BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.
dimarts, 16 de desembre del 2008
dilluns, 15 de desembre del 2008
Comentari de text, Els amants
Els amants, Llibre de meravelles
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó)
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educati
en marxa el tocadiscos,negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
“Els amants” és poema que es troba dins del “Llibre de meravelles” publicat l’any 1971 escrit per l’autor valencià Vicent Andrés Estellés.
Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot a la comarca de l’Horta de València l’any 1924. Dotze anys més tard, amb l’inici de la Guerra Civil espanyola es va veure obligat a deixar els estudis, però, gràcies a un veí que li prestava llibre, va poder continuar llegint. Al acabar-se aquesta va començar a treballar de forner, com el pare, després d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança.
Al llarg de la seva vida va escriure multitud de obres, fins i tot, després de la seva mort al 1993, deixà una abundant obra inèdita.
Vicent Andrés, al 1971, va publicar 5 obres, entre les quals es troba el “Llibre de meravelles”. Totes elles van sorgir de la situació de contradicció en què es trobava l’autor en aquells moments.
Es tracta aquest d’un poema de versos d’art major de 12 síl·labes cesurats en dos hemistiquis de 6 síl·labes que, en el transcurs de la composició, intercalen versos masculins i femenins. Tots ells són versos blancs ja que no presenten cap tipus de rima.
Trobem cinc estrofes, la primera és de quatre versos, la segona de quatre, la tercera de dos, la quarta de dotze i l’última de dos.
És una composició que mostra la passió entre dos amants que s’amaven, sembla ser que es tracta de l’autor i d’una dona. Al llarg de tota l’obra compara l’abans, eren fogosos, s’amaven en qualsevol racó, no eren en cap cas defensors d’un amor tranquil sinó que eren salvatges i bruscos; amb l’ara, ja ha passat molt de temps des d’aquella època però de tant en tant recorden els vells temps.
Evoca aquell amor a través del record.
Parla de que el seu amor no és com el de Petrarca autor que inclogué en els seus sonets l’amor cortès, és a dir, l’amor d’un cavaller per una dama casada que per ella era capaç de qualsevol cosa i aquest amor era amagat en secret perquè no els descobrissin, ni tampoc segueix les Rimes de Bécquer on apareix l’amor, l’evasió, la desesperança i la mort...
El seu és un amor carnal, de desig. Ells són uns amants que no s’amaguen que deixen veure els seus sentiments i, acara que de vegades ell ha desitjat un amor amable i educat no ho ha aconseguit pas i ha continuat sent un amor bàrbar.
Però això era abans, ells havien sigut uns amants dels que escassegen, dels que neixen ben pocs.
Al llarg del poema trobem multitud de recursos literaris. El primer és un hipèrbaton localitzat al segon vers (“Feroçment ens amàvem”), i en aquest mateix vers trobem també una antítesi ”matí” i “nit”. En el 4t vers trobem una estructura paral·lelística (“Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses”), així com també pleonasme (“anys”).
A la segona estrofa, en el primer vers, tenim una metàfora on diu “em pren aquell vent”, referint-se a que li entren ganes. Al 3r i 4t d’aquesta mateixa estrofa tenim comparació (“com un costum amable” i “com un costum pacífic”) a més de pleonasme (“costum”).
A la tercera estrofa, en el 2n vers tenim una antítesis(“ens ajunta” i “ens empeny”).
A la quarta, al 1r vers trobem la utilització del “jo poètic”, en el 3r vers localitzem una antítesis entre “ara” i “després”, al següent vers tenim pleonasme (“amor”) i sinonímia (“brusc” i “salvatge”). Al 7è vers trobem una exclamació retòrica (“Què voleu que hi faça!”), al 8è tenim una estructura paral·lelística (“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses”).
I a l’última estrofa tenim una comparació (“dos amants com nosaltres”) al 1r vers i entre aquest i el segon hi ha un quiasme, ja que “dos amants com nosaltres” es trobem en forma encreuada.
En conclusió aquest és un poema que mostra la passió entre dos amants, els millors amants que hi ha hagut a València. El autor amb les paraules que empra transmet a la perfecció la sensació de desig, de passió. A més, utilitza el nom d’alguns autors que escriviren obres amoroses i amb això es val per a dir que el seu amor no és com els d’ells.
Un altre de les coses que cal comentar és que Vicent Andrés Estellés acostuma a introduir en les seves obres referències a la vida quotidiana, al dia a dia.
dimarts, 9 de desembre del 2008
Comentari de text
És així, si us plau, LA NIT (1956)
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—La Mort.
La Mort ve descalça:
quan se'n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...
Aquesta poesia pertany al poeta valencià Vicent Andrés Estellés, nascut a Burjassot.
És aquest un poema titulat “És així, si us plau” que està dins del llibre “La Nit” publicat al 1956, on l’autor expressa la tristesa davant la recent mort de la seva única i petita filla amb tan sols quatre mesos. No era aquest el primer contacte d’ell amb la mort, abans, en la seva infantessa, ja havia perdut al seu avi i al germà d’aquest.
“La Nit” , títol del llibre, és ja una metàfora de la mort.
Aquest poema està estructurat en forma de diàleg entre la mort i un interlocutor, que fa pensar que és el propi narrador.
És aquest un poema titulat “És així, si us plau” que està dins del llibre “La Nit” publicat al 1956, on l’autor expressa la tristesa davant la recent mort de la seva única i petita filla amb tan sols quatre mesos. No era aquest el primer contacte d’ell amb la mort, abans, en la seva infantessa, ja havia perdut al seu avi i al germà d’aquest.
“La Nit” , títol del llibre, és ja una metàfora de la mort.
Aquest poema està estructurat en forma de diàleg entre la mort i un interlocutor, que fa pensar que és el propi narrador.
Està replet d'interrogacions.
La primera estrofa junt amb la tercera estan en forma dialogada i es composen de versos bisíl·labs.
La segona i la quarta estan composades per vesos tetrasíl·labs i no hi ha diàleg.
Trobem diferents recursos al llarg del poema. Al primer vers trobem al·literació (toc,toc), de la mateixa forma que apareix en els versos 7, (cloc...cloc...cloc...cloc), i al 8,10,12,14 i 16 (toc,toc).
En el 4 vers trobem una personificació de la mort ja que diu que "ve descalça", i trobem una antítesis en aquest mateix vers junt amb el següent ja que en el primer diu que la mort "ve descalça" i en el segon que "duu socs".
En els versos 6 i 7 hi ha un encavallament.
I a l'última estrofa trobem una estructura paral·lelística, s'intercalen versos amb "toc,toc" i "Qui és?", trobem a més interrogacions retòriques ("Qui és?") i anàfores.
En conclusió és aquesta una composició aparentment senzilla però que una vegada analitzada es veu que tracta d'un tema molt seriós, la mort.
L'autor fa un tractament infantil d'aquesta intriduint onomatopeies.
dilluns, 8 de desembre del 2008
Comentari de text
Cançó de bressol, LA NIT (1956)
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve
.És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va ser un poeta valencià. Cançó de bressol, poema que forma part del llibre La Nit, fou escrit l'any 1956 que recull la tristesa d'un pare que acabava de perdre a la seva filla de dos mesos d'edat. Aquest, a la vegada, està inclòs en la recopilació de les seves Obres Completes (vol.1) anomenat Recomane Tenebres.
El poema el podríem classificar entre una oda, ja que lloa a la seva filla i un plany, és un recordatori de la petita. Però el que si que està clar és que es un poema d’amor i de la mort, ja el títol del llibre “La Nit”, és un metàfora referida a la mort ja que aquesta és obscuritat.
L’autor al llarg dels versos ens mostra quant d’important era la seva filla per a ell, com la troba a faltar, ella és per a ell la seva vida, la petita és qui li dona la vitalitat necessària que ell necessita per a continuar endavant. Per ella no l’importaria perdre-ho tot, si hagués estat possible ell hauria mort en el lloc d’ella.
És aquest un romanç heptasíl·lab amb rima assonant en els versos parells en –e el tema del qual és la mort de la filla del poeta a la vegada de l’amor que ell sent per ella.
Al primer vers ja veiem la utilització del “jo poètic” i trobem el mot “mort” escrit en majúscules, ja que l’autor l’identifica amb la seva filla.
En el segon vers tenim una repetició de “meua”, que dona intensitat al que ella era la seva filla, com succeeix també en el vers 10, on trobem una repetició de meu i al 13 amb la repetició de “ama”.
Finalment, cal dir que el poema està ple de sentiments i d’emocions de l’autor, el qual està molt dolgut per la recent mort de la seva petita filla. Però tot i això sap que ha de continuar endavant i té claríssim que ella és qui li dona forces per fer-ho. També ell, recordant-la, li està donant vida, i és que així és l’única manera de no fer que ella sigui oblidada.
I el que mi més bonic em sembla, és que ell, el pare, no lo hagués importat, i de fet s’ho hagués estimat més, seria haver perdut ell la vida en comptes de la seva filla. És un gest que molts estarien disposats a fer per salvar la vida d’algun ser estimat
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, València. Els seu pare era forner del poble. La Carme, la seva germana, igual que els seus pares, era citada en els seus versos.
En els seus llibres L'ofici de demà i Coral, recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es desvetllà en ell molt aviat, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que pels volts de 1935-1936 ja començà a escriure poesia.
Durant la guerra civil, el poeta, que tenia 12 anys, va escriure alguns poemes que ell anomenà “de combat”. També es durant la guerra quan ell deixa els seus estudis, encara que llegeix molt gràcies a llibres que li deixa el seu veí.
Quan ja acabà la guerra, treballà de forner, després d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança.
El 1942 publicà el seu primer article al diari “Jornada”, a arrel del qual va formalitzar el ingrés a l’ Escola Oficial de Periodisme de Madrid. A Madrid va escriure poemes que eren la traducció al castellà dels originals en català.
Al 1945 va anar a fer de soldat a Navarra on va escriure poesia en català. Al 1948 tornà a València on treballà com a periodista a “Las Províncias”, en la qual es convertí el redactor cap al 1958.
Ja instal·lat a València escriu poemes en català. Als inicis dels anys cinquanta inicia amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis i Guarner i Manuel Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d’orella (1953). El 1955 es casà amb Isabel Llorente amb qui tingué una filla que morí als quatre mesos. La mort de la petita els va aclaparar i va dur al poeta a escriure La nit (1956) i Primera Soledad. Va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Donzell Amarg (1958) és un poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L’amant de tota la vida (1966).
El poeta editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres.
Durant els seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari “Las Províncias” organitzava campanyes contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Aquesta situació de contradicció entre els seus interessos i els seus sentiments més profunds perdurà fins al 1971, i és durant aquesta època que escriu 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d’exilis, Primera audició i L’inventari clement.
L’any 1972 li fou publicada l’Obra Completa amb un primer volum, Recomane tenebres.
Més tard, va decidir fer un cant a València, cosa que li va portar uns quatre anys. El poemari es titula Mural del País Valencià i és un mural amb el qual Vicent volia que s’identifiqués tot el país, poble per poble.
També conreà la narrativa i el teatre però tingueren poca difusió.
En homenatge al poeta, a la Nit dels Premis Octubre de València, s’atorga un premi amb el seu nom. També, al 1975 i al 1978, li arriben reconeixements amb la Lletra d’Or i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Els temes recurrents de l’autor, que foren constants al llarg de la seva trajectòria són la fam, el sexe, la mort i l’amor.
Vicent Andrés Esteller morí a València el 27 de Març de 1993.
En els seus llibres L'ofici de demà i Coral, recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es desvetllà en ell molt aviat, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que pels volts de 1935-1936 ja començà a escriure poesia.
Durant la guerra civil, el poeta, que tenia 12 anys, va escriure alguns poemes que ell anomenà “de combat”. També es durant la guerra quan ell deixa els seus estudis, encara que llegeix molt gràcies a llibres que li deixa el seu veí.
Quan ja acabà la guerra, treballà de forner, després d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança.
El 1942 publicà el seu primer article al diari “Jornada”, a arrel del qual va formalitzar el ingrés a l’ Escola Oficial de Periodisme de Madrid. A Madrid va escriure poemes que eren la traducció al castellà dels originals en català.
Al 1945 va anar a fer de soldat a Navarra on va escriure poesia en català. Al 1948 tornà a València on treballà com a periodista a “Las Províncias”, en la qual es convertí el redactor cap al 1958.
Ja instal·lat a València escriu poemes en català. Als inicis dels anys cinquanta inicia amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis i Guarner i Manuel Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d’orella (1953). El 1955 es casà amb Isabel Llorente amb qui tingué una filla que morí als quatre mesos. La mort de la petita els va aclaparar i va dur al poeta a escriure La nit (1956) i Primera Soledad. Va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Donzell Amarg (1958) és un poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L’amant de tota la vida (1966).
El poeta editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres.
Durant els seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari “Las Províncias” organitzava campanyes contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Aquesta situació de contradicció entre els seus interessos i els seus sentiments més profunds perdurà fins al 1971, i és durant aquesta època que escriu 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d’exilis, Primera audició i L’inventari clement.
L’any 1972 li fou publicada l’Obra Completa amb un primer volum, Recomane tenebres.
Més tard, va decidir fer un cant a València, cosa que li va portar uns quatre anys. El poemari es titula Mural del País Valencià i és un mural amb el qual Vicent volia que s’identifiqués tot el país, poble per poble.
També conreà la narrativa i el teatre però tingueren poca difusió.
En homenatge al poeta, a la Nit dels Premis Octubre de València, s’atorga un premi amb el seu nom. També, al 1975 i al 1978, li arriben reconeixements amb la Lletra d’Or i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Els temes recurrents de l’autor, que foren constants al llarg de la seva trajectòria són la fam, el sexe, la mort i l’amor.
Vicent Andrés Esteller morí a València el 27 de Març de 1993.
dilluns, 24 de novembre del 2008
Elements configuradors: la poesia simbolista, la música i les arts plàstiques
Amb el simbolisme francès va haver-hi una renovació en el llenguatge narratiu, ja no estaven per separat els discursos narratius i els poètics ja que es barrejaren les coses típiques de cada ú. Així serà normal veure metàfores o ritme poètic a la prosa.
La poesia, també busca noves formes, i són trobades en la música. Aquest gènere literari crea composicions allunyades del vers i que donen naixement a uns altres gèneres que barregen la prosa i la poesia.
La narrativa passa a crear textos que desperten la imaginació dels lectors a través de la suggestió.
La poesia, també busca noves formes, i són trobades en la música. Aquest gènere literari crea composicions allunyades del vers i que donen naixement a uns altres gèneres que barregen la prosa i la poesia.
La narrativa passa a crear textos que desperten la imaginació dels lectors a través de la suggestió.
dimarts, 18 de novembre del 2008
Solitud
Solitud va ser escrita al 1905.
És un drama rural en prosa i que, seguint els temes dels modernistes per excel·lència, mostra la tensió entre l’individu i la societat, entre aquest i l’entorn natural i la lluita de la protagonista per trobar la pròpia individualitat entre els determinismes que l’envolten.
És una obra plena d’elements simbòlics.
- Està estructurada en dues parts:
Primavera i tardor: funcionen com a metàfora (primavera de la Mila;depressió d’aquesta- mal de muntanya-).- Primavera --> capítols I - X
- Estiu --> passa volant (4 pàgines)
- Tardor --> capítols XI - XVIII
L’obra dura un any.
-Hi ha alguns paral·lelismes entre els dos blocs:
· Ambdós finalitzen amb una festa: pròleg d’un daltabaix.
1- Daltabaix econòmic (ruïna econòmica de la família) i després un daltabaix matrimonial.
2- Violació de l’ànima.
- Neteja (simbòlica): de l’ermita (neteja interior). Excursió al Cimalt on se n’adona que el pastor és un vell.
- Els personatges principals són:
La Mila i el pastor, Gaietà, que són els personatges positius.
El Matias i l’Ànima, que són els personatges negatius.
Víctor Català
Víctor Català va ser el pseudònim amb què signà Caterina Albert Paradís.
Va néixer a l'Escala (Alt Empordà) l'any 1869 i morí a aquí l'any 1966.
Va ser filla d'una família benestant tirant a adinerada, ja que el seu pare, Lluís Albert, va ser advocat, polític i propietari de terres rural. La seva mare, Dolors Paradís, va ser una dona que sempre estava malalta.
Caterina era la gran de quatre germans.
En quant a la seva educació, Caterina va anar a l'escola primària del seu poble i únicament un any a un pensionat de Girona, on començà a estudiar francès.
I després va continuar instruint-se a casa amb una professora particular i, també, va fer classes de dibuix, de pintura i d’escultura.
Però tot i això, gràcies a la influència de la seva família, Caterina va ser una persona molt autodidàctica, aprenia ella mateixa.
Va ser una dona molt informada de tot el que succeïa a l’època ja que gràcies a la seva compra setmanal de revistes i llibres i també al fet que ella, coneixedora de la llengua francesa, pogués llegir textos procedents de Francia, país on van tenir origen els moviments artístics i literaris que s’anaven estenent per tota Europa.
Al morir el seu germà, hereu de les terres, Caterina va ser qui va quedar-se-les, per tant va estar molt arrelada a la seva terra.
Tot i que, encara que ella ho amagava, viatjava sovint a Barcelona i també ho va fer per terres europees.
També amb la mort del seu pare, ella va cuidar de la seva mare.
No es casà ni tingué fills.
Les seves primeres obres estaven signades amb el pseudònim de Virgili d’Alacseal (l’escala a l’inrevés), que foren publicades a l’Esquella de la Torratxa.
Al 1898 li foren premiats als Jocs Florals d’Olot un poema i un monòleg “La infanticida”, que al ser dona l’autora van crear un escàndol que va fer que Caterina s’amagués, com ja ho havien fet d’altres, sota el pseudònim de Víctor Català.
L’obra de Caterina s’agrupa en tres etapes.
La primera i la més important, tant per al nombre d’obres com per la varietat de gèneres. En tan sols set anys publicà set obres dividides en dos volums de poesia: “El cant dels mesos” (1901) i “Llibre blanc-policromi-tríptic (1905); un volum de teatre “Quatre monòlegs” (1901); tres reculls de contes “Drames rurals” (1902), “Ombrívoles” (1904) i “Caires Vius” (1907); i una novel·la, “Solitud” (1905).
En aquests anys es quan es perfilen ja les característiques de l’obra de l’autora, que amb poques variacions es mantindran constants en tota la seva producció, tant a nivell de gèneres, com temàtic i formal.
Caterina tingué preferència per la narrativa, amb la qual tractà històries tràgiques del món rural que enfoca des d’una òptica pessimista, fatalista i sensibilitzada en l’estètica del negre o del clarobscur. Aquesta visió se centra en la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la seva pròpia realització. Mostra, a més, interès pel món interior de les dones.
Amb l’aparició del noucentisme al 1907 l’autora se silencia fins al 1918 quan ja tornà a publicar noves obres.
Va néixer a l'Escala (Alt Empordà) l'any 1869 i morí a aquí l'any 1966.
Va ser filla d'una família benestant tirant a adinerada, ja que el seu pare, Lluís Albert, va ser advocat, polític i propietari de terres rural. La seva mare, Dolors Paradís, va ser una dona que sempre estava malalta.
Caterina era la gran de quatre germans.
En quant a la seva educació, Caterina va anar a l'escola primària del seu poble i únicament un any a un pensionat de Girona, on començà a estudiar francès.
I després va continuar instruint-se a casa amb una professora particular i, també, va fer classes de dibuix, de pintura i d’escultura.
Però tot i això, gràcies a la influència de la seva família, Caterina va ser una persona molt autodidàctica, aprenia ella mateixa.
Va ser una dona molt informada de tot el que succeïa a l’època ja que gràcies a la seva compra setmanal de revistes i llibres i també al fet que ella, coneixedora de la llengua francesa, pogués llegir textos procedents de Francia, país on van tenir origen els moviments artístics i literaris que s’anaven estenent per tota Europa.
Al morir el seu germà, hereu de les terres, Caterina va ser qui va quedar-se-les, per tant va estar molt arrelada a la seva terra.
Tot i que, encara que ella ho amagava, viatjava sovint a Barcelona i també ho va fer per terres europees.
També amb la mort del seu pare, ella va cuidar de la seva mare.
No es casà ni tingué fills.
Les seves primeres obres estaven signades amb el pseudònim de Virgili d’Alacseal (l’escala a l’inrevés), que foren publicades a l’Esquella de la Torratxa.
Al 1898 li foren premiats als Jocs Florals d’Olot un poema i un monòleg “La infanticida”, que al ser dona l’autora van crear un escàndol que va fer que Caterina s’amagués, com ja ho havien fet d’altres, sota el pseudònim de Víctor Català.
L’obra de Caterina s’agrupa en tres etapes.
La primera i la més important, tant per al nombre d’obres com per la varietat de gèneres. En tan sols set anys publicà set obres dividides en dos volums de poesia: “El cant dels mesos” (1901) i “Llibre blanc-policromi-tríptic (1905); un volum de teatre “Quatre monòlegs” (1901); tres reculls de contes “Drames rurals” (1902), “Ombrívoles” (1904) i “Caires Vius” (1907); i una novel·la, “Solitud” (1905).
En aquests anys es quan es perfilen ja les característiques de l’obra de l’autora, que amb poques variacions es mantindran constants en tota la seva producció, tant a nivell de gèneres, com temàtic i formal.
Caterina tingué preferència per la narrativa, amb la qual tractà històries tràgiques del món rural que enfoca des d’una òptica pessimista, fatalista i sensibilitzada en l’estètica del negre o del clarobscur. Aquesta visió se centra en la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la seva pròpia realització. Mostra, a més, interès pel món interior de les dones.
Amb l’aparició del noucentisme al 1907 l’autora se silencia fins al 1918 quan ja tornà a publicar noves obres.
dilluns, 27 d’octubre del 2008
Origen de la novel·la
Des de l’antiguitat s’han escrit narracions en prosa a les quals se les ha aplicat de forma indiscriminada el terme novel·la. Molts relats que més tard es van incorporar a la tradició literària europea tenen el seu origen a Egipte. El primer text indi que cal considerar com a precursor de la novel·la és el Daśakumāracarita (Contes de deu prínceps), un romanç en prosa de Dandin, escriptor de finals de segle VI dC. La primera novel·la en opinió d’alguns experts és el relat japonès Conte de Genji (segle XI), de Murasaki Shikibu. El gènere va gaudir de gran popularitat entre els grecs durant els primers segles de l’era cristiana.
El relat llarg en vers narratiu, l’abundant quantitat de romanços en prosa i les faules franceses van florir a Europa durant l’edat mitjana i el seu contingut alimenta els records comptats i transmesos per la tradició sobre herois més o menys històrics o llegendaris i les seves proeses. Aquestes obres van contribuir al desenvolupament del que més endavant serà la novel·la però que en aquesta època no tenien nom com gènere, i se les coneix tant en “llibre”, “història” o “tractat”.
El relat llarg en vers narratiu, l’abundant quantitat de romanços en prosa i les faules franceses van florir a Europa durant l’edat mitjana i el seu contingut alimenta els records comptats i transmesos per la tradició sobre herois més o menys històrics o llegendaris i les seves proeses. Aquestes obres van contribuir al desenvolupament del que més endavant serà la novel·la però que en aquesta època no tenien nom com gènere, i se les coneix tant en “llibre”, “història” o “tractat”.
divendres, 17 d’octubre del 2008
Resum per actes
Acte 3
Per fi han aconseguit que els hi paguin les quinzenes, es troben tots comptant els seus diners i pagant-se els deutes que es devien.
La carretera ja està acabada, recorden quan van començar a construir-la que semblava que mai es pogués acabar i ells mateixos dubtaven que fossin els qui la aconseguirien acabar.
Això els fa recordar a l'Andreu, ell no ha pogut veure-la acabada. I com no, surt el tema del Marçal, en Gepa continua ferm en les seves idees i creu que el Marçal ha aconseguit els seus propòsits ja que ha acabat la carretera i, a més, aquella mateixa tarda es casa amb la Maria Rosa.
Això fa que parlin de la Maria Rosa, en Calau s'hauria casat amb ella també, però això si, abans de que la trobessin a soles amb el Marçal a la nit.
La Tomasa i el Quirze creuen que la Maria Rosa es casa obligada per les circumstàncies, perquè la gent no deixa de parlar, perquè el Marçal li va parar una trampa de la qual no va poder escapar.
Els regals de boda ja els han entregat, en Gepa ha regalat mitja dotzena de pollastres, en Quirze i la Tomasa els hi deixen la casa ja que ells marxaran a treballar a l'Aragó. En Badori els hi porta el vi que beuran mentre sopen.
Se sorprenen de veure que el Badori està tan tranquil, que no se sent pas malament. Ell diu que no té malícia al Marçal i que des d'aquella nit ja no va voler casar-se amb la Maria Rosa.
Entra el Marçal i pregunta per la Maria Rosa, en Quirze va a buscar-la. Mentrestant, ell juntament amb el Calau, el Badori, el Gepa i Xic es queda parlant.
En Marçal diu uns comentaris deixant veure que ell ha sigut finalment el vencedor, el que ha aconseguit el premi, la Maria Rosa.
En Gepa pregunta des de quan ell s'estimava la Maria Rosa, en Marçal respon ple d'orgull que ell des del primer dia que la va veure se la va estimar i que ja va pensar que s'hi casaria amb ella.
En Gepa, astut, continua fent-li preguntes que veritablement tenen un altre significat. En Marçal sense pensar explica que ella va ser la primera dona que li va importar, que abans de conèixer-la totes li semblaven iguals. El que més li agradava d'ella era veure-la mentre rentava la seva roba.
Ell s'amagava entre els esbarzers i tot i que s'estava fent mal, no li importava perquè se sentia com si fos una d'aquelles peces de roba. La Maria Rosa ficava la peça de roba a l'aigua, la ensabonava, li pegava. En Marçal gaudia mirant-la.
La Maria Rosa no sabia que ell estava enamorat, no li convenia perquè ella era una dona casada.
Qui s'imaginaria que ella s'anés a quedar viuda. El Gepa segueix fent comentaris amb doble sentit, en Marçal els intenta esquivar.
Arriba la Maria Rosa, ve de l'església ja que ha anat a demanar consell al rectori. Està indecisa ja que no sap si el Marçal veritablement l'estima. També ha anat a la masia on abans veremaven, tot estava igual que abans.
Això li esta explicant al Marçal, a aquest no li agrada escoltar aquestes paraules, està tip de que ella sempre parli del mateix.
La Maria Rosa continua, vol explicar-li tot el que ha fet.
A l'església li ha demanat al rector que fes el que fos necessari per apartar-la del Marçal, perquè va ser allà mateix on es va conèixer i va casar-se amb el Marçal. L'home li ha preguntat que és el que ella sent de veritat. Ella l'estima, però ell sent el mateix?
En Marçal diu que ell se l'estima moltíssim, que la va escollir per sobre de totes i que si va mentir per entrar a la seva casa va ser per comprometre-la, per no deixar-la escapar.
Ell se'n va a vestir-se, la Maria Rosa farà el mateix.
Es queda sola a l'habitació ja que no vol que la Tomasa la pentini ni res. Es posa les faldilles negres i mentre busca una altra cosa troba la brusa de l'Andreu, la més vella que tenia i que a ella tant li agradava. No es pot contenir i plora, vol intentar somriure aquella tarda, però és un tasca que se li fa molt difícil.
Arriben tots i marxen cap a l'eglésia, la Tomasa es queda a casa parant la taula i fent el sopar.
La Maria Rosa abans de marxar s'acomiada de l'Andreu.
En Badori arriba a casa de la Tomasa mentre que aquesta es troba ultimant els detalls, porta el vi, però no qualsevol, és un vi que té tres anys.
Parlen de que sent el Badori per la Maria Rosa, la Tomasa no entén res. Tot i que ella és una dona amb fort caràcter donaria el que fos pel seu Quirze.
Omplen els porrons de vi, acaben de enllestir-ho tot i arriben els altres.
Entren a la casa, tots tenen molta gana.
En Marçal, en veure el Badori fa que feliciti a la Maria Rosa pel casament, aquest ho fa sense cap problema, tots riuen.
S'asseuen a la taula desprès d'una gran confusió per veure com es seurien i comencen a menjar.
Tasten el vi que ha portat el Badori, és un vi molt bo. En Marçal no deixa de beure.
En Gepa, sabent molt bé el que es fa, anima al Marçal a que begui més. Quan els porrons estan buits, és ell qui els va a omplir, però intencionadament el deixa caure per a que el Marçal begui vi en got, que hi entra més.
En Quirze vol saber d'on ha tret el vi el Badori, tots l'animen perquè els hi expliqui. Doncs així ho fa.
Diu que aquell vi l'ha anat a buscar al mas on treballaven veremant, que allà li ha demanat al propietari si tenia vi de feia tres anys, aquest li ha dit que si que en tenia.
Aquell vi era del que va trepitjar l'Andreu.
En Gepa pensa que en Badori ho ha fer molt bé portant aquell vi. La Maria Rosa obre els ulls i va a preguntar-li al Badori si aquell vi veritablement l'havia trepitjat l'Andreu, quan ja li confirma, se serveix un got i comença a beure. En Marçal en canvi diu que ja n'ha begut prou i que no vol més.
En Badori i el Gepa fan enrabiar al Marçal per a que begui vi, li diuen que ells el tenien per valent però que ara veuen que no ho és, que és un poruc.
Aquest no ho permet i comença a veure, ha caigut en la trampa del Gepa. Beu i beu, llavors l'altre astut comença a fer comentaris que donen a entendre que ell sap més del que es creu el Marçal. Finalment brinden perquè el Badori no hagi de treure del mig al Marçal per a casar-s'hi amb la Maria Rosa.
Ella s'està començant a esverar i demana a tots que surtin i que la deixin a soles amb ell.
Quan ho aconsegueix es refereix a les paraules del Gepa per saber perquè les deia, en Marçal s'està despullant, vol fer seva la Maria Rosa. Ella primer vol parlar, sap que aquí passa alguna cosa estranya.
Com veu que no ho aconsegueix busca una alternativa, diu que ella sempre ha donat molt més per ell que no pas ell per ella, que ella no s'havia estimat mai l'Andreu, que entre ells no ha d'haver-hi cap secret...
Llavors torna a dir-li que ell mai ha fet res per ella. En Marçal diu que ha fet tot el possible perquè es casessin ja que ell va assassinar al capatàs i va tramar-ho tot per a culpar l'Andreu.
La Maria Rosa ja ho ha descobert tot, ell continua amb l'obsessió de fer-la seva. Ella no vol perquè ell és un assassí, el que va matar al seu home l'Andreu.
La Maria Rosa vol apartar-se dels seus petons de les seves carícies, al veure que no pot agafa un ganivet i li clava, vol escapar però ell la subjecta per les faldilles.
Entren tots veuen al Marçal al terra, sagnant, la Maria Rosa diu que ell va ser l'assassí del capatàs i el culpable de que morís l'Andreu per això l'ha venjat.
L'envia a l'infern.
Per fi han aconseguit que els hi paguin les quinzenes, es troben tots comptant els seus diners i pagant-se els deutes que es devien.
La carretera ja està acabada, recorden quan van començar a construir-la que semblava que mai es pogués acabar i ells mateixos dubtaven que fossin els qui la aconseguirien acabar.
Això els fa recordar a l'Andreu, ell no ha pogut veure-la acabada. I com no, surt el tema del Marçal, en Gepa continua ferm en les seves idees i creu que el Marçal ha aconseguit els seus propòsits ja que ha acabat la carretera i, a més, aquella mateixa tarda es casa amb la Maria Rosa.
Això fa que parlin de la Maria Rosa, en Calau s'hauria casat amb ella també, però això si, abans de que la trobessin a soles amb el Marçal a la nit.
La Tomasa i el Quirze creuen que la Maria Rosa es casa obligada per les circumstàncies, perquè la gent no deixa de parlar, perquè el Marçal li va parar una trampa de la qual no va poder escapar.
Els regals de boda ja els han entregat, en Gepa ha regalat mitja dotzena de pollastres, en Quirze i la Tomasa els hi deixen la casa ja que ells marxaran a treballar a l'Aragó. En Badori els hi porta el vi que beuran mentre sopen.
Se sorprenen de veure que el Badori està tan tranquil, que no se sent pas malament. Ell diu que no té malícia al Marçal i que des d'aquella nit ja no va voler casar-se amb la Maria Rosa.
Entra el Marçal i pregunta per la Maria Rosa, en Quirze va a buscar-la. Mentrestant, ell juntament amb el Calau, el Badori, el Gepa i Xic es queda parlant.
En Marçal diu uns comentaris deixant veure que ell ha sigut finalment el vencedor, el que ha aconseguit el premi, la Maria Rosa.
En Gepa pregunta des de quan ell s'estimava la Maria Rosa, en Marçal respon ple d'orgull que ell des del primer dia que la va veure se la va estimar i que ja va pensar que s'hi casaria amb ella.
En Gepa, astut, continua fent-li preguntes que veritablement tenen un altre significat. En Marçal sense pensar explica que ella va ser la primera dona que li va importar, que abans de conèixer-la totes li semblaven iguals. El que més li agradava d'ella era veure-la mentre rentava la seva roba.
Ell s'amagava entre els esbarzers i tot i que s'estava fent mal, no li importava perquè se sentia com si fos una d'aquelles peces de roba. La Maria Rosa ficava la peça de roba a l'aigua, la ensabonava, li pegava. En Marçal gaudia mirant-la.
La Maria Rosa no sabia que ell estava enamorat, no li convenia perquè ella era una dona casada.
Qui s'imaginaria que ella s'anés a quedar viuda. El Gepa segueix fent comentaris amb doble sentit, en Marçal els intenta esquivar.
Arriba la Maria Rosa, ve de l'església ja que ha anat a demanar consell al rectori. Està indecisa ja que no sap si el Marçal veritablement l'estima. També ha anat a la masia on abans veremaven, tot estava igual que abans.
Això li esta explicant al Marçal, a aquest no li agrada escoltar aquestes paraules, està tip de que ella sempre parli del mateix.
La Maria Rosa continua, vol explicar-li tot el que ha fet.
A l'església li ha demanat al rector que fes el que fos necessari per apartar-la del Marçal, perquè va ser allà mateix on es va conèixer i va casar-se amb el Marçal. L'home li ha preguntat que és el que ella sent de veritat. Ella l'estima, però ell sent el mateix?
En Marçal diu que ell se l'estima moltíssim, que la va escollir per sobre de totes i que si va mentir per entrar a la seva casa va ser per comprometre-la, per no deixar-la escapar.
Ell se'n va a vestir-se, la Maria Rosa farà el mateix.
Es queda sola a l'habitació ja que no vol que la Tomasa la pentini ni res. Es posa les faldilles negres i mentre busca una altra cosa troba la brusa de l'Andreu, la més vella que tenia i que a ella tant li agradava. No es pot contenir i plora, vol intentar somriure aquella tarda, però és un tasca que se li fa molt difícil.
Arriben tots i marxen cap a l'eglésia, la Tomasa es queda a casa parant la taula i fent el sopar.
La Maria Rosa abans de marxar s'acomiada de l'Andreu.
En Badori arriba a casa de la Tomasa mentre que aquesta es troba ultimant els detalls, porta el vi, però no qualsevol, és un vi que té tres anys.
Parlen de que sent el Badori per la Maria Rosa, la Tomasa no entén res. Tot i que ella és una dona amb fort caràcter donaria el que fos pel seu Quirze.
Omplen els porrons de vi, acaben de enllestir-ho tot i arriben els altres.
