Foravilers
Junts hem menjat
Junts hem menjat
—foravilers de tarda—
ametllons verds
de la branca més alta
robats d'un hort
sense porta ni tanca,
ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!
Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l'escrivíem ben sols
amb lletra clara;
ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!
Esquitxada de nit
Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats
mig oblidàvem
al cor de l'ametlló,
l'ametlla amarga,
ai, no la mosseguis,
amic, encara!
Maria Mercè Marçal
Foravilers és un poema de l’autora Maria-Mercé Marçal el qual es troba inclòs a “Bruixa de dol”, l’obra poètica escrita entre 1977-1979. Aquesta obra barreja les formes cultes, sonets, amb les formes populars, les cançons i els temes que inunden l’obra estan directament relacionats amb la trajectòria vital de l’autora i la seva ideologia. Trobem poemes on es recorda la infantessa viscuda, l’amor de la seva primera etapa, és a dir, l’amor pel seu marit, i el trencament del matrimoni; el compromís de ser dona i el feminisme i per últim, poemes en honor a aquelles dones que ocuparen un lloc important en la seva vida.
Maria-Mercè Marçal neix al novembre de l’any 1952 a Ivars d’Urgell. Procedent de família pagesa, marxarà a Lleida a estudiar el batxillerat i, cap al 1969, fixarà la seva residència a Barcelona on estudiarà a la Universitat i es llicenciarà en Filologia Clàssica.
Exercirà de professora de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Al 1972 contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i amb qui tindrà la seva primera i única filla, Heura.
Es dóna a conèixer com a escriptora l’any 1977 amb “Cau de Llunes” i a partir d’aquesta publicació continuarà escrivint poemes, fent traduccions al català d’obres d’autors de diferents nacionalitats i alguna novel·la.
“Bruixa de dol”(1977-1979) és la obra poètica que la portarà a la fama.
Es comprometrà molt amb la societat de la seva època i és que participarà en política i serà una defensora del feminisme, tot fent múltiples col·laboracions i projectes en revistes relacionades.
A la dècada dels vuitanta iniciarà una relació amb Fina Birulés, professora de Filosofia, amb qui compartirà la resta de la seva vida.
Un càncer li treu la vida l’any 1998.
El poema a comentar, és una cançó que es compon de tres estrofes de quatre versos seguides d’una tornada de dos versos. Els versos tetrasíl·labs i els hexasíl·labs es van alternant a la composició, a més, a les tornades, podem trobar versos pentasíl·labs; per tant, trobem un poema de versos d’art menor.
La rima de la composició és assonant en els versos parells tot quedant els senars sense cap tipus de rima, lliures.
El tema del poema és la innocència de dos nens que s’amaguen dels adults per jugar a coses poc correctes.
Els dos joves, l’autora i el company de classe, roben ametlles que es troben en un arbre d’un hort al qual es pot accedir amb facilitat perquè no té ni porta ni tanca.
Al acabar les lliçons diàries marxen i s’amaguen per tal de jugar junts a coses que no estan gaire ben considerades lluny de la vista de qualsevol adult.
Va entrant la nit i ells estan junts, amb les seves bates blanques de l’escola i els dits tacats de tinta d’escriure.
Hi ha passió, desig, però ella li demana paciència.
Aquesta composició presenta una escena típica de dos adolescents que s’estimen, o s’atrauen simplement, i que volen mostrar-se la seva passió allà en un racó amagats evitant que ningú els pugui enxampar.
L’autora és, junt amb el xicot, la protagonista de la composició. Mitjançant la utilització del jo poètic, ens fa saber qui va ser ella qui anava amb el seu company a un lloc allunyat i allà ambdós s’estimaven.
Els adolescents tenen facilitat per a accedir a l’hort ja que aquest no presenta cap obstacle que s’hagi de superar per entrar, <<no té porta ni tanca>
Sembla ser que ell volia anar massa ràpid, per això, ella li demana que no corri tant que s’esperi i tingui paciència que ja arribarà el moment de mossegar <<l'ametlla amarga>
L’autora, doncs, parla d’un record de la seva joventut, de dos nens que jugaven a estimar-se.
Els recursos literaris que estan presents en aquesta composició són: els encavalcaments que es distribueixen al llarg del poema i que divideixen una oració en dos o més versos; trobem també un hipèrbaton a l’última tornada ja que els dos versos no segueixen l’ordre lògic de les paraules ( <<ai, no la mosseguis, amic, encara>> --> <<ai, amic, no la mosseguis encara>
El lèxic que utilitza l’autora a la composició és un lèxic relacionat amb el camp i la natura (hort, ametllons, ametller, branca, arbres...) així com també utilitza paraules que pertanyen a l’àmbit de l’ensenyament com és el cas de “lliçons” o “mestres”.
En conclusió, és aquest un poema que transmet el record de l’autora dels temps de la joventut en què es cometen grans bogeries però totes elles tenen una explicació, com seria el cas de l’amor envers una altra persona.
“Foravilers” segueix la temàtica pròpia de “Bruixa de dol” i és, com totes les altres composicions, una gran peça de veritable subjectivisme de l’autora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada