Tombant XII

Tombant XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,

el catipàs vençut, la tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d'alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Tombant XII

El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la XII de “Tombant” , el tercer dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.


Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel•la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.


És una poesia composta per dues estrofes, la primera amb cinc versos i l’altre amb un sol vers. Son versos lliures, sense rima.


El títol Tombant, és refereix a girar, això vol dir que la seva vida pren un tomb, ella esta identificada en aquesta poesia com a la tristesa, ha d’amagar sota una màscara tots els sentiments que sent.
Aquest apartat del llibre l’autora ens parla sobre la definició de la seva orientació sexual, i clarament en ho deixa reflectit a la introducció dient: “una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta”, ens vol donar a entendre que les dones no necessiten els homes per a res, que som suficients sàvies i independents.
El tema principal és la tristesa que l’autora vol deixar de costat.

En general aquesta poesia esta escrita en futur ”Pujaré, Baixaré i haurà”, això vol dir que és un propòsit que té Marçal per a complir.

Aquesta la podem dividir en dues parts, els cinc primers versos per una banda i l’últim per una altra.
Des d’un principi l’autora ja anomena la tristesa “pujaré la tristesa dalt les golfes”, però aquest cop la vol apartar de la seva vida ja que ho està passant malament acumulant tots els records. Pujarà a les golfes, allà on es guarden tots les coses que ja no s’utilitzen per a deixar els seus records, “tartalana vella”, que l’únic que fan es ferir-la. Més tard, baixarà plena d’alegria perquè ja s’haurà oblidat del passat. Però diu que només oblidarà aquells moments si quan baixi d’allà no pensa en allò, ja que l’alegria només s’assoleix amb l’abandonament del seny “vestit d’alegria / que hauran teixit aranyes sense seny”.
Finalment com a conclusió ens diu que encara que baixi plena d’alegria quedarà algun record inoblidable per a ella “Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques”. No es desfarà de tot sinó que deixarà petites engrunes dels amors que ja ha viscut i els que estan per arribar.

La figura retòrica més rellevant en aquest poema és l’encavalcament, que fa que les oracions quedin fragmentades en dos o més versos.

Un altre cop Marçal torna a parlar de la tristesa relacionada amb l’amor, a aquesta poesia sembla que està molt afectada encara que se n’adona que ha de parar de sentir això ja que només li fa mal. Sabem que està relacionat amb l’àmbit amorós ja que a la conclusió apareix la mateixa paraula amor. És una de les més belles composicions de l’obra poètica que ens fa pensar en què les emocions que nosaltres experimentem depenen de les nostres pròpies decisions.