Entren a la casa, tots tenen molta gana.
En Marçal, en veure el Badori fa que feliciti a la Maria Rosa pel casament, aquest ho fa sense cap problema, tots riuen.
S'asseuen a la taula desprès d'una gran confusió per veure com es seurien i comencen a menjar.
Tasten el vi que ha portat el Badori, és un vi molt bo. En Marçal no deixa de beure.
En Gepa, sabent molt bé el que es fa, anima al Marçal a que begui més. Quan els porrons estan buits, és ell qui els va a omplir, però intencionadament el deixa caure per a que el Marçal begui vi en got, que hi entra més.
En Quirze vol saber d'on ha tret el vi el Badori, tots l'animen perquè els hi expliqui. Doncs així ho fa.
Diu que aquell vi l'ha anat a buscar al mas on treballaven veremant, que allà li ha demanat al propietari si tenia vi de feia tres anys, aquest li ha dit que si que en tenia.
Aquell vi era del que va trepitjar l'Andreu.
En Gepa pensa que en Badori ho ha fer molt bé portant aquell vi. La Maria Rosa obre els ulls i va a preguntar-li al Badori si aquell vi veritablement l'havia trepitjat l'Andreu, quan ja li confirma, se serveix un got i comença a beure. En Marçal en canvi diu que ja n'ha begut prou i que no vol més.
En Badori i el Gepa fan enrabiar al Marçal per a que begui vi, li diuen que ells el tenien per valent però que ara veuen que no ho és, que és un poruc.
Aquest no ho permet i comença a veure, ha caigut en la trampa del Gepa. Beu i beu, llavors l'altre astut comença a fer comentaris que donen a entendre que ell sap més del que es creu el Marçal. Finalment brinden perquè el Badori no hagi de treure del mig al Marçal per a casar-s'hi amb la Maria Rosa.
Ella s'està començant a esverar i demana a tots que surtin i que la deixin a soles amb ell.
Quan ho aconsegueix es refereix a les paraules del Gepa per saber perquè les deia, en Marçal s'està despullant, vol fer seva la Maria Rosa. Ella primer vol parlar, sap que aquí passa alguna cosa estranya.
Com veu que no ho aconsegueix busca una alternativa, diu que ella sempre ha donat molt més per ell que no pas ell per ella, que ella no s'havia estimat mai l'Andreu, que entre ells no ha d'haver-hi cap secret...
Llavors torna a dir-li que ell mai ha fet res per ella. En Marçal diu que ha fet tot el possible perquè es casessin ja que ell va assassinar al capatàs i va tramar-ho tot per a culpar l'Andreu.
La Maria Rosa ja ho ha descobert tot, ell continua amb l'obsessió de fer-la seva. Ella no vol perquè ell és un assassí, el que va matar al seu home l'Andreu.
La Maria Rosa vol apartar-se dels seus petons de les seves carícies, al veure que no pot agafa un ganivet i li clava, vol escapar però ell la subjecta per les faldilles.
Entren tots veuen al Marçal al terra, sagnant, la Maria Rosa diu que ell va ser l'assassí del capatàs i el culpable de que morís l'Andreu per això l'ha venjat.
L'envia a l'infern.
dijous, 16 d’octubre del 2008
Resum per actes
Acte 2
Ja han passat quinze mesos després de la mort de l'Andreu, la Maria Rosa durant aquest temps ho ha passat molt malament. La Tomasa continua ferma en els seus pensaments, per a ella la Maria Rosa és un gandula que, a més, no els deixa de donar problemes.
El Quirze, com el seu germà que és, la defensa. Creu que el millor per a ella seria tornar-se a casar perquè pretendents no li falten. I diu en Gepa que ella està enamorada del Marçal.
Aquella nit vindran els companys de feina per a buscar una solució a què no els hi paguen les quinzenes.
Entra la Maria Rosa, ve amb les idees molt clares, diu que marxa que se'n va a buscar feina lluny del poble perquè no pot viure més allà.
En Quirze pensa que vol marxar per culpa de la Tomasa, però se n'adona que això no és el que li passa a la seva germana. Ell li diu que el millor per a ella seria casar-se amb un altre home i que hauria d'oblidar-se de l'Andreu, a més el metge va assegurar que si donava aquest pas es milloraria.
Ella segueix ferma, l' Andreu sempre serà el seu únic marit. Però això que vulgui marxar tan aviat ve donat perquè va tenir un somni amb el Marçal. Va somiar que ell ocupava el lloc de l'Andreu, que estaven dormint els dos en el mateix llit. I llavors a l'endemà al veure'l el seu cor es va accelerar, no pot evitar sentir-se atreta per ell i l'única solució es marxar.
Arriben tots excepte el Marçal, alguns pregunten per ell, en Badori vol que comencin i que aquell que no hi sigui s'ho perd. En Marçal escolta les paraules i ja comença a veure's la tensió que hi ha entre els dos.
Decideixen escriure una carta com a mostra de la seva insatisfacció amb que no els hi paguin, és la proposta feta pel Marçal. En Badori no està d'acord.
Criden a la Maria Rosa perquè ella és l'única que sap escriure.
En Marçal li dictarà la carta i per això fa el possible per desfer-se de tots i quedar-se a soles amb ella. Comença a dictar una carta amb un to suplicant, però a mesura que avança el sentit de les seves paraules agafen un altre significat: s'està declarant a la Maria Rosa. Ella al escoltar les paraules del Marçal vol fugir, no pot continuar allà, si ho fa caurà als seus braços.
En Marçal, mentre dicta, li va dient a la Maria Rosa que deuria d'oblidar-se de l'Andreu, que ell ha pagat pel que ha comés i que a ella el que li toca ara es somriure més i viure.
Ella sospita que el Marçal té ràbia a l'Andreu. Se'n va.
Ell es queda sol i al veure el rebuig de la Maria Rosa creu que ella està enamorada de un altre. Si és així, no dubtarà en matar-lo perquè la feina que va començar un dia té un objectiu, aconseguir posseir la Maria Rosa.
La Maria Rosa li diu al Quirze que demà mateix marxarà, ja no pot estar més temps al poble. Arriba la Tomasa i el Quirze té cara trista. Ella pregunta que li passa, ell li diu que la seva germana marxa cap a vila.
La Maria Rosa està enfeinada preparant la seva maleta, la Tomasa no s'ho acaba de creure.
Entren el Calau i el Badori, l'últim pensa que la Maria Rosa es muda de casa.
La Tomasa ajuda a la Maria Rosa amb la seva feina i li dona unes pessetes que tenia estalviades.
El Marçal entra i va a asseure's al costat de la Maria Rosa, aquesta li ho impedeix dient-li al Badori que ho faci. Això li fa moltíssima ràbia al Marçal.
La Tomasa que està mig adormida parla i diu que li fa pena que la Maria Rosa marxi.
En escoltar aquestes paraules el Marçal salta, li pregunta a la Maria Rosa que està passant.
Ella diu que no res, però al Badori li diu que se'n va lluny.
En Marçal, enrabiat, crida al Badori. Comencen a pujar el to i acaben per voler sortir al carrer a barallar-se.
La Maria Rosa ho vol impedir.
Surten al carrer, però els nois els separen. Ella esta molt preocupada, en Gepa diu que tot això ho fa el Marçal per ella.
No ho vol creure, en Marçal de fons li crida si ella se l'estima. La Maria Rosa ho nega dient-li que abans estimaria al Badori.
Això va fer que el Marçal sortís corrents enfurismat.
Tots marxen i se'n van adormir.
Ella no deixa de pensar en el que pot estar passant a fora. I si li passa alguna cosa al Marçal?
Seria per la seva culpa.
De sobte truquen a la porta, ella obre. És el Marçal que diu que està ferit.
Ella està molt esverada, està preocupada per que li pot haver passat al Marçal.
Ell li diu que és ella la que li ha ferit, és el seu rebuig el que ha fet que estigui així.
La Maria Rosa acaba confessant-li que l'estima, ell li fa un petó, creu que ara tot anirà bé, que ella voldrà ser la seva esposa.
Però no és així la Maria Rosa continua decidida en què ella estima a l'Andreu i que cap home podrà reemplaçar-lo.
En Marçal ho té clar, aconseguirà el seu amor sigui com sigui, així que decideix cridar a tothom perquè el vegin allà i poder comprometre-la.
Entren els companys, en Quirze s'aixeca. En Badori diu que han escoltat al Marçal, la Maria Rosa ho nega tot, diu que allà dins no hi és el Marçal.
Llavors aquest apareix, la cara del Quirze canvia, està molt furiós.
Pregunta què hi fa ell allà, en Marçal amb orgull diu que ha sigut la Maria Rosa la que li ha obert perquè l'estima.
Ella ho nega.
El Quirze es tira a matar-la, el altres li ho impedeixen.
En Marçal ha aconseguit el que volia.
Ja han passat quinze mesos després de la mort de l'Andreu, la Maria Rosa durant aquest temps ho ha passat molt malament. La Tomasa continua ferma en els seus pensaments, per a ella la Maria Rosa és un gandula que, a més, no els deixa de donar problemes.
El Quirze, com el seu germà que és, la defensa. Creu que el millor per a ella seria tornar-se a casar perquè pretendents no li falten. I diu en Gepa que ella està enamorada del Marçal.
Aquella nit vindran els companys de feina per a buscar una solució a què no els hi paguen les quinzenes.
Entra la Maria Rosa, ve amb les idees molt clares, diu que marxa que se'n va a buscar feina lluny del poble perquè no pot viure més allà.
En Quirze pensa que vol marxar per culpa de la Tomasa, però se n'adona que això no és el que li passa a la seva germana. Ell li diu que el millor per a ella seria casar-se amb un altre home i que hauria d'oblidar-se de l'Andreu, a més el metge va assegurar que si donava aquest pas es milloraria.
Ella segueix ferma, l' Andreu sempre serà el seu únic marit. Però això que vulgui marxar tan aviat ve donat perquè va tenir un somni amb el Marçal. Va somiar que ell ocupava el lloc de l'Andreu, que estaven dormint els dos en el mateix llit. I llavors a l'endemà al veure'l el seu cor es va accelerar, no pot evitar sentir-se atreta per ell i l'única solució es marxar.
Arriben tots excepte el Marçal, alguns pregunten per ell, en Badori vol que comencin i que aquell que no hi sigui s'ho perd. En Marçal escolta les paraules i ja comença a veure's la tensió que hi ha entre els dos.
Decideixen escriure una carta com a mostra de la seva insatisfacció amb que no els hi paguin, és la proposta feta pel Marçal. En Badori no està d'acord.
Criden a la Maria Rosa perquè ella és l'única que sap escriure.
En Marçal li dictarà la carta i per això fa el possible per desfer-se de tots i quedar-se a soles amb ella. Comença a dictar una carta amb un to suplicant, però a mesura que avança el sentit de les seves paraules agafen un altre significat: s'està declarant a la Maria Rosa. Ella al escoltar les paraules del Marçal vol fugir, no pot continuar allà, si ho fa caurà als seus braços.
En Marçal, mentre dicta, li va dient a la Maria Rosa que deuria d'oblidar-se de l'Andreu, que ell ha pagat pel que ha comés i que a ella el que li toca ara es somriure més i viure.
Ella sospita que el Marçal té ràbia a l'Andreu. Se'n va.
Ell es queda sol i al veure el rebuig de la Maria Rosa creu que ella està enamorada de un altre. Si és així, no dubtarà en matar-lo perquè la feina que va començar un dia té un objectiu, aconseguir posseir la Maria Rosa.
La Maria Rosa li diu al Quirze que demà mateix marxarà, ja no pot estar més temps al poble. Arriba la Tomasa i el Quirze té cara trista. Ella pregunta que li passa, ell li diu que la seva germana marxa cap a vila.
La Maria Rosa està enfeinada preparant la seva maleta, la Tomasa no s'ho acaba de creure.
Entren el Calau i el Badori, l'últim pensa que la Maria Rosa es muda de casa.
La Tomasa ajuda a la Maria Rosa amb la seva feina i li dona unes pessetes que tenia estalviades.
El Marçal entra i va a asseure's al costat de la Maria Rosa, aquesta li ho impedeix dient-li al Badori que ho faci. Això li fa moltíssima ràbia al Marçal.
La Tomasa que està mig adormida parla i diu que li fa pena que la Maria Rosa marxi.
En escoltar aquestes paraules el Marçal salta, li pregunta a la Maria Rosa que està passant.
Ella diu que no res, però al Badori li diu que se'n va lluny.
En Marçal, enrabiat, crida al Badori. Comencen a pujar el to i acaben per voler sortir al carrer a barallar-se.
La Maria Rosa ho vol impedir.
Surten al carrer, però els nois els separen. Ella esta molt preocupada, en Gepa diu que tot això ho fa el Marçal per ella.
No ho vol creure, en Marçal de fons li crida si ella se l'estima. La Maria Rosa ho nega dient-li que abans estimaria al Badori.
Això va fer que el Marçal sortís corrents enfurismat.
Tots marxen i se'n van adormir.
Ella no deixa de pensar en el que pot estar passant a fora. I si li passa alguna cosa al Marçal?
Seria per la seva culpa.
De sobte truquen a la porta, ella obre. És el Marçal que diu que està ferit.
Ella està molt esverada, està preocupada per que li pot haver passat al Marçal.
Ell li diu que és ella la que li ha ferit, és el seu rebuig el que ha fet que estigui així.
La Maria Rosa acaba confessant-li que l'estima, ell li fa un petó, creu que ara tot anirà bé, que ella voldrà ser la seva esposa.
Però no és així la Maria Rosa continua decidida en què ella estima a l'Andreu i que cap home podrà reemplaçar-lo.
En Marçal ho té clar, aconseguirà el seu amor sigui com sigui, així que decideix cridar a tothom perquè el vegin allà i poder comprometre-la.
Entren els companys, en Quirze s'aixeca. En Badori diu que han escoltat al Marçal, la Maria Rosa ho nega tot, diu que allà dins no hi és el Marçal.
Llavors aquest apareix, la cara del Quirze canvia, està molt furiós.
Pregunta què hi fa ell allà, en Marçal amb orgull diu que ha sigut la Maria Rosa la que li ha obert perquè l'estima.
Ella ho nega.
El Quirze es tira a matar-la, el altres li ho impedeixen.
En Marçal ha aconseguit el que volia.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Resum per actes
Acte 1
En la primera escena de l'obra apareixen el Gepa i el Badori.
En Badori ha arribat al poble buscant feina. En Gepa l'anima dient-li que el capatàs arribarà aviat i que segur que el contractarà. El Badori darrerament no ho ha passat gens bé, les últimes setmanes les havia passat a l'hospital perquè havia agafat el tifus i per sort s'ha salvat i, a més no tenia treball. És un noi molt sensible.
El Gepa se'l va trobar pel carrer, i com que li recordava al seu fill que va morir, li va oferir treball.
El Gepa és un home irònic.
Arriben la Tomasa i el Quirze, com sempre barallant-se, i el Badori espantat es fica al mig i acaba rebent. La Tomasa li diu que no es fiqui en coses de matrimoni, que ell no n'ha de fer res.
I en Badori, prudent, ho deixa córrer.
En Gepa s'interessa per l'Andreu, però les úniques notícies que tenen són que continua a Ceuta a la presó. Possiblement en Marçal és el que tindrà alguna notícia seva.
La Tomasa li te ràbia a la Maria Rosa perquè aquesta no pega un pal a l'aigua, i a sobre està vivint allà amb ells.
El Marçal ve amb notícies de l'Andreu, es veu que està una mica malalt perquè es nega a menjar, continua dient que es innocent.
No li volen dir res a la Maria Rosa, no la volen preocupar més.
En Marçal es mostra trist, però després es contradiu dient que avui età content perquè els hi paguen.
En Gepa desconfia.
En Marçal, després de la pressió de la Tomasa i el Quirze, explica el que va passar el dia de l'assassinat: El capatàs els havia rebaixat el sou per això s'estaven disputant, es van barallar amb ell i l' Andreu va rebre. Llavors aquella mateixa nit, suposadament l'Andreu va llevar-se a la nit, va agafar un ganivet i li va clavar, netejant-s'hi la sang amb un mocador.
Arriba la Maria i al escoltar de que parlaven va saltar defensant el seu estimat marit, va dir que ell va passar tota la nit a casa i que va ser al matí quan van entrar els policies i van trobar el ganivet i el mocador, però això devia de ser una trampa.
A l'Andreu el van treure per la porta mentre tots els veïns xiuxiuejaven i ell cridava a veus la seva innocència.
Al final diu que si ella troba l'assassí del capatàs no dubtarà en venjar-se.
La Tomasa està preocupada per si la Maria Rosa s'assabenta del que està passant l'Andreu en aquests moments. Li ho volen ocultar.
La Maria Rosa parla amb en Marçal, li diu que vol anar a fer un visita a l'Andreu a Ceuta, que ell no ha fet res a ningú, que el vol veure perquè el troba a faltar i que l'estima moltíssim. El Marçal li diu que l'hauria d'oblidar perquè ha fet una cosa molt dolenta i que hauria de tractar de ser feliç sense ell.
Després d'aquestes paraules la Maria Rosa pensa que el Marçal te ràbia a l'Andreu.
En Marçal es queda sol, no pot passar més sense ella, necessita tenir-la al seu costat, la desitja amb totes les seves forces i diu que ell va ser el que va matar al capatàs en un acte inconscient i que després va haver de culpar l'Andreu perquè no podia permetre's perdre a la Maria Rosa per sempre.
En Badori es acceptat per treballar a la carretera. Un petit temps després arriba la Maria Rosa i ell li comenta que la coneix d'alguna cosa, és de quan van estar treballant al mas, fent de veremadors. La Maria Rosa es posa tota contenta i els hi explica la història de com va conèixer l'Andreu.
Ella mai s'havia fixa't en cap home, l'Andreu trepitjava el raïm mentre els altres sopaven, ella va fer un comentari de burla envers ell, llavors ell es va apropar deixant-li caure un raïm per l'esquena, va ser a partir d'aquest instant quan es van començar a fixar mútuament.
Uns dies més tard, una noia va clavar una agulla dintre d'un raïm dels que trepitjava l'Andreu, ell, passant de les advertències de la Maria Rosa va continuar trepitjant-lo i es va clavar l'agulla.
La Maria Rosa tot corrent se la va treure, preocupada pel que podia haver-li passat, ell reia i va continuar trepitjant raïms amb el peu sagnant.
Va ser en aquest moment quan es van fer inseparables.
Arriba una carta per al Quize Perera, però com que cap d'ells sap llegir es limiten a pensar d'on pot provenir; sospiten que es de Ceuta i que porta notícies de l'Andreu.
L'única que sap llegir és la Maria Rosa, però no volen deixar-se-la llegir pel que pugui dir dintre.
Finalment la aconsegueix i la carta els comunica allò que no volien escoltar, l'Andreu ha mort.
Ningú s'ho pot creure, sembla mentida que això hagi succeït. La Maria Rosa plora i plora desconsoladament.
Li comuniquen al Marçal i aquest es diu per ell que ara aconseguirà que ella sigui tota seva.
En la primera escena de l'obra apareixen el Gepa i el Badori.
En Badori ha arribat al poble buscant feina. En Gepa l'anima dient-li que el capatàs arribarà aviat i que segur que el contractarà. El Badori darrerament no ho ha passat gens bé, les últimes setmanes les havia passat a l'hospital perquè havia agafat el tifus i per sort s'ha salvat i, a més no tenia treball. És un noi molt sensible.
El Gepa se'l va trobar pel carrer, i com que li recordava al seu fill que va morir, li va oferir treball.
El Gepa és un home irònic.
Arriben la Tomasa i el Quirze, com sempre barallant-se, i el Badori espantat es fica al mig i acaba rebent. La Tomasa li diu que no es fiqui en coses de matrimoni, que ell no n'ha de fer res.
I en Badori, prudent, ho deixa córrer.
En Gepa s'interessa per l'Andreu, però les úniques notícies que tenen són que continua a Ceuta a la presó. Possiblement en Marçal és el que tindrà alguna notícia seva.
La Tomasa li te ràbia a la Maria Rosa perquè aquesta no pega un pal a l'aigua, i a sobre està vivint allà amb ells.
El Marçal ve amb notícies de l'Andreu, es veu que està una mica malalt perquè es nega a menjar, continua dient que es innocent.
No li volen dir res a la Maria Rosa, no la volen preocupar més.
En Marçal es mostra trist, però després es contradiu dient que avui età content perquè els hi paguen.
En Gepa desconfia.
En Marçal, després de la pressió de la Tomasa i el Quirze, explica el que va passar el dia de l'assassinat: El capatàs els havia rebaixat el sou per això s'estaven disputant, es van barallar amb ell i l' Andreu va rebre. Llavors aquella mateixa nit, suposadament l'Andreu va llevar-se a la nit, va agafar un ganivet i li va clavar, netejant-s'hi la sang amb un mocador.
Arriba la Maria i al escoltar de que parlaven va saltar defensant el seu estimat marit, va dir que ell va passar tota la nit a casa i que va ser al matí quan van entrar els policies i van trobar el ganivet i el mocador, però això devia de ser una trampa.
A l'Andreu el van treure per la porta mentre tots els veïns xiuxiuejaven i ell cridava a veus la seva innocència.
Al final diu que si ella troba l'assassí del capatàs no dubtarà en venjar-se.
La Tomasa està preocupada per si la Maria Rosa s'assabenta del que està passant l'Andreu en aquests moments. Li ho volen ocultar.
La Maria Rosa parla amb en Marçal, li diu que vol anar a fer un visita a l'Andreu a Ceuta, que ell no ha fet res a ningú, que el vol veure perquè el troba a faltar i que l'estima moltíssim. El Marçal li diu que l'hauria d'oblidar perquè ha fet una cosa molt dolenta i que hauria de tractar de ser feliç sense ell.
Després d'aquestes paraules la Maria Rosa pensa que el Marçal te ràbia a l'Andreu.
En Marçal es queda sol, no pot passar més sense ella, necessita tenir-la al seu costat, la desitja amb totes les seves forces i diu que ell va ser el que va matar al capatàs en un acte inconscient i que després va haver de culpar l'Andreu perquè no podia permetre's perdre a la Maria Rosa per sempre.
En Badori es acceptat per treballar a la carretera. Un petit temps després arriba la Maria Rosa i ell li comenta que la coneix d'alguna cosa, és de quan van estar treballant al mas, fent de veremadors. La Maria Rosa es posa tota contenta i els hi explica la història de com va conèixer l'Andreu.
Ella mai s'havia fixa't en cap home, l'Andreu trepitjava el raïm mentre els altres sopaven, ella va fer un comentari de burla envers ell, llavors ell es va apropar deixant-li caure un raïm per l'esquena, va ser a partir d'aquest instant quan es van començar a fixar mútuament.
Uns dies més tard, una noia va clavar una agulla dintre d'un raïm dels que trepitjava l'Andreu, ell, passant de les advertències de la Maria Rosa va continuar trepitjant-lo i es va clavar l'agulla.
La Maria Rosa tot corrent se la va treure, preocupada pel que podia haver-li passat, ell reia i va continuar trepitjant raïms amb el peu sagnant.
Va ser en aquest moment quan es van fer inseparables.
Arriba una carta per al Quize Perera, però com que cap d'ells sap llegir es limiten a pensar d'on pot provenir; sospiten que es de Ceuta i que porta notícies de l'Andreu.
L'única que sap llegir és la Maria Rosa, però no volen deixar-se-la llegir pel que pugui dir dintre.
Finalment la aconsegueix i la carta els comunica allò que no volien escoltar, l'Andreu ha mort.
Ningú s'ho pot creure, sembla mentida que això hagi succeït. La Maria Rosa plora i plora desconsoladament.
Li comuniquen al Marçal i aquest es diu per ell que ara aconseguirà que ella sigui tota seva.
dissabte, 11 d’octubre del 2008
Temps
L'obra es divideix en tres actes, però no segueixen un desenvolupament en el temps lineal, sinó que fan salts:
El primer acte comença a la carretera i durant el transcurs de les escenes ens van explicant tot allò de l'assassinat del capatàs, qui és el culpable, suposadament l'Andreu que està a Ceuta tancat a la presó, aquest acte acaba amb la mort de l'Andreu.
El segon acte ja fa un primer salt en el temps, ens situem quinze mesos desprès de la mort del marit de la Maria Rosa, aquesta està destrossada, no aconsegueix superar la mort del seu home. A mesura que va avançant, ella comença a fer-se més fort i se n'adona que s'ha enamorat del Marçal, però no vol estar amb ell.
Finalment, desprès d'una sèrie d'esdeveniments, el Marçal acaba comprometent a la Maria Rosa.
D'una altra banda, els altres personatges estan intentant cobrar les quinzenes, i tot i que no les cobren continuen treballant en la construcció de la carretera.
La tercera i l'última escena comença amb el personatges comptant el diners que han cobrat de les quinzenes, ja han acabat de construir la carretera.
En aquest acte se celebra el casament de la Maria Rosa i en Marçal, van a l'església i finalment ho acaben de festejar a casa del Quirze i la Tomasa.
El primer acte comença a la carretera i durant el transcurs de les escenes ens van explicant tot allò de l'assassinat del capatàs, qui és el culpable, suposadament l'Andreu que està a Ceuta tancat a la presó, aquest acte acaba amb la mort de l'Andreu.
El segon acte ja fa un primer salt en el temps, ens situem quinze mesos desprès de la mort del marit de la Maria Rosa, aquesta està destrossada, no aconsegueix superar la mort del seu home. A mesura que va avançant, ella comença a fer-se més fort i se n'adona que s'ha enamorat del Marçal, però no vol estar amb ell.
Finalment, desprès d'una sèrie d'esdeveniments, el Marçal acaba comprometent a la Maria Rosa.
D'una altra banda, els altres personatges estan intentant cobrar les quinzenes, i tot i que no les cobren continuen treballant en la construcció de la carretera.
La tercera i l'última escena comença amb el personatges comptant el diners que han cobrat de les quinzenes, ja han acabat de construir la carretera.
En aquest acte se celebra el casament de la Maria Rosa i en Marçal, van a l'església i finalment ho acaben de festejar a casa del Quirze i la Tomasa.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Personatges
En aquesta obra hi ha vuit personatges principals i gent del poble, tots ells pertanyen a una classe social baixa. A continuació els presentem:
- Maria Rosa és el personatge protagonista perquè al seu voltant gira tota l'acció de l'obra. És la germana d'en Quirze, per tant és la cunyada de la Tomasa. És una dona jove, casada amb l'Andreu. Es dedica a rentar la roba de la gent que treballa a la carretera. Al principi de l'obra es mostra molt enamorada del seu marit, al qual va conèixer mentre veremaven.
- Bodori és un noi jove que no és del poble i hi arriba a aquest buscant feina, i comença a treballar en la carretera. S'enamora de la Maria Rosa quan aquesta es queda viuda. És un personatge que es presenta com un home bo, valent ,franc.
- Tomasa és la dona d'en Quirze, la cunyada de la Maria Rosa. És una dona molt treballadora, que s'aprecia per la seva personalitat i per la forma d'actuar, que és de poble. És molt valenta, que trencant els esquemes de les dones de l'època, s'enfronta als homes i sempre vol donar la seva opinió. És un personatge histriònic ja que canvia molt d'estat d'ànim. Crítica a la Maria Rosa, no entén com pot ser tant fluixa, no suporta que visqui a casa seva i que no contribueixi; però al final de la història la Tomasa actua com si fos la seva mare, l'aconsella, l'ajuda a vestir-se pel dia del seu casament...
- Gepa és un personatge molt important en el final de l'obra, realitza la figura del coreuta, típica dels drames de l'autor. Ell és un home treballador i molt intuïtiu, en tot moment sospita que darrere de l’assassinat del capatàs hi ha alguna cosa estranya i, finalment, gràcies a la seva intervenció s'acaba descobrint tota la trama. Ell també està enamorat de la Maria Rosa.
- Marçal és un gran amic del marit de la Maria Rosa, l'Andreu. És un personatge pla, ja que des de el inici de l'obra fins al final té molt clar el que vol, aconseguir l'amor de la seva estimada, la Maria Rosa. Al llarg de tota l'obra fa tot el possible per aconseguir-la, sense pensar en les conseqüències dels seus actes.
- Calau és un treballador de la carretera, per tant company de feina del altres. A l'obra no ocupa un paper molt important, és un home que treballa per a poder estalviar i, serà en aquest moment quan li declararà el seu amor a una noia i s'hi casaran.
- Quirze és el germà de la Maria Rosa, l’espòs de la Tomasa. És un home treballador, que s'estima molt la seva dona i la seva germana, i fa tot el possible per protegir-les. Es veu per la seva forma d'actuar que es un home amb el pensament de l'època. En tot moment defensa la seva germana i la exculpa davant la Tomasa.
- Xic és un treballador de la carretera, un company de feina. És el que porta la carta on s'anuncia que l'Andreu ha mort.
- Finalment tenim als homes i les dones del poble que apareixen en els moments de major tensió.
Espais, escenaris
- Primer acte: una carretra i al costat una casa pobre. Al matí.
- Segon acte: interior d'una cosa molt pobre.Comença a fer-se fosc, al vespre.
- Tercer acte: interior d'una casa molt pobre. Cap al tard, al vespre.
Estructura externa
Obra dividida en tres actes.
Cada acte té diferent escenes:
Cada acte té diferent escenes:
- El primer acte té catorze escenes.
- El segon acte té quinze escenes.
- El tercer acte té onze escenes.
dimecres, 8 d’octubre del 2008
Àngel Guimerà
Àngel Guimerà
La vida del dramaturg va estar envoltada de polèmica donat que l'autor falsejava la seva data de naixement així com aspectes més íntims de la seva vida.
Sabem que va néixer l'any 1845 a Tenerife i que va ser fill de pare català i de mare canària. aquests no estaven casats.
Tots aquests aspectes van anar quedant reflectits en les seves obres.
Guimerà, en el seu primer període, va seguir una proposta programada per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment.
Els intel·lectuals d'aquesta època presentaven una certa insatisfacció davant del teatre de Frederic Soler ( aquest tenia una base melodramàtica en què alternava comèdies costumistes amb els dramaturgs més rurals) i per això buscaren una alternativa.
Yxart es va interessar per la recuperació de la vella tragèdia, que introduïa una renovació dramàtica aportada per la recepció europea de l'obra dramàtica de Shakespeare, ja que la societat catalana de mitjans de segle XIX tenia dificultats per arrelar el drama realista contemporani.
Guimerà, doncs , triat pels seus companys, va haver d'impulsar una tragèdia que prestigiés la literatura catalana.
La tendència més destacable és, d'una banda, l' aproximació a un realisme sincer i de l'altra, la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria.
Recórrer a conflictes passionals que implicaven en el fons una relació de poder, subratllava sovint, la problemàtica de la inadaptació que l'havien de l'orfensa i/o el mestissatge.
Sobre aquest fons es projecten unes relacions que contenen elements evidents de masoquisme i de sensualitat turmentada.
On millor sabé expressar això Guimerà, fou en els seus drames de la dècada dels noranta: "Maria Rosa" ( 1894) , " Terra Baixa" ( 1896) , " La filla del mar" (1900).
L'aproximació a la realitat contemporània i els processos de canvi que patia la societat catalana cap a un model urbà i industrial acabà de singularitzar la seva producció en aquest període.
I, a més, l'aparició de la figura d'un "coreuta" que sol ser algú d'avançada edat i que fa costat als protagonistes i sovint anuncia el desenllaç del drama, s'allunya tant del típic drama burgès com de l'esquematització fàcil d'un cert Romanticisme.
Això es degut al fet que els seus personatges són pures forces passionals sobre les quals actua un atzar fatal i inexorable.
La vida del dramaturg va estar envoltada de polèmica donat que l'autor falsejava la seva data de naixement així com aspectes més íntims de la seva vida.
Sabem que va néixer l'any 1845 a Tenerife i que va ser fill de pare català i de mare canària. aquests no estaven casats.
Tots aquests aspectes van anar quedant reflectits en les seves obres.
Guimerà, en el seu primer període, va seguir una proposta programada per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment.
Els intel·lectuals d'aquesta època presentaven una certa insatisfacció davant del teatre de Frederic Soler ( aquest tenia una base melodramàtica en què alternava comèdies costumistes amb els dramaturgs més rurals) i per això buscaren una alternativa.
Yxart es va interessar per la recuperació de la vella tragèdia, que introduïa una renovació dramàtica aportada per la recepció europea de l'obra dramàtica de Shakespeare, ja que la societat catalana de mitjans de segle XIX tenia dificultats per arrelar el drama realista contemporani.
Guimerà, doncs , triat pels seus companys, va haver d'impulsar una tragèdia que prestigiés la literatura catalana.
La tendència més destacable és, d'una banda, l' aproximació a un realisme sincer i de l'altra, la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria.
Recórrer a conflictes passionals que implicaven en el fons una relació de poder, subratllava sovint, la problemàtica de la inadaptació que l'havien de l'orfensa i/o el mestissatge.
Sobre aquest fons es projecten unes relacions que contenen elements evidents de masoquisme i de sensualitat turmentada.
On millor sabé expressar això Guimerà, fou en els seus drames de la dècada dels noranta: "Maria Rosa" ( 1894) , " Terra Baixa" ( 1896) , " La filla del mar" (1900).
L'aproximació a la realitat contemporània i els processos de canvi que patia la societat catalana cap a un model urbà i industrial acabà de singularitzar la seva producció en aquest període.
I, a més, l'aparició de la figura d'un "coreuta" que sol ser algú d'avançada edat i que fa costat als protagonistes i sovint anuncia el desenllaç del drama, s'allunya tant del típic drama burgès com de l'esquematització fàcil d'un cert Romanticisme.
Això es degut al fet que els seus personatges són pures forces passionals sobre les quals actua un atzar fatal i inexorable.
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Comparació en les característiques del Romanticisme i el Realisme
Romanticisme
- Fe en la "bondat natural" de l'home i l'exaltació dels valors culturals.
- Individualisme i el sentiment religiós de la unitat de la vida social.
- Subjectivisme i consciència de poble.
- Afirmació de les forces irracionals de la vida i el triomf de la llibertat de l'esperit.
- Insatisfacció de la realitat.
- Poesia de malenconia, del dolor i de la mort.
- Victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó.
Realisme
- Descripció de la realitat amb una observació prèvia del món exterior.
- Eliminació de tot aspecte subjectiu, fets fantàstics o sentiments que s'allunyen del real.
- Els problemes de la existència humana composen el tema fonamental de la novel·la realista, aquesta és la conseqüència del gran interès per la descripció del caràcter, temperament i conducta dels personatges.
- Sorgeix un tipus de novel·la en la qual s'analitzen minuciosament les motivacions dels personatges i els costums.
- El novel·lista denuncia els defectes i mals que afecten a la societat i ofereix al lector solucions per detenir-los.
Blog de Literatura Catalana
Benvinguts al meu bloc de literatura catalana.
Sóc la Núria, una alumna de 1r de batxillerat de ciències socials de l'IES LES VINYES,
aquest bloc ha estat creat per tal de poder penjar treballs i per comunicar-nos amb el nostres companys.
Tractarem diversos temes relacionats amb les obres que anirem llegint al llarg del curs.
Saluts cordials,
Núria.
Sóc la Núria, una alumna de 1r de batxillerat de ciències socials de l'IES LES VINYES,
aquest bloc ha estat creat per tal de poder penjar treballs i per comunicar-nos amb el nostres companys.
Tractarem diversos temes relacionats amb les obres que anirem llegint al llarg del curs.
Saluts cordials,
Núria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
