet, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud. Encarats al jo del poeta, "la lluna" i "l'ombra" metaforitzen l'antítesi de dos pols oposats, llum i foscor. La "lluna", imatge recurrent dels tres primers llibres, es converteix en el símbol d'una feminitat que es reivindica cada cop d'una manera més conscient i assumida. En una lectura inicial, el símbol de la lluna remet a paral.lelismes que descansen en la imatgeria tradicional femenina. Com si fos una dona, la lluna passa per les fases d'un cicle menstrual i se'ns presenta, en la seva plenitud, com un símbol lluminós i rodó de maternitat. Vist en sentit històric, el símbol s'enriqueix amb posat reivindicatiu. La dona, com la lluna, no ha tingut mai llum pròpia dins de l'univers de la cultura i s'ha hagut de compondre amb la que rebia del sol, l'astre masculí. [...] En sentit contrari a la força reivindicativa de la lluna s'aferma "la imatge de l'ombra", el pol oposat que tanca, amb el "jo poètic", el triangle en tensió. [...] L'ombra, doncs, es converteix en una geografia inquieta de neguits i desassossecs, en l'apai del llast, en la zona no explorada, incontrolable, fat, lloc de subjecció i dels fantasmes paralitzadors."

"Aquesta tensió triangular tot just s'insinua als poemes de Cau de llunes, un llibre que es desplega en tres direccions: la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític (la sèrie de poemes dedicats a Layhret, a Salvador Seguí, al cop d'estat xilè i a la mort del dictador) i la condició de la dona (la secció Fregall d'espart, fonamentalment."

"La segona tramesa, Bruixa de dol (1979), intensifica una evolució que ha guanyat intensitat lírica i una poesia que continua movent-se entre les tensions oposades de festa i de lluita, de goig i d'ombra. El llibre torna a asseure's en una cruïlla de tres camins on hi arriben una agudització de la problemàtica de la dona, el descobriment un punt angoixat de la solitud i la reivindicació de l'erotisme com una experiència lúdica. El banquet amorós presideix els apartats Foc de pales i Foguera Joana on es recullen dues experiències que, al costat de l'alegria per l'encontre eròtic, deixen un regust de tristesa als llavis. [...] Les dues experiències amoroses són separades pels poemes d'un compàs d'espera (Tombant), que es giren cap a plecs interiors carregats d'ombres i de solitud. [...] Aquest gest de solitud i de tristesa campa pels sonets de l'apartat Bruixa de dol, on es multipliquen els miralls, les imatges d'aigua i la consciència d'obrir-se a nous camins. [...] La bruixa representa el lpoder femení eliminat de la cultura, la dona forta, amb poders, que els estaments oficials han lligat, tradicionalment, al perill i als maleficis."

COMENTARI nº2

L’editor Isidor Cònsul ens parla de la poeta Maria-Mercè Marçal fent una diferenciació entre les seves obres de la primera etapa (Cau de llunes, Bruixa de dol i Sal Oberta) amb les de la segona.
Comenta el simbolisme que inunda les composicions de l’autora, “...les obres de la primera etapa venen presidides per un esquema triangular de tensió entre el jo poètic,la lluna i l’ombra: un triangle que sempre remet, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud...”
És a dir, trobem la “lluna” que es converteix en el símbol de la feminitat i passa per les fases d’un cicle menstrual i se’ns present, en la seva plenitud, som un símbol lluminós i rodó de maternitat. L’astre però mai ha tingut llum pròpia sinó que sempre rebia la llum del sol, l’astre masculí que simbolitza l’home, com passa amb la dona que mai “ha pogut donar llum per si mateixa” sinó que estava “il·luminada” pels homes.
Altre símbol és l’”ombra” que es converteix en l’espai del llast, en els neguits i els desassossecs, en la zona no explorada.

“Bruixa de dol”, segueix amb la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític i la condició de dona procedents de “Cau de llunes”, és a dir, continua movent-se entre “les tensions oposades de festa i lluita, de goig i d’ombra”.
L’obra poètica es divideix en diferents apartats: a Foc de Pales i Foguera Joana es recullen experiències amoroses on l’erotisme és el protagonista, el qual proporciona alegria. Tombant, a diferència, les composicions estan plenes d’ombres i de solitud.
A Bruixa de dol, la figura de la bruixa guanya una gran importància, com també ho fan les imatges d’aigua i la consciència d’obrir-se a nous camins. La bruixa representa la dona forta, amb poder que lluita per aconseguir el poder que li manca a la societat.

Broch, Àlex. "Maria-Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal, Maria-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.

"Maria-Mercè Marçal no va buscar la diferència ni l'excepcionalitat. Únicament va voler ser, va voler construir la seva identitat a partir de la llibertat d'escollir i de viure la plenitud que sentia. És aquesta llibertat sense traves el que la personalitza i fa de la seva obra el que és. Però un cop escrita, amb l'autenticitat i la sinceritat de qui en escriure aboca tota la intensitat interior, l'obra queda subjecta al coneixement i la descoberta, i aleshores és quan la seva força i transcendència, més enllà d'una veu personal i pròpia, esdevé una veu que es converteix en mirall o referència poètica per a tots els lectors."

"En l'aspecte formal, la seva poesia abraça tant la tradició popular com la culta. La primera, molt present en els primers llibres -Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979) i Sal oberta (1982)- [...] també la tradició culta -el sonet i el preciosisme de la sextina- és present en bona part de la seva poesia amorosa, tant a Sal oberta (1982) com a Terra de mai (1982) i La germana, l'estrangera (1985).

"I quan s'analitzi amb profunditat la seva obra -com ja comença a ser-ho- es farà encara molt més evident aquesta cerca d'identitat personal que significa la seva obra poètica. Una identitat que passa per diferents eixos, tres dels quals -l'experiència de la gestació, de la maternitat i de l'amor lèsbic- tenen, en poesia, una representativitat especial. En aquests espais d'experiència personal i interior Maria-Mercè Marçal no renova cap tradició sinó que més aviat crea -raó de la seva importància- uns referents fins a ella molt poc transitat en la nostra literatura i, val a dir, en altres literatures."

COMENTARI nº3

Segons Àlex Broch, Maria-Mercè Marçal a través de la seva obra literària va voler construir la seva identitat pròpia a partir de dues coses: la llibertat d’escollir, és a dir, que ningú l’hagués de dir el que havia de fer o no en cada moment, i viure la plenitud que sentia, per tant, fer allò que volgués, quan en aquella època no podia mostrar-ho o algú l’impedia.

Quant a la estructura formal destaca la tradició popular i la culta. Per una banda, la primera, molt present en les obres de Cau de llunes(1977), Bruixa de dol(1979) i Sal oberta(1982) i per l’altre banda la tradició culta, utilitza el sonet i el preciosisme de la sextina, present sobretot en la poesia amorosa, per tant, a Sal oberta(1982), Terra de mai(1982) i La germana, l’estrangera(1985).

Per últim aquesta explica que durant totes les obres l’autora passa per diferents eixos: l’experiència de gestació, de la maternitat i de l’amor lèsbic.

Comentaris d'obra

View more OpenOffice presentations from nei_r.

2. Característiques principals de la seva obra

Maria-Mercè Marçal fou poeta, narradora, traductora i assagista, a més d’una figura cabdal en la literatura catalana contemporània.
Dona catalana nascuda a Ivars d’Urgell l’any 1952. Es llicencia en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona i exerceix com a professora de Llengua i Literatura Catalana.
Contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i tindrà la seva primera i única filla, l’Heura.
D’idees feministes i republicanes, col·labora activament en revistes, exposicions i múltiples projectes de caire independentista, feminista i lèsbic. Així com també, participa en política recolzant al partit Socialista d’Alliberament Nacional en contra del Franquisme.

La poesia fou el gènere literari que més conreà per la qual cosa, l’autora ens ha deixat una extensa obra poètica. Tanmateix, també va crear una novel·la de gran complexitat que la revela com a una gran novel·lista, La passió segons Renée Vivien; i va traduir nombroses obres de Colette, Yourcenar, Leonor Fini i de les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.

Parlar de l’obra poètica de Maria-Mercè Marçal és parlar d’una poesia arriscada que té el traç d’una aventura lliure i apassionada. El tema principal és el de la identitat femenina, la pròpia afirmació com a dona i s’esdevenen subtemes l’amor, l’amistat, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat i la rebel·lió.

Tot i que aquesta serà la temàtica que seguirà al llarg de la seva obra trobem diferències entre les obres de la primera etapa, d’una autora jove amb ganes d’emportar-se el món per davant on l’amor i la solitud són els temes més recurrents, i les obres de la segona etapa, on ja trobem una autora adulta que està a prop de la mort i li manca la salut.
Cau de Llunes(1977) , Bruixa de dol (1977-1979) i Sal Oberta (1982), són les seves primeres obres les quals són, amb paraules de la pròpia Maria-Mercè Marçal: <<una mena d’autobiografia simbòlica i imaginària...Un discurs sobre mi mateixa, complex i sovint oníric – una temptativa d’identitat des del femení i alhora contra el femení, en la mesura que aquest actua com a límit, com a fat>>..
La germana, l’estrangera, (1981-1984) parla de l’experiència de l’embaràs i de la maternitat, de la nova relació entre mare i filla.
Terra de Mai (1982), tracta l’amor lèsbic, entre dones. Trobem poesies plenes de passió i desig que expliquen les vivències de l’autora.
Tot seguit, arribarà Desglaç (1984-1988) dedicada al seu pare, a la seva relació i al dolor per la seva desaparició i Raó del cos (2000), publicat pòstumament, és un llibre dedicat a la seva mare, Maria Serra, a la mort d’aquesta i a la pròpia malaltia de l’autora.
Aquestes dues darreres formen part de la segona etapa, són obres on l’amor i la mort són els temes predominants.


L’autora d’Ivars d’Urgell s’apropia de versos de poetes catalans i algun que altre espanyol (Rosalía de Castro i Lorca) i els utilitza per configurar la seva veu poètica i com a punt de partida en diversos poemes.

Quant a la part formal, Maria-Mercè Marçal fa una barreja d’estrofes clàssiques, com és el cas dels sonets, amb d’altre més populars, com és el cas de la cançó. Però això no acaba aquí, i és que ella utilitza també fa ús d’algunes estrofes d’origen oriental, com el tanka (poesia tradicional japonesa que consta de cinc versos de 5-7-5-7-7 síl·labes) o el haiku (composició japonesa de tres versos de 5-7-5 síl·labes).

La mitologia i la simbologia estan molt presents a la seva obra també, ja que per tal de trobar el lloc de les dones a la història i a la cultura recorre als mites i cada cosa que és mencionada en els seus versos té un significat, és a dir, té un determinat simbolisme que és molt difícil d’esbrinar si no es coneix la trajectòria vital de l’autora.
La lluna simbolitzarà la dona, el drac i l’escorpí són símbols els quals identifiquen la mateixa autora, seguidora de l’astrologia, ja que el seu horòscop és escorpí i l’any que va néixer va ser l’any xinès del drac.

La seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien(1994), està ambientada en el París de finals de segle XIX, principis del XX que és el lloc que va freqüentar la protagonista Renée Vivien, pseudònim de l’autora d’origen anglès Pauline M. Tarn. Maria-Mercè Marçal recrea aquest ambient i tot de dones que giren al voltant de la protagonista apassionada pel seu amor per les dones.

Tota l’obra de la poeta catalana gira al voltant de la figura femenina, i és que no podem oblidar que Marçal pretenia fer una reivindicació col·lectiva de la dona, el seu objectiu era integrar la veu femenina al món de la cultura.

3.Característiques de "Bruixa de dol"

Bruixa de dol, començada l’any 1977, un any després que s’haguessin celebrat, el Paranimf de la Universitat de Barcelona (lloc on se celebren audicions), és les Primeres Jornades Catalanes de la Dona on el moviment feminista del país va mostrar la seva força i la seva raó per emprendre una transició del franquisme la democràcia, amb el canvi social, polític i econòmic, però sobretot el canvi de mentalitat que feia falta. Aquell any va ser molt important a la seva vida perquè va haver canvis i trasbalsos sentimentals i de tot tipus.

Aquesta és molt significativa com a obra de pas, de ritus d’iniciació. Hi ha, al títol i a l’obra, el ressò dels aspectes amables de la infantesa que són representats per les bruixes, dones sàvies, perseguides i massacrades al llarg de la història, i el dol de sentir-se, ella també , sola i estranya, com a dona jove que busca una alternativa als estereotips de la feminitat tradicional. La cançó infantil Plou i fa sol és de gran rellevància donat que l’autora fa referència a les bruixes, dones independents, autònomes, amb criteri propi disposades a defensar els seus ideals.

En aquesta època comença a participar activament en la vida cultural del país i fa coneixences importants que seran influents en la seva obra, com la dels poetes Joan Brossa i J. V. Foix. El sonet Sol i de dol d’aquest darrer té una gran relació amb el títol de l’obra i és que ambdós poetes fan una recerca de la seva pròpia identitat i pretenen trobar el seu camí entroncant-se al passat. La solitud també està present a les seves vides.

“El meu títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d’unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol.”

Des del punt de vista mètric i estròfic, en aquest llibre comença a treballar amb èxit els sonets, una poesia molt culte, alhora que manté una diversitat evident de formes populars com la cançó i altres.

