Relació dels "Comentaris d'obra" amb les poesies d'obra

Montero i Bosch, Anna. "L'espai d'una llengua abolida". Maria-Mercè Marçal. Escriptor del mes, «Gener 1995» Institució de les Lletres Catalanes.

"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l’afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom», proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...] És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l’empeny, d’una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d’una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d’esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l’antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva.

La poesia de Maria-Mercè Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent universals (l’amor, la solitud), són resseguits amb una veu que expressa la vivència femenina d’una manera que, per personal, esdevé col·lectiva. Al capdavall, la poesia de Maria-Mercè Marçal parla de la Dona, de les seues (a vegades difícils) relacions amb ella mateixa i amb el món, amb l’Altra, amb els/les altres, i de les seues (a vegades, no menys conflictives) relacions amb la paraula. Aquests elements, però, serien insuficients per explicar el sentiment de seducció que captiva el/la lector/a dels poemes de Maria-Mercè Marçal. Cal afegir-hi el domini magistral del vers, l’enorme atractiu de la seua personal simbologia, d’una gran riquesa sensorial que com en el tirs baudelerià, envolta, «amb la sinuositat del verb», la «voluntat recta, ferma i inamovible» de dotar les dones d’una veu poètica on emmirallar-nos. La poesia de Maria-Mercè Marçal, tot convocant els indicis d’una llengua abolida, traça l’espai personal on els mots lliuren la batalla per redreçar-la."

COMENTARI nº1

La poeta Anna Montero fa una crítica a l’obra de Maria-Mercè Marçal. Comenta l’impacte que li va causar la lectura de “Bruixa de dol” ja que aquesta obra és una reivindicació de l’autora que pretén integrar la veu femenina al món de la cultura, però principalment fa la seva afirmació com a dona i tot seguit es centra en el col·lectiu femení.

És molt important que les autores femenines assoleixin la mateixa rellevància amb què compten els homes, per aquesta raó, Maria-Mercè fa traduccions d’autores estrangeres.

La seva poesia té dos fils temàtics que sempre seguirà: uns són temes exclusivament femenins, com és el cas de la maternitat o el part; i els altres, estan relacionats amb l’expressió de la vivència femenina, són temes universals, com l’amor o la solitud.

“Bruixa de dol” segueix aquesta temàtica ja que en aquesta segona obra poètica de l’autora d’Ivers d’Urgell, ella mateixa afirma la seva pròpia identitat com a dona, com ho fa a la divisa "Jo tinc un nom..."; a més, tracta temes de la seva experiència vital com els records de la infantesa, l’amor i la solitud, en una primera part, i dedica poemes a dones que foren importants a la seva vida, en una segona part. L’obra conclou amb una composició que porta per títol “8 de març”, dia de la dona treballadora, és tracta d’un poema dedicat a la festa de les dones que se celebra aquest dia.

Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil.la". Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empúries, 1998

"L'any 1989, per fer de pòrtic al volum de poesia completa Llengua aoblida (1973-1988), Maria-Mercè Marçal va escriure un text de reflexió literària, Sota el signe del drac [...] Segons el mateix paper, es tracta d'un cicle poètic desplegat en dues etapes. La primera, que comprèn de Cau de llunes a Sal oberta, ve presidida per un esquema triangular de tensió entre el jo poètic, la lluna i l'ombra: un triangle que sempre remet, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud. Encarats al jo del poeta, "la lluna" i "l'ombra" metaforitzen l'antítesi de dos pols oposats, llum i foscor. La "lluna", imatge recurrent dels tres primers llibres, es converteix en el símbol d'una feminitat que es reivindica cada cop d'una manera més conscient i assumida. En una lectura inicial, el símbol de la lluna remet a paral.lelismes que descansen en la imatgeria tradicional femenina. Com si fos una dona, la lluna passa per les fases d'un cicle menstrual i se'ns presenta, en la seva plenitud, com un símbol lluminós i rodó de maternitat. Vist en sentit històric, el símbol s'enriqueix amb posat reivindicatiu. La dona, com la lluna, no ha tingut mai llum pròpia dins de l'univers de la cultura i s'ha hagut de compondre amb la que rebia del sol, l'astre masculí. [...] En sentit contrari a la força reivindicativa de la lluna s'aferma "la imatge de l'ombra", el pol oposat que tanca, amb el "jo poètic", el triangle en tensió. [...] L'ombra, doncs, es converteix en una geografia inquieta de neguits i desassossecs, en l'apai del llast, en la zona no explorada, incontrolable, fat, lloc de subjecció i dels fantasmes paralitzadors."

"Aquesta tensió triangular tot just s'insinua als poemes de Cau de llunes, un llibre que es desplega en tres direccions: la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític (la sèrie de poemes dedicats a Layhret, a Salvador Seguí, al cop d'estat xilè i a la mort del dictador) i la condició de la dona (la secció Fregall d'espart, fonamentalment."

"La segona tramesa, Bruixa de dol (1979), intensifica una evolució que ha guanyat intensitat lírica i una poesia que continua movent-se entre les tensions oposades de festa i de lluita, de goig i d'ombra. El llibre torna a asseure's en una cruïlla de tres camins on hi arriben una agudització de la problemàtica de la dona, el descobriment un punt angoixat de la solitud i la reivindicació de l'erotisme com una experiència lúdica. El banquet amorós presideix els apartats Foc de pales i Foguera Joana on es recullen dues experiències que, al costat de l'alegria per l'encontre eròtic, deixen un regust de tristesa als llavis. [...] Les dues experiències amoroses són separades pels poemes d'un compàs d'espera (Tombant), que es giren cap a plecs interiors carregats d'ombres i de solitud. [...] Aquest gest de solitud i de tristesa campa pels sonets de l'apartat Bruixa de dol, on es multipliquen els miralls, les imatges d'aigua i la consciència d'obrir-se a nous camins. [...] La bruixa representa el lpoder femení eliminat de la cultura, la dona forta, amb poders, que els estaments oficials han lligat, tradicionalment, al perill i als maleficis."

COMENTARI nº2

L’editor Isidor Cònsul ens parla de la poeta Maria-Mercè Marçal fent una diferenciació entre les seves obres de la primera etapa (Cau de llunes, Bruixa de dol i Sal Oberta) amb les de la segona.
Comenta el simbolisme que inunda les composicions de l’autora, “...les obres de la primera etapa venen presidides per un esquema triangular de tensió entre el jo poètic,la lluna i l’ombra: un triangle que sempre remet, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud...”
És a dir, trobem la “lluna” que es converteix en el símbol de la feminitat i passa per les fases d’un cicle menstrual i se’ns present, en la seva plenitud, som un símbol lluminós i rodó de maternitat. L’astre però mai ha tingut llum pròpia sinó que sempre rebia la llum del sol, l’astre masculí que simbolitza l’home, com passa amb la dona que mai “ha pogut donar llum per si mateixa” sinó que estava “il·luminada” pels homes.
Altre símbol és l’”ombra” que es converteix en l’espai del llast, en els neguits i els desassossecs, en la zona no explorada.

“Bruixa de dol”, segueix amb la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític i la condició de dona procedents de “Cau de llunes”, és a dir, continua movent-se entre “les tensions oposades de festa i lluita, de goig i d’ombra”.
L’obra poètica es divideix en diferents apartats: a Foc de Pales i Foguera Joana es recullen experiències amoroses on l’erotisme és el protagonista, el qual proporciona alegria. Tombant, a diferència, les composicions estan plenes d’ombres i de solitud.
A Bruixa de dol, la figura de la bruixa guanya una gran importància, com també ho fan les imatges d’aigua i la consciència d’obrir-se a nous camins. La bruixa representa la dona forta, amb poder que lluita per aconseguir el poder que li manca a la societat.

Broch, Àlex. "Maria-Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal, Maria-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.

"Maria-Mercè Marçal no va buscar la diferència ni l'excepcionalitat. Únicament va voler ser, va voler construir la seva identitat a partir de la llibertat d'escollir i de viure la plenitud que sentia. És aquesta llibertat sense traves el que la personalitza i fa de la seva obra el que és. Però un cop escrita, amb l'autenticitat i la sinceritat de qui en escriure aboca tota la intensitat interior, l'obra queda subjecta al coneixement i la descoberta, i aleshores és quan la seva força i transcendència, més enllà d'una veu personal i pròpia, esdevé una veu que es converteix en mirall o referència poètica per a tots els lectors."

"En l'aspecte formal, la seva poesia abraça tant la tradició popular com la culta. La primera, molt present en els primers llibres -Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979) i Sal oberta (1982)- [...] també la tradició culta -el sonet i el preciosisme de la sextina- és present en bona part de la seva poesia amorosa, tant a Sal oberta (1982) com a Terra de mai (1982) i La germana, l'estrangera (1985).

"I quan s'analitzi amb profunditat la seva obra -com ja comença a ser-ho- es farà encara molt més evident aquesta cerca d'identitat personal que significa la seva obra poètica. Una identitat que passa per diferents eixos, tres dels quals -l'experiència de la gestació, de la maternitat i de l'amor lèsbic- tenen, en poesia, una representativitat especial. En aquests espais d'experiència personal i interior Maria-Mercè Marçal no renova cap tradició sinó que més aviat crea -raó de la seva importància- uns referents fins a ella molt poc transitat en la nostra literatura i, val a dir, en altres literatures."

COMENTARI nº3

Segons Àlex Broch, Maria-Mercè Marçal a través de la seva obra literària va voler construir la seva identitat pròpia a partir de dues coses: la llibertat d’escollir, és a dir, que ningú l’hagués de dir el que havia de fer o no en cada moment, i viure la plenitud que sentia, per tant, fer allò que volgués, quan en aquella època no podia mostrar-ho o algú l’impedia.

Quant a la estructura formal destaca la tradició popular i la culta. Per una banda, la primera, molt present en les obres de Cau de llunes(1977), Bruixa de dol(1979) i Sal oberta(1982) i per l’altre banda la tradició culta, utilitza el sonet i el preciosisme de la sextina, present sobretot en la poesia amorosa, per tant, a Sal oberta(1982), Terra de mai(1982) i La germana, l’estrangera(1985).

Per últim aquesta explica que durant totes les obres l’autora passa per diferents eixos: l’experiència de gestació, de la maternitat i de l’amor lèsbic.

Comentaris d'obra

View more OpenOffice presentations from nei_r.