El llibre el podem dividir en tres parts, de manera que justament la titulada Bruixa de dol sigui la protagonista i quedi al mig com a eix vertebrador de l’obra entre la primera part i la tercera part, encara que sembla que té més sentit veure l’obra en dues parts: la primera, més extensa, i la segona, més reduïda, però que repeteixen el mateix esquema formal: la presència, en primer lloc, dels poemes amb les formes mètriques i estròfiques més fàcils, més populars i, després, el bloc dels sonets que són una fita assolida por Marçal i que, com ella mateixa diu, ja no se’ls va poder treure de sobre.
La primera part del llibre comença amb la Divisa i té Foc de pales amb cinc composicions, Tombant amb dotze i Foguera Joana amb nou i Bruixa de dol amb tretze. La major part dels poemes són amb versos d’art menor i rima assonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars, menys els tretze sonets de Bruixa de dol que són de construcció clàssica amb decasíl·labs.
Els temes semblen seguir una cronologia que comença amb records de la infantesa i de la primera fase amorosa i que continua amb el període de la desfeta de la relació amb vacil·lacions. El conjunt segueix una dinàmica progressiva cap al compromís del que significa ser dona, del jo i de la solitud al nosaltres feminista i solidari.
La segona part consta d’un poema, un sonet, que dóna títol al conjunt que és Avui les fades i les bruixes s’estimen i vuit composicions variades sota el subtítol d’ Els núvols duien confetti a les butxaques; a continuació els sis sonets del subapartat Sense llops ni destrals, per acabar amb un poema que és una espècie d’himne feminista dedicat a la festa de les dones del Vuit de març. Cal destacar que molts poemes d0’aquesta segona part estan dedicats amb el nom inclòs en el text, com a la seva germana Magda, a les amigues i companyes.


“Com he dit en alguna banda, prossegueixo l’intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana –i amb l’experiència quotidiana sense veu- de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una rauca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula, l’aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solitària amb les altres dones i al mateix temps, amb l’assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l’existència com a individu autònom, com a <>...”


Cal destacar, pel que fa a la clara consciència de Maria-Mercè Marçal, la recerca d’una veu pròpia que lligui amb la tradició literària i que expressi l’experiència quotidiana de la diversitat de les dones de manera individual i col·lectiva. Dins d’aquesta temàtica posa l’èmfasi, per una banda, en la solitud, malgrat que hi hagi alguna pinzellada de relació amorosa feliç i, per un altra, en la solidaritat entre dones. Aquest dualisme pren forma en els potents imatges de la bruixa i la lluna.

Estava interessada per l’astrologia, com es trasllueix en la seva poesia on apareix l’escorpí –que era el seu signe del zodíac, ja que va néixer el 13 de novembre-, i també el drac –que era el signe que li corresponia en l’horòscop xinès.

Comentari de text, "FORAVILERS"

Foravilers

Junts hem menjat

—foravilers de tarda—

ametllons verds

de la branca més alta

robats d'un hort

sense porta ni tanca,

ai, no la mosseguis,

l'ametlla amarga!

Esborràvem lliçons,

darrere els arbres,

de mestres i veïns:

aquesta plana

l'escrivíem ben sols

amb lletra clara;

ai, no la mosseguis,

l'ametlla amarga!

Esquitxada de nit

la bata blanca

i amb els dits entintats

mig oblidàvem

al cor de l'ametlló,

l'ametlla amarga,

ai, no la mosseguis,

amic, encara!

Maria Mercè Marçal

Foravilers és un poema de l’autora Maria-Mercé Marçal el qual es troba inclòs a “Bruixa de dol”, l’obra poètica escrita entre 1977-1979. Aquesta obra barreja les formes cultes, sonets, amb les formes populars, les cançons i els temes que inunden l’obra estan directament relacionats amb la trajectòria vital de l’autora i la seva ideologia. Trobem poemes on es recorda la infantessa viscuda, l’amor de la seva primera etapa, és a dir, l’amor pel seu marit, i el trencament del matrimoni; el compromís de ser dona i el feminisme i per últim, poemes en honor a aquelles dones que ocuparen un lloc important en la seva vida.
Maria-Mercè Marçal neix al novembre de l’any 1952 a Ivars d’Urgell. Procedent de família pagesa, marxarà a Lleida a estudiar el batxillerat i, cap al 1969, fixarà la seva residència a Barcelona on estudiarà a la Universitat i es llicenciarà en Filologia Clàssica.
Exercirà de professora de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Al 1972 contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i amb qui tindrà la seva primera i única filla, Heura.
Es dóna a conèixer com a escriptora l’any 1977 amb “Cau de Llunes” i a partir d’aquesta publicació continuarà escrivint poemes, fent traduccions al català d’obres d’autors de diferents nacionalitats i alguna novel·la.
“Bruixa de dol”(1977-1979) és la obra poètica que la portarà a la fama.
Es comprometrà molt amb la societat de la seva època i és que participarà en política i serà una defensora del feminisme, tot fent múltiples col·laboracions i projectes en revistes relacionades.
A la dècada dels vuitanta iniciarà una relació amb Fina Birulés, professora de Filosofia, amb qui compartirà la resta de la seva vida.
Un càncer li treu la vida l’any 1998.

El poema a comentar, és una cançó que es compon de tres estrofes de quatre versos seguides d’una tornada de dos versos. Els versos tetrasíl·labs i els hexasíl·labs es van alternant a la composició, a més, a les tornades, podem trobar versos pentasíl·labs; per tant, trobem un poema de versos d’art menor.
La rima de la composició és assonant en els versos parells tot quedant els senars sense cap tipus de rima, lliures.

El tema del poema és la innocència de dos nens que s’amaguen dels adults per jugar a coses poc correctes.
Els dos joves, l’autora i el company de classe, roben ametlles que es troben en un arbre d’un hort al qual es pot accedir amb facilitat perquè no té ni porta ni tanca.
Al acabar les lliçons diàries marxen i s’amaguen per tal de jugar junts a coses que no estan gaire ben considerades lluny de la vista de qualsevol adult.
Va entrant la nit i ells estan junts, amb les seves bates blanques de l’escola i els dits tacats de tinta d’escriure.
Hi ha passió, desig, però ella li demana paciència.

Aquesta composició presenta una escena típica de dos adolescents que s’estimen, o s’atrauen simplement, i que volen mostrar-se la seva passió allà en un racó amagats evitant que ningú els pugui enxampar.
L’autora és, junt amb el xicot, la protagonista de la composició. Mitjançant la utilització del jo poètic, ens fa saber qui va ser ella qui anava amb el seu company a un lloc allunyat i allà ambdós s’estimaven.
Els adolescents tenen facilitat per a accedir a l’hort ja que aquest no presenta cap obstacle que s’hagi de superar per entrar, <<no té porta ni tanca>>. L’escena té lloc cap al capvespre, quan ja s’amaga el sol i entra la nit, el moment del dia que simbolitza el desig de les coses prohibides. Tot i això, ells són dues ànimes innocents que duen bata blanca, color representatiu de la puresa.
Sembla ser que ell volia anar massa ràpid, per això, ella li demana que no corri tant que s’esperi i tingui paciència que ja arribarà el moment de mossegar <<l'ametlla amarga>>.

L’autora, doncs, parla d’un record de la seva joventut, de dos nens que jugaven a estimar-se.

Els recursos literaris que estan presents en aquesta composició són: els encavalcaments que es distribueixen al llarg del poema i que divideixen una oració en dos o més versos; trobem també un hipèrbaton a l’última tornada ja que els dos versos no segueixen l’ordre lògic de les paraules ( <<ai, no la mosseguis, amic, encara>> --> <<ai, amic, no la mosseguis encara>>); tenim dues exclamacions retòriques en les dues primeres tornades (<<ai, no la mosseguis l'ametlla amarga!>>); un epítet en “ametllons verds” ja que és el color que aquets presenten quan no estan encara madurs i per últim, trobem un poliptoton entre ametlló, ametlla i ametllons.

El lèxic que utilitza l’autora a la composició és un lèxic relacionat amb el camp i la natura (hort, ametllons, ametller, branca, arbres...) així com també utilitza paraules que pertanyen a l’àmbit de l’ensenyament com és el cas de “lliçons” o “mestres”.

En conclusió, és aquest un poema que transmet el record de l’autora dels temps de la joventut en què es cometen grans bogeries però totes elles tenen una explicació, com seria el cas de l’amor envers una altra persona.
“Foravilers” segueix la temàtica pròpia de “Bruixa de dol” i és, com totes les altres composicions, una gran peça de veritable subjectivisme de l’autora.

Cançó infantil "Plou i fa sol"

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes porten dol.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes fan un ou.

"Sol i de dol" Josep Vicens Foix

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

La biografia en Power Point

Maria-Mercè Marçal

View more presentations from nei_